La resistència física, mental i fins i tot moral de les persones que tenen cura de familiars amb algun transtorn mental s’està posant a prova des de fa anys, i especialment des de que van tancar els centres psiquiàtrics o d’internament; moltes famílies es van sentir totalment perdudes i oblidades pel sistema sanitari. Algunes es van organitzar i han creat centres de salut mental per ajudar-se entre elles i donar suport a famílies que ho necessitin, però reclamen més recursos públics en aquest àmbit.
Per Pep Valenzuela
Manicomis, cases de “bojos”… El reguitzell de crisis que patim, amb tots els problemes de diferent factura, està posant a prova les capacitats de resistència física, mental i fins i tot moral de tothom. La salut mental, concretament, ha estat motiu de creixent preocupació i atenció. Se n’ha parlat i publicat molt, hom ha descobert un món de trastorns que afecten un nombre creixent de persones i dels quals totes som pacients potencials. Podríem pensar que s’ha normalitzat molt la qüestió. En realitat, estem encara davant d’un món que més que desconegut estava amagat, estigmatitzat.
Una aproximació a aquesta realitat no deixarà ningú impassible. Els centres d’internament o psiquiàtrics van tancar a mitjans dels anys vuitanta. L’Antònia, presidenta del col·lectiu de Salut Mental Terrassa i mare d’un fill amb malaltia mental, recorda que algunes persones amb diagnòstic eren emmarcats sota la llei de “vagos i maleantes”.
“Venim de predicar en el desert”, es plany l’Antònia González Segòvia, “el meu fill està malalt des de fa més de 30 anys. Ara tenim alguns recursos més, però les famílies hem de fer pinya per ajudar-nos”. L’any 1993, quan crearen l’associació, “érem mares desbordades amb els fills a casa. Quatre o cinc famílies ens vam començar a trobar, ens coneixíem d’anar al psiquiatre, al metge i no tenir recursos”, recorda en declaracions a Malarrassa.
L’Assumpció Tobella, voluntària del grup, va conèixer algunes persones i decidí col·laborar solidàriament. La vida de les famílies girava entorn dels fills, “no teníem ni psicòleg ni res i, a base de molt pregar, l’Ajuntament els va cedir aquest local, però sense professionals”, diu en referència a la seu de l’entitat al carrer Martí Díez, núm. 7.
En aplicació de la Ley General de Sanidad del 1986 es van tancar els manicomis a l’Estat espanyol. En aquells temps, no eren pocs els acudits que reien de persones tancades al de Sant Boi. Aquests internats van ser creats “per protegir les persones amb problemes de salut mental de les masses socials que les volien linxar”, segons el psiquiatre i escriptor Sánchez Vallejo (citat en un reportatge publicat en la Revista Encuentro, de 2016). Afirma que allà eren acollides, “no se les tractava, car no eren considerades malaltes, sinó diferents i potencialment perilloses i imprevisibles”.
A l’associació encara es troben les famílies, s’ajuden. “Quan vam començar no teníem res, literalment, res de res, ara sí ja hi ha alguna infraestructura”, subratlla Montse Rodríguez Pozo, secretària de l’entitat des del 2010. “Quan van tancar els manicomis, van enviar a casa els interns i prou, sense propostes ni cap indicació”, informa la Isabel Marquès, membre de l’associació; “tothom estava perdut en el món sanitari, psiquiàtric, i les famílies més. I es van començar a organitzar, com ara en aquest tipus d’entitats, però ha costat molt, les famílies han patit i treballat molt, i encara viuen situacions molt complexes i difícils”, lamenta.
“Abans, amb tots els problemes, hi havia els psiquiatres i un seguiment conjunt amb les famílies”, explica l’Assumpció, “ara, hi van els pacients, i no volen atendre els pares per no sé quin problema de la protecció de dades”. “Això! -afegeix l’Antònia- els psiquiatres, almenys, eren més propers a les famílies, en parlaves. Ara no, si preguntes com està ni t’informen”. Absurds de la burocràcia i l’aplicació de la llei. “Hi ha un problema de compatibilitat entre la norma d’incapacitació i els drets d’autonomia de la persona, estem en transició”, informa l’Iris Semper Fran, psicòloga que treballa per a l’associació des de fa 2 anys. El problema, d’altra banda, afegeix l’Ester Sánchez Martínez, també psicòloga, és que en aplicar la protecció de dades de les persones, les famílies queden a banda, quan en realitat necessiten saber, perquè conviuen amb els malalts; “l’associació intenta cobrir aquestes deficiències”.
Clarament, el fet que ara hi hagi servei de salut mental al Consorci Sanitari i que el tractament de la qüestió estigui normalitzada, no vol dir que la situació estigui bé. “Ni de molt”, etziba l’Antònia, “encara no hi ha prou recursos, ni de lluny”. L’Iris assegura: “gràcies a que aquí es dona continuïtat i estabilitat al servei assistencial que ofereix la pública, que és molt discontinu i amb terminis de temps massa espaiats”. Menys diplomàtica, l’Antònia torna a posar el crit al cel: “no pot ser que el psicòleg et doni hora al cap de quatre mesos per veure’l cinc minuts: com estàs? Bé, i al carrer amb una pastilla més o menys, i prou. I la família ha d’aguantar el pal tota sola. Aquí, mentrestant, venen les persones que necessiten ajuda i no les deixem”.
La Montse explica que a les trobades del col·lectiu “s’escolta el patiment de les persones, amb tot el cos, i es fa acompanyament, setmanal o diari per veure l’evolució, que és el que hauria de fer-se a la sanitat pública. Però, com està el sistema, no poden fer-ho, les professionals voldrien, estic convençuda, però tampoc tenen recursos”, sentencia.
“Quan emmalalteix una persona, ho fa la família”
L’entitat Salut Mental Terrassa, a més de les trobades entre familiars, realitza un cicle permanent de xerrades i converses sobre salut mental, cada primer dilluns de mes, obertes a persones de totes les edats i col·lectius, gestionades per dues psicòlogues. En l’actual format, estrenat el novembre passat, es fa una xerrada oberta a partir de l’exposició d’informacions bàsiques. Després, les participants són les protagonistes. La participació oscil·la entre les 5 i les 17 persones.
Cada trobada constitueix una nova i rica experiència. “Pot passar qualsevol cosa”, diu l’Iris en recordar el cas d’un senyor que es va sincerar totalment, “no havia dit res del seu malestar a ningú, tampoc a la dona, i en el grup es va sentir còmode, va sentir confiança”.
“Quan emmalalteix de salut mental una persona, emmalalteix tota la família”, explica l’Ester que confirmà, en una de les trobades, un noi que va començar a relatar com la mare havia viscut la malaltia d’ell. Comenten també el cas de dues persones amb el mateix diagnòstic que des que es van trobar a la conversa van començar a ajudar-se mútuament.
Les xerrades a les escoles han estat una altra gran experiència per a les professionals i les voluntàries de l’associació. “Entenem que això és també una part de la prevenció”, subratlla l’Ester, que recorda que han estat als instituts Pere Viver, Cavall Bernat i Terrassa, a més de la Fundació Main. “És molt interessant la conversa amb les joves, hem trobat gent amb unes ganes de coneixement molt grans, i es parla, a més a més, amb molta naturalitat”.
Aquesta notícia ha sortit publicada al diari Malarrassa
