Samarretes per tres euros. Pantalons per 16 euros, fets de polièster i elastà, cosits a Bangladesh. Són dos exemples trobats en pocs minuts cercant en la botiga en línia de dues marques de roba propietat de grans empreses presents al centre comercial de Sant Cugat. En aquest mes de rebaixes, els missatges per comprar es multipliquen en espais que freqüentem en el dia a dia, com el transport públic o els eixos comercials. L’altra cara de la moneda: la indústria de la moda és la segona més contaminant d’aigua del planeta, d’acord amb la conferència de les Nacions Unides sobre comerç i desenvolupament: segons la Unió Europea, el 20% de la contaminació mundial d’aigua potable és responsabilitat de la producció tèxtil. Estudis d’organitzacions com Greenpeace demostren que gran part dels residus tèxtils no es reciclen i acaben en abocadors de països del sud global.
Amb l’anomenada ultra fast fashion o moda ultraràpida, la tendència s’ha accelerat, i actualment, empreses com Shein treuen constantment milers de nous models dels quals només es fabriquen els que funcionen. Aquesta pràctica té la conseqüència de promoure el consum per internet ultraràpid i la generació de residus a un ritme encara més elevat que en el fast fashion o moda ràpida, tal com denuncia Greenpeace.
En canvi, hi ha iniciatives que busquen reduir al màxim el seu impacte i alhora, crear peces artístiques i singulars mitjançant la producció tèxtil de proximitat. En coneixem tres de santcugatenques: Judith GuRé, SelkieS i la Teranyina.
Deixar de treballar per a les grans empreses tèxtils
Judith Guàrdia va estudiar disseny de moda i treballava per a la gran indústria tèxtil. Concretament, es dedicava a la venda de peces que es feien a Àsia que oferia acabades a les grans marques de moda ràpida. Treballava, doncs, en el que s’anomenen empreses satèl·lit, que fan una mena de producció freelance que complementen la producció pròpia d’aquestes grans empreses. “En un viatge a l’Índia per a una gran empresa espanyola, gallega, em vaig adonar que volia deixar de treballar per les grans empreses i fer la meva pròpia marca”. Explica que el que més la va marcar i la va impulsar a fer el canvi van ser les condicions laborals en què treballaven les persones subcontractades per fer aquesta producció massiva.
Judith GuRé treballava per a grans marques tèxtils fins que les condicions laborals treballadors a l’Àsia li van fer deixar la feina i començar la seva marca
Per això va començar dos dies la setmana a fer colls i roba des de casa i encara compaginant això amb la seva feina per a les empreses. Un temps més tard, el 2012 va acabar establint la seva pròpia marca, Judith GuRé, i dissenya i confecciona models de roba aprofitant teixits que la indústria rebutja. Actualment, té una botiga i petit taller al carrer Sabadell, al centre de Sant Cugat. Fins a arribar a tenir la botiga, no obstant, ha passat per llocs diversos: va començar a les Naus de l’Art de la Floresta, combinat amb una feina a mitja jornada i també va treballar un any des de casa. Fa nou anys va obrir la primera botiga física, al carrer Aymerich. El seu objectiu és fer dissenys i roba pensada perquè, al marge de la moda del moment, sigui un fons d’armari de qualitat i personalitzat per a la persona que l’ha de portar, destaca.
Teles i retalls reaprofitats
La història de Guàrdia no dista molt de les modistes Paola Delbalzo i Neus Asencio, que van impulsar, respectivament, les marques SelkieS, de roba interior, dessuadores i faldilles per a dona i home; i la Teranyina, de roba infantil. En els tres casos, des d’una mirada crítica amb el model general de la indústria tèxtil, han impulsat una emprenedoria que també implica un model alternatiu. Tant Asencio com Delbalzo van aprendre a fer roba en part de manera més o menys autodidacta.
