Un decàleg per a la governança metropolitana

En els últims mesos s’han portat a terme diversos esdeveniments locals i globals dedicats al futur de les ciutats i, com succeeix cada any, la tardor també en vindrà farcida, principalment amb dos esdeveniments de referència com són el Fòrum Urbà Mundial, impulsat cada dos anys per Nacions Unides que se celebrarà a El Caire, i l’Smart City Expo & World Congress, amb la seva cita anual a Barcelona. Ambdós esdeveniments per cert, coincidiran la mateixa setmana

Un dels temes que cada cop emergeix amb més força en aquests fòrums és el del salt d’escala urbà de les ciutats a les metròpolis. No parlem només del creixement de la taca urbana que fa que algunes ciutats s’expandeixin més enllà dels seus límits administratius, sinó que quan parlem de metropolització ho fem ja de processos voluntaris i conscients d’ordenar i de governar aquestes aglomeracions urbanes amb eines específiques.

Tenint en compte aquesta voluntat, és molt important quan parlem d’una àrea o regió metropolitana tenir clar si el que es vol articular és únicament una mancomunació i coordinació de serveis, per treure profit, per exemple, de les economies d’escala en la seva prestació, o si estem parlant d’un projecte compartit de territori, que demana una visió de futur i unes estratègies comunes, a banda d’un lideratge polític clar i destacat (tot i que no necessàriament encarnat en una única persona o institució).

En aquest sentit, tant per l’experiència de Barcelona com per l’emergent interès en diverses ciutats de l’estat de fer el salt d’escala (començant pel Camp de Tarragona), pot ser interessant proposar un decàleg de qüestions rellevants a considerar a l’hora d’impulsar un procés de metropolització com a projecte compartit de territori.

1. Existeix una condició necessària per impulsar un procés d’aquestes característiques: definir una estratègia compartida. Un pla estratègic, una agenda urbana/metropolitana o un instrument similar que determini aquells àmbits en els que té sentit aquest projecte compartit de territori, els reptes als que es vol fer front de manera conjunta i la direcció en la que es vol anar de cara al futur. Així es va fer a Barcelona abans de la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb el I Pla Estratègic Metropolità del 2003 i el posterior de 2010, que clarament anaven més enllà de les funcions que ja exercien les entitats metropolitanes del transport i de medi ambient, dedicades a la prestació de serveix comuns. I això és el que ha començat a explorar el Compromís Metropolità 2030, aprovat el 2023, per a la regió metropolitana de Barcelona, la ciutat dels cinc milions.

1. La metròpoli és per definició un territori dinàmic i canviant. En tant que es basa en les interrelacions quotidianes, qualsevol intervenció que suposi alteracions en elles canvia la configuració, i sovint els límits, de la metròpoli. Una nova infraestructura de transport, noves promocions d’habitatge, un nou gran equipament públic o els desplaçaments, voluntaris o no, de caràcter residencial o de seus i establiments empresarials entre municipis, obliguen a redefinir el territori metropolità. En sentit contrari, si fos possible portar a l’extrem el model de la ciutat dels 15 minuts deixaríem de parlar de metròpoli, ja que ens trobaríem amb uns vincles molt reduïts i acotats (cosa que no toca jutjar aquí si seria bo o dolent). Per tant, és lògic que un territori com l’anteriorment denominat “segona corona metropolitana” o ara “arc metropolità” es trobi cada cop més integrat en la dinàmica metropolitana.

1. Precisament pel dinamisme inherent a la metròpoli, l’existència d’institucions per a la seva governança, sigui global o sectorial, obliga a que aquestes tinguin possiblement una major flexibilitat que la resta, en el sentit de dotar-se d’instruments que les permetin adaptar progressivament la seva capacitat d’acció a les dimensions del territori metropolità real. Això vol dir que encara que hi hagi una institució que necessàriament tingui uns límits territorials i competencials determinats, com és en el nostre cas l’Àrea Metropolitana de Barcelona, és molt convenient que es complementi amb eines de coordinació i cooperació amb el seu entorn immediat (de nou, que se’ls hagi de procurar la mateixa institució, per interès propi, o que els proporcioni una administració de rang superior és tot un altre debat).

1. La metropolització és massa important per deixar-la únicament en mans de les administracions públiques. Són els actors econòmics, socials i la ciutadania en general els qui viuen l’experiència quotidiana de moure’s pel territori metropolità, amb una elevadíssima probabilitat de creuar més de dos i més de tres termes municipals diàriament. Són, per tant, els que millor coneixen els reptes i els que poden contribuir a relaxar les tendències localistes que sovint, fins i tot existint institucions metropolitanes, solen emergir en determinades circumstàncies o quan s’aborden determinats aspectes. Evidentment, qui escriu aquest article és part interessada (alhora que, si se’m permet, informada al respecte), donat que el PEMB és precisament un espai on es produeix aquesta confluència de les administracions públiques amb els actors econòmics i socials metropolitans i que constitueix un observatori privilegiat dels diferents enfocaments que sobre la qüestió metropolitana es donen entre tots plegats.

