Caminant pels antics habitatges obrers dels carrers de Santa Maria i Sant Antoni, veus expertes en història, arquitectura i geologia es barregen amb les dels testimonis que van viure en aquelles cases habilitades per als treballadors de la fàbrica Bertrand i les seves famílies.
Enguany, la desena edició de la Setmana del Patrimoni gira entorn l’antiga colònia de Can Bertrand i aquest dissabte ha tingut lloc una ruta pels principals indrets que en algun moment van ser propietat d’aquesta família de la burgesia industrial catalana. Les associacions d’ARES i d’Arrels Locals han estat els organitzadors de l’activitat, que ha comptat amb les intervencions de l’historiador Jordi Amigó, el geòleg Jordi Galindo, l’enginyer Joan Carles de Miguel i Sílvia Requena, d’Arrels Locals.
El punt de sortida d’aquest viatge al passat ha estat el Palau Falguera, on el geòleg i conservador de l’Institut Català de Paleontologia, Jordi Galindo, ha fet un repàs dels materials geològics més presents a les construccions històriques de Sant Feliu. “La pedra de Montjuïc, els gresos vermells de la Roca de Droc, la pedra calcària de la Santa Creu d’Olorda i les diabases eren materials molt emprats”, explica. “De fet, abans Sant Feliu era la ciutat de les roses… i de les diabases”, riu. Galindo s’atura per assenyalar la font d’un lleó a l’estany del parc: “Aquesta escultura està feta de pedra de Girona o marbre blau, un material emprat antigament, sobretot, en la fabricació d’elements escultòrics i ornamentals”.
L’itinerari continua pel carrer de Santa Maria, on s’alça el primer conjunt arquitectònic construït per la família Bertrand: cinquanta cases de la dècada de 1870 destinades als treballadors de la seva fàbrica.
Manuel Bertrand i Cortalé havia vingut a Sant Feliu amb la seva dona, Antonia Salsas Calua, i els seus cinc fills l’any 1860 i un any després inaugurà la primera fàbrica d’estampats de cotó. Conscient de la necessitat d’oferir a la seva plantilla un habitatge digne i els serveis socials bàsics, el llavors propietari del complex fabril els llogà unes cases unifamiliars de dos pisos i un hort a la part posterior. Eren construccions modestes i sense gaires ornamentacions, però estaven convenientment ubicades a prop del lloc de treball i, a més, disposaven d’una escola bressol a les dues últimes cases del carrer de Santa Maria pels infants més petits, explica l’historiador santfeliuenc Jordi Amigó. Entre els assistents afloren els records. “La meva mare em duia amb les monges a les sis del matí”, explica Carmen Saez, una de les participants.
Aquest servei alliberava a les dones de la cura dels fills durant la jornada i els facilitava la incorporació al món laboral. El sou femení a la fàbrica era entre el 50% i el 60% menor que el dels seus companys, però constituïa una ajuda indispensable a la família, segons Sílvia Requena, d’Arrels Locals.
Pel que fa als infants, els nens i nenes de les famílies obreres començaven a treballar a partir dels vuit anys per aconseguir una altra font d’ingressos.
La següent parada de la ruta és, precisament, la Nau de les Sedes, una construcció a l’estil de Manchester i una de les tres naus que es conserven del complex industrial. Aquests dies acull l’exposició “Cultius: fent ciutat amb les persones”, de Magí Boronat i Marta Juvanteny, però a la segona meitat del segle XIX albergava telers manuals.
El 1873, tanmateix, s’instal·la la màquina de vapor, que revoluciona el procés tèxtil. En aquest sentit, la línia de ferrocarril de Sant Feliu, inaugurada el 1854 i la posterior instal·lació d’un moll de càrrega i descàrrega de mercaderies a l’estació, va facilitar l’arribada del carbó necessari per fer funcionar la maquinària de vapor de la indústria tèxtil de Can Bertrand.
Fins ben entrat el segle XX, la fàbrica Bertrand va ser motor econòmic de Sant Feliu, superant els 500 treballadors el 1897. Prova d’aquest èxit és l’antiga Casa del Director, Francisco Salses Soler, i actual edifici de la Policia Nacional, així com la residència de la família, construïda on ara hi ha el Casal de Joves, un edifici de tres plantes amb soterrani. L’espai del costat, creuant l’arc de l’actual Nau, Cultura i Tradicions, és motiu d’una altra aturada explicativa i és que a banda del tèxtil, les instal·lacions dels Bertrand també van albergar una fàbrica de caretes antigàs i una altra enfocada en l’elaboració de pells.
El recorregut ha finalitzat als pisos Bertrand, que enguany celebren el centenari de la seva construcció. Els onze blocs al passeig Sant Joan van ser obra de Gabriel Borrell a petició de Joan Bertrand, fill de Manuel Bertrand i Cortalé. L’enginyer Joan Carles De Miguel ha destacat l’ús del formigó armat i de l’aplicació de mesures per afavorir la salubritat: “Cada pis disposa de ventilació creuada i l’accés als blocs és a través d’escales a l’aire lliure, la qual cosa evita la transmissió de malalties i afavoreix la higiene”.
L’itinerari ha reunit a una quarantena de persones, entre les quals hi havia l’alcaldessa Lourdes Borrell, Javier Molina i Jaume Manyoses, primer i segon tinents d’alcaldia respectivament.
Des de les entitats organitzadores, Jordi Amigó ha conclòs l’activitat amb una reflexió en què ha convidat els assistents a interessar-se pels elements patrimonials de Sant Feliu. “Per estimar, hem de conèixer”, ha afirmat, ja que, “si no coneixem el patrimoni que tenim a Sant Feliu, és impossible estimar la ciutat”.