En el cas de Delbalzo, quan va arribar a Catalunya fa vint anys des d’Itàlia va començar a treballar per Todo Zancos, un taller de vestuari de teatre, circ i art escènic. “Allà vaig aprendre moltíssim a cosir, a fer patronatge…”. Això li va permetre tenir un bagatge important quan ara fa sis anys, el 2019, va començar la marca SelkieS. Abans, ja havia començat a fer calcetes i vendre-les només en fires, però va decidir començar a fer també més roba interior, compreses de tela i ampliar la producció a dessuadores i faldilles. El nom de SelkieS ve d’uns personatges de la mitologia escocesa, una mena de foques que van a la terra, es treuen la roba de foca i es transformen en humans per a enamorar els homes i les dones de la terra: “Una mica com les dones d’aigua, però amb el component que són tant homes com dones”.
Delbalzo explica que la roba de SelkieS és sostenible perquè cuida que ho sigui en tot el procés productiu: “En comptes de comprar en tallers dubtosos en drets laborals, adquireixo les teles d’un proveïdor que compra restes de fàbrica i els ven, i això també em permet prioritzar un preu accessible”. Ella també fa servir el concepte slow fashion o roba lenta. Com SelkieS, Judith GuRé també aconsegueix teles que provenen de teixits sobrants que les grans empreses ja no volen. Amb això, ambdues marques aconsegueixen que la matèria primera de les seves peces sigui reciclada.
Des de la Teranyina, Neus Asencio dissenya i cus “roba infantil molt animal”: peces tèxtils i roba de talles infantils amb estampats de colors llampants i animals de roba cosits. Fa servir roba de teixit reciclat, ja que aprofitar teixit sobrant de fàbriques no li permetria aconseguir fer roba de colors tan vius. Des de la seva feina com a educadora social, el seu objectiu primordial quan va començar era fer roba pensada per als gustos i interessos dels infants, amb dibuixos amb el mateix estil de com ho fan ells. No només això, sinó que són peces interactives: al porquet se li mou la cua, a l’abella li fan “soroll” les ales i la serp obre la boca, amb la mateixa idea dels llibres interactius infantils. Com a formació, tenia la referència de la seva mare, modista de professió, de qui va aprendre l’ofici.
Tant SelkieS com Judith GuRé creen a partir de teixits que les grans marques han rebutjat
Per reduir el seu impacte, a més del fet que el teixit sigui reciclat certificat en estàndards de la Unió Europea, Asencio dona tots els retalls sobrants de la Teranyina a tres escoles diferents perquè en puguin fer tallers i manualitats. És una iniciativa a la qual com que comparteixen espai de treball, també s’ha sumat SelkieS. “A vegades penso que hi ha retalls que són massa petits perquè en puguin fer res. I no! Les mestres i els infants tenen molta inventiva i ho acaben aprofitant tot”, riu.
Pel que fa als espais des d’on produeixen i venen, Judith Guàrdia explica que per conciliació quan va néixer la seva filla, va decidir decréixer durant un temps i compartir espai amb Llanes del Món, fet que li permetia tenir les tardes lliures: “Els ritmes m’han vingut molt marcats per la maternitat.” I ara fa dos anys i mig va obrir la botiga actual al carrer Sabadell. En el cas de Delbalzo i Asencio, comparteixen un taller a la Floresta i a més formen part de l’associació Artesans Sant Cugat, que el segon i quart dissabte de mes i també durant tot el mes de desembre tenen una fira a plaça d’Octavià.
“Se’m descosirà?”
L’slow fashion o moda lenta implica no només un model diferent de producció, sinó que també es dirigeix al consumidor. És a dir, que si el model del fast fashion promou preus que permeten acumular grans quantitats de roba i acaparar nous models cada cop que aquests surten al mercat, la moda lenta vol crear fons d’armari i, per tant, comprar menys però de més qualitat.
