MOBILITAT

Amb el lema «Prou! Única via: independència!», l’ANC i el Consell de la República van reunir prop de 10.000 persones —segons diverses fonts— al matí del dissabte 7 de febrer. A la tarda, sota el crit de «Sense trens no hi ha futur», una altra mobilització convocada per 22 entitats d’usuàries, sindicats i col·lectius socials va aplegar una xifra similar de manifestants.

Tot i haver-se organitzat per separat, ambdues protestes comparteixen un mateix diagnòstic: dècades d’infrafinançament i de menysteniment dels serveis públics adreçats a la ciutadania. Una situació que no només afecta la mobilitat, sinó també àmbits clau com la sanitat, l’educació o l’habitatge.

Espanya ha apostat durant dècades per una xarxa d’alta velocitat pensada per connectar totes les capitals amb Madrid, però no per connectar els territoris entre si. El resultat és un model ferroviari radial que ha prioritzat l’exhibició política i la centralització per sobre de l’eficiència, la cohesió territorial i el tren que fa servir la majoria de la ciutadania cada dia. L’AVE ha crescut, però el sistema s’ha desequilibrat.

La proposta del ministre Puente d’incrementar la velocitat de l’AVE per anar de Madrid a Barcelona en dues hores és una idea equivocada. És un dispendi que obligaria a canviar les travesses, augmentaria el costos de manteniment i dispararia el consum d’energia sense garanties d’un augment de capacitat. A Europa no s’ho planteja ningú perquè hi ha les alternatives que es plantegen en aquest article. Els diners s’han de destinar a millorar els trens convencionals, no a finançar volades de coloms

L’Eix Transversal Ferroviari és un projecte delirant i dels orbitals ferroviaris gairebé que podem dir el mateix. Ningú a Europa està proposant coses semblants. Aparquem aquestes fantasies i dediquem-nos a procurar servei ferroviari a qui de debò no en té i el necessita.