1. Apostar per la metròpoli representa trencar amb la idea d’una ciutat central i una perifèria. Lògicament, les centralitats existeixen i solen ser més potents conforme ens apropem al nucli de la metròpoli, que sol correspondre amb la considerada ciutat principal. Però un dels objectius de la metropolització ha de ser precisament promoure una redistribució i reforçament d’altres centralitats. Si tenim una ciutat metropolitana i unes altres que són “metropolitzades” i passen a ser subsidiàries o fins i tot subordinades de la primera, tenim mala peça al teler. Les oportunitats s’han de distribuir pel territori tant com les càrregues que impliqui el seu funcionament. Com diem en el desplegament d’un dels nostres eslògans, Barcelona és ciutat dels cinc milions, el Masnou és ciutat dels cinc milions, Sabadell és ciutat dels cinc milions, Pallejà és ciutat dels cinc milions. Totes formen part de la mateixa ciutat dels cinc milions.

1. Com ja apuntava en un article anterior, la metropolització no ha de suposar un menysteniment de la resta del territori. Al contrari: l’adequada articulació de la realitat metropolitana resulta imprescindible per al sosteniment del conjunt del país. Si no reconeixem les interdependències territorials i ens adonem que el territori urbanitzat és el que tendeix a concentrar població i activitat, aquest esdevindrà un forat negre respecte el seu entorn. Per tant, cal planificar el sistema de ciutats per compensar una incipient macrocefàlia del centre de la metròpoli, a la que acabarien conduint les dinàmiques del mercat. D’aquesta manera, un país ha de posar la força de les seves metròpolis (i del món urbà en general) al servei del progrés del conjunt del territori, i no pas de la seva depredació i empobriment. És en aquest sentit que una de les mesures clau del Compromís Metropolità 2030 és la configuració i impuls d’un pacte urbà-rural que contribueixi a resoldre de manera ponderada els conflictes d’interessos territorials en matèries essencials com l’aigua, els aliments, l’energia o la mateixa distribució de població i activitat econòmica.

1. Fer polítiques metropolitanes no és fer polítiques municipals en un territori més gran. Més enllà de la coordinació i cooperació entre els municipis que conformen la metròpoli, es tracta d’identificar els àmbits en els que aquesta escala és la més adequada per fer front a determinats reptes i seguidament determinar i dissenyar les polítiques corresponents, que en molts casos poden complementar les polítiques municipals per fer-les més efectives. Tal seria el cas, per exemple, de l’alimentació, un àmbit que des del 2015 té un marc general d’actuació a escala local, el Pacte de Milà per les Polítiques Alimentàries Urbanes, i que a casa nostra ha estat traslladat a la Carta Alimentària de la Regió Metropolitana de Barcelona, impulsada pel PEMB l’any 2020. Abordar l’alimentació en l’escala metropolitana significa tenir la visió d’un territori que principalment actua com a consumidor d’aliments, però en el que també és possible anar guanyant espais per a la producció i, sobretot, per donar sortida a les explotacions, necessàriament petites en aquest territori, cap a l’ampli mercat de la metròpoli.

1. Per aquest motiu, una bona articulació de la governança metropolitana no serà mai un atac a l’autonomia municipal. En gran mesura es pot considerar que la millora significativament des del moment en el que facilita concentrar esforços i recursos dels municipis al que són les seves competències i les seves millors capacitats. La lluita en solitari contra l’emergència climàtica, per exemple, no només és costosa i esgotadora, sinó força inútil. Dedicar-se individualment a promocionar el propi sòl industrial va en la mateixa línia. De nou, doncs, identificar quines són les polítiques que funcionen millor a escala metropolitana és fonamental.

1. Per aconseguir-ho, necessitem dades, indicadors i informació a aquesta escala. Ja no és només la possibilitat d’agregar dades (de qualitat) dels municipis que conformen l’àmbit metropolità, sinó que calen indicadors i anàlisis específiques del conjunt, com ara el funcionament del seu metabolisme o la petjada ecològica. La tasca d’institucions que s’hi dediquen específicament, com l’Institut Metròpoli, s’ha de veure reforçada per la incorporació de la dimensió metropolitana als principals centres de recerca sectorial. Així mateix, en l’àmbit metropolità la gestió del big data i l’obtenció de dades en temps real és insubstituïble, tenint en compte tant la gran escala (i, en conseqüència, el gran volum de dades que s’hi generen) com la naturalesa dinàmica del fet metropolità que ja s’ha comentat anteriorment, que demana una monitorització continuada dels diversos fluxos i fenòmens que s’hi donen.

1. Finalment, la participació ciutadana a escala metropolitana és molt complexa i s’ha de situar sempre en la perspectiva adequada, donat que difícilment satisfarà uns requisits quantitatius mínimament exigents. En el cas de la regió metropolitana de Barcelona, un procés participatiu amb 40.000 persones no arribaria a representar ni l’1% de la població total. Cal, doncs, dissenyar processos amb mostres molt afinades i utilitzant una combinació d’eines que proporcioni una diversitat i representativitat suficients. La utilització de plataformes online, com ara Decidim, hauria de facilitar aquest tipus de processos, però, com ja s’ha dit, en combinació amb d’altres instruments i metodologies.

En definitiva, construir una governança metropolitana no és gens senzill, ni tan sols comptant amb institucions a aquesta escala, i suposa una tasca constant d’adaptació a la realitat canviant. Una tasca que des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona assumim com a pròpia, compartida amb la resta d’institucions metropolitanes, ja no només de cara a la nostra “ciutat dels cinc milions”, sinó a la resta de realitats metropolitanes del país i del món.