“Tinc clientes que em qüestionen, em pregunten: ‘Això es descosirà?’. En canvi, no ho preguntarien mai sobre una dessuadora que val el mateix i que han comprat a una empresa gran”, explica Delbalzo. Guàrdia també explica que a molts dels clients (especialment, clientes, ja que el públic majoritari de la seva botiga són dones tot i que també fa peces d’home) d’entrada també els costa confiar. En canvi, no es qüestionen els tòxics que poden entrar al cos a través de la pell o l’spandex, un tipus de fil més barat que es trenca més fàcilment que els altres molt utilitzat en la moda ràpida, denuncien.
Competir amb els preus de les grans marques tèxtils és un dels reptes, però precisament la reutilització de teixits rebutjats o la compartició de recursos permeten ajustar el preu
Una de les claus a l’hora de parlar de roba i consum és el preu. El model de la moda ràpida i de la moda ultraràpida és precisament posar preus molt baixos, davant dels quals el petit comerç té molt difícil de competir. Tot i el repte, el preu accessible és precisament una de les prioritats per a Delbalzo, amb preus que són totalment equiparables als de moltes marques roba ràpida, d’entre 15 i 30 euros: “La meva prioritat és que la gent del meu barri [la Floresta] pugui comprar la meva roba”, explica la creadora. Però per a poder vendre a un preu competitiu, ha de fer dissenys amb menys costures, més senzills: “La gent llavors pensa que jo no els sé fer tan bé com en una botiga de centre comercial, però el que passa és que les meves hores aquí es paguen en euros: si una peça porta 15 hores de feina, les paguen molt poc”. I per la competència d’altres marques, ara ha deixat de fer compreses de tela, perquè no li era possible fer-les sense teixits sintètics i a preu competitiu.
En una línia similar, Judith GuRé comenta que li és molt difícil fer que es valori el que costa mantenir peces de qualitat i condicions dignes: “A vegades he pensat a escriure a l’etiqueta en comptes del preu de la peça, el preu que em costa el lloguer del local, de les factures d’electricitat i dels materials i que cadascú posi un preu que consideri just que cobri la persona que ho ha fet”. En altres ocasions, personalitza peces a mida a les clientes, fet que és una mica més car, però que és una opció per la qual molts opten, precisament pel tracte directe i personalitzat, abans tan habitual a ca les modistes i que la indústria actual ha fet desaparèixer.
Segona mà o producció sostenible?
L’alternativa més habitual al consum de moda ràpida, de fet, és la roba de segona mà. A Sant Cugat hi havia el Rober Solidari gestionat per Gilgal al barri del Monestir-Sant Francesc, però que va tancar el passat mes de setembre i encara no es coneix quin local alternatiu l’Ajuntament ofereix a l’entitat. A la Floresta, en canvi, sí que funciona el Rober sorgit dels Pressupostos Participatius del barri, que a més de ser un espai d’intercanvi de roba en bon estat, també organitza tallers i formacions per aprendre a arreglar-se la roba. Una de les activitats del programa Va x tu, presentat aquesta setmana per l’Oh!Ficina Jove, l’organitza justament el Rober de la Floresta i és per animar a joves a donar una nova vida a la seva roba. Des d’un punt de vista de venda, també hi ha la botiga de la Fundació Engrunes a l’avinguda de Josep Anselm Clavé, i en algunes de les parades del Mercantic.
Sobre la roba de segona mà, GuRé explica que ella també transforma peces, com els vestits de les àvies, que poden tenir una segona vida adaptada a les necessitats de la persona que l’ha de portar ara. Reivindica, això no obstant, el model de la confecció de roba a partir de teixits existents com a opció que permet també vestir d’acord amb la identitat de cadascú. “És important preguntar-nos com ens sentim i què ens posem a conseqüència”. Amb el lema ‘La roba és la nostra segona pell’, vol reivindicar el doble vessant de crear identitat pròpia a través de la roba i de fugir dels tòxics que molt sovint porta la roben de grans marques (i que cada cop més, inevitablement, també omple les botigues i robers de segona mà), com també analitza Greenpeace.
