L’escriptor i consultor de cooperació i desenvolupament Chema Caballero va visitar Sant Cugat del Vallès en el marc del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) per parlar dels nens soldats i les possibles actuacions de prevenció i rehabilitació d’aquests infants, uns 300.000 arreu del món.
El procés de manipulació que pateixen els infants després del segrest amb la finalitat que actuïn com a nens soldats és comú a molts països i això et fa pensar que algú ho va idear.
A moltes persones que treballem en aquest àmbit ens ha sobtat que a punts molt distants d’Àfrica s’aplica un sistema molt semblant. Això ens fa pensar que hi ha una ment que ha dissenyat els processos però mai ho hem pogut provar. Hi ha hagut molts mercenaris de l’antiga Unió Soviètica que es van quedar a la regió i que possiblement van fer els primers entrenaments. També sabem que molts dels líders de les guerrilles van ser entrenats a la Líbia de Gaddafi.
Conèixer aquest mecanisme ajuda a prendre mesures de prevenció?
La prevenció es treballa molt però, davant la força de les armes, hi ha poc a fer. Si t’arriba un grup armat i s’emporta tots els infants, no hi ha res a fer. L’única prevenció és emportar-se els nens de les aldees a un altre lloc. Acaba sent una lluita entre les paraules i les armes.
A la xerrada ha explicat que la rehabilitació és molt lenta. Per què?
Perquè cada persona és diferent i necessita el seu temps. No tothom té la capacitat d’expressar els sentiments de la mateixa manera. Els infants que no parlen no tenen la capacitat de rehabilitar-se. A més, després s’ha de ser capaç d’acceptar-se. És molt dur, perquè mentre són a la guerrilla entenen que qui més mata, viola… és el millor. Passar a entendre que s’ha de ser més bo per ser millor és un conflicte intern. Se’ls ha d’ajudar a viure amb aquest passat. Cal acompanyar-los i donar-los les eines necessàries perquè ho aconsegueixin.
Un dels passos de la manipulació és tornar a l’aldea i matar el seu pare o algun altre familiar. Això provoca el rebuig de la família al retorn i, per tant, en el procés de rehabilitació també s’ha de fer una tasca comunitària amb la família i l’aldea.
Exacte, no tothom té la mateixa capacitat de perdó. O potser la família sí, però els veïns no. La meva experiència és que quan el xaval torna a l’aldea i és acceptat per tothom, de vegades amb un ritu de neteja, el nen se sent perdonat i volgut. Així es pot tornar a integrar. En canvi, quan el nen és rebutjat, sempre li quedarà el malestar de tenir una família que no l’estima, el que fa que la tasca de rehabilitació sigui més difícil.
Alguns tornen a la guerrilla?
Sí, els darrers anys me n’he adonat a la República Democràtica del Congo i a Sudan del Sud. No se’ls dona l’oportunitat de rehabilitar-se i reintegrar-se. Si no tenen els mitjans i el temps suficient, tornen al que saben fer, utilitzar una arma.
Des d’una perspectiva de gènere, deia que un 40% dels infants soldat són nenes però, alhora, que les xifres que teniu són aproximades perquè és molt difícil de saber les dades exactes.
Són càlculs aproximats, perquè no tenim accés a totes les aldees. El que sí sabem és que quan hi ha un segrest d’infants en una aldea, la meitat són nenes. Tot i això, hi ha més morts de nenes.
De fet, molt poques arriben al procés de rehabilitació.
Perquè moltes moren quan es queden embarassades, pel part…
Abús sexual?
Són emprades com a soldats com els nens: entrenament, accions bèl·liques… però, a més, són esclaves sexuals. D’aquí que hi hagi més morts.
Fa una mirada global i diu que hi ha nens i nenes soldats perquè hi ha guerres econòmiques en clau d’extractivisme. De fet, explica que a les mines també hi ha mà d’obra infantil. En definitiva, interpel·la als consumidors de productes derivats d’aquest extractivisme com ordinadors i mòbils.
A l’Àfrica hi ha guerres perquè tenen matèries primeres que ens interessen a nosaltres. L’economia criminal, com el tràfic de drogues o de persones, també ens interessa a nosaltres. Els grups armats exploten aquests recursos econòmics. Ho fan amb mà d’obra esclava com els nens que hi ha a les mines controlats per nens soldats. Tot això sustenta el nostre benestar.
Amb la transició energètica verda a Europa que precisa de liti, la problemàtica creix?
Com a mínim no s’ha aturat perquè, de sobte, ens cal liti i se’n descobreixen reserves a la República Democràtica del Congo. Plou sobre mullat!
Cada cop hi ha nens soldats més petits.
El segrest és igual, però abans començaven a entrenar-se més grans, perquè les armes eren més pesades, la distància entre el muscle i el gallet era més gran… Ara les armes són més lleugeres i la culata és regulable, o sigui, la distància amb el gallet és més petita i els nens poden utilitzar les armes. Creiem que els que dissenyen les armes ho fan sabent que molts dels que les faran servir són menors d’edat.
No ho podeu demostrar?
Unicef porta anys intentant demostrar-ho però el lobby armamentístic és molt tancat. Difícilment un dissenyador d’armes ho reconeixerà.
Aquesta entrevista ha sortit publicada al diari elCugatenc