Els reptes amb què es troben projectes tan petits són molt diversos. En primer lloc, Guàrdia comenta el fet en si de mantenir el client, que confiï en el projecte, en paral·lel al que explica Delbalzo sobre clients que qüestionen si la roba aguantarà prou. “S’agraeix que valorin el tracte exclusiu, però llavors no te’n deixen passar ni mitja”, comenta.
Tant la Teranyina com SelkieS qüestionen els rols de gènere pel que fa a les peces de vestir, però Delbalzo explica que, tot i que inicialment volia vendre les peces com a unisex, es va trobar que els homes no s’hi fixaven: “Em trobo que ho veuen, i pensen, ah, no és per a mi, i només s’hi apropen dones”. Per això va optar per deixar de definir la roba amb aquesta etiqueta: “Sí que separo les faldilles de les dessuadores i jerseis, però si un home s’apropa, sí que intento animar-los que mirin per tota la botiga i no es quedin al que ells entenen com la seva ‘secció’”.
Pel que fa a la Teranyina, explica que és poc habitual, però sí que ha trobat a famílies comprant un vestit per a un nen, i en canvi, sí que li ha passat més que algú li pregunti si un color o un model funcionarà per a una nena. Això sí, no diferencia entre roba per a “nen” i roba per a “nena”, a la seva botiga tot està barrejat i els models només els diferencien els colors, les talles i els animals que tenen cosits. Està satisfeta, això sí, amb la rebuda general dels seus dissenys: “Jo sempre dic que la Teranyina és addictiu: si algú li agrada i compra, s’enganxa i reincideix”.
Una de les vies d’entrada laboral al sector és la formació. Guàrdia va seguir una formació reglada en disseny de moda, i ja des de la seva marca ha tingut a alumnes en pràctiques d’instituts de Formació Professional. Explica que la formació reglada que existeix actualment és en moda i patronatge i també empresarial. Però considera cada vegada més difícil tenir una firma pròpia: “És el somni de totes les que hem estudiat moda, però així com abans hi havia moltes empreses tèxtils petites i mitjanes, ara en queden molt poques i de molt grans”.
GuRé reivindica més suport públic per al teixit productiu local, i Asencio (La Teranyina) valora positivament el tracte de l’Ajuntament amb col·lectiu d’Artesans de Sant Cugat
Guàrdia també reivindica que faria falta més suport públic, sobretot pel que fa a la visibilització del teixit productiu local: “S’hauria de promoure i reivindicar molt més el col·lectiu de gent que treballem aquí, donar més facilitats a l’emprenedor que fa les coses des d’aquí”. Recorda que a principis del mandat anterior, des de l’Ajuntament se’ls va demanar a ella i a un grup d’altres comerciants i productores del centre l’opinió sobre quin suport necessitaven. Van demanar justament alguna mena de distintiu, però per a tirar endavant qualsevol proposta els demanaven que es constituïssin en associació i no van tenir les forces per a tirar-ho endavant: “Som autònomes i mares, no sempre és viable i caldrien més facilitats per aplicar propostes així”.
Asencio que en comptes de tenir una botiga física sempre, ha optat per la via de vendre en fires i mercats, i movent-se sempre en col·lectius d’artesania, fet que li garanteix no estar al costat de botigues de revenda de productes que no sempre són d’artesania. “No passa res perquè algú es dediqui a la revenda, és molt lícit, però cal un segell que permeti al client diferenciar què és artesania per valorar-ho, també per explicar el preu”. A Sant Cugat, el col·lectiu d’artesans ha aconseguit després d’anys de demanar-ho estar de manera estable a plaça d’Octavià dos cops al mes i per Nadal, i valora positivament el tracte rebut per l’Ajuntament, ja que considera que en altres municipis no es té prou en compte el valor dels artistes que venen la seva artesania.
