El periodista de TV3 especialitzat en conflictes armats i crisis humanitàries Nicolás Valle ha parlat de l’esclavitud a Líbia en la seva conferència al curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau). En el fons d’aquesta esclavitud, denuncia, hi ha la lògica extractivista que occident aplica al continent africà.
Ha denunciat que en un moment donat els governs europeus es van preocupar per l’esclavitud, i fins i tot hi va haver alliberaments, però que després ja se n’ha desentès.
Un reportatge de la CNN va destapar que hi havia subhastes d’éssers humans a Líbia. Es venien a 400 euros. Allò va apel·lar a les consciències europees: ni la guerra civil, ni la migració, ni la pobresa, ni els centres de confinament de persones… De sobte, es van començar a fer evacuacions. Un cop passat l’impacte de la notícia, hem tornat a la mateixa situació. Cada país de la Unió Europea gairebé patrocina un dels dos governs de Líbia i, per tant, la fragmentació que dona lloc a l’esclavitud. Tot allò va ser un pedaç que no ha resolt el fons del problema.
Llavors es va actuar per l’impacte mediàtic?
L’opinió pública funciona així: va haver editorials, manifestacions… Llavors havien d’actuar, però van fer un pedaç.
L’externalització de la gestió de les fronteres a altres països té alguna relació amb l’esclavitud?
Perquè hi hagi esclaus, hi ha d’haver persones vulnerables. A Líbia es donen totes les circumstàncies perquè hi hagi persones vulnerables: poc o excessiu control de fronteres en un context de migracions, manca de govern i d’administració, de tribunals, de cooperació internacional… Els esclaus brollen per cada racó de Líbia i d’Àfrica.
Ha dit que una part del gas i de la benzina que consumim aquí té relació amb l’esclavitud. Quina és la relació?
Té relació amb l’economia extractiva, i bona part del nostre gas i del nostre petroli prové d’estructures econòmiques d’explotació, d’esclavitud pura i dura o d’explotació laboral. La diferència, de vegades, és molt poca. De fet, pots tenir esclaus amb unes condicions laborals millors que alguns treballadors, com ha passat amb els que han construït els estadis a Qatar. Això no és esclavitud? Aquestes condicions laborals segueixen existint: persones segrestades o retingudes per treballar contra la seva voluntat, encara que sigui a canvi d’un salari. El salari no determina l’esclavitud, ho fa les condicions.
Líbia és un estat fallit, amb dos governs, en guerra, sense control fronterer… Què hauria de passar perquè tot això canviés?
Canviar nosaltres, però ja ens interessen els estats fallits, els països autoritaris… Amb una democràcia és més difícil fer bons tractes. En canvi, amb una dictadura o una monarquia és més fàcil.
El que passava amb Gadaffi?
I amb les monarquies del Golf, per exemple. Nosaltres parlem de democràcia, però per a nosaltres, perquè amb aquests països ja ens està bé un altre model per poder negociar amb avantatge. Perquè ells canviïn també hem de canviar nosaltres: promoure desenvolupament social, democràcia i igualtat. No ens hem de relacionar amb ells en base a l’explotació i l’extractivisme. Són les nostres mancances les que generen tot aquest desgavell.
Ha fet una defensa clara que en aquells països sí que és possible la democràcia.
Dir el contrari és un clixé cultural. La diferència de l’Islam amb el Cristianisme o el Judaisme és que també contempla la gestió del dia a dia. A part del corpus religiós, hi ha un corpus social, de com s’ha de governar la família, el país, l’economia… Com que té una implicació social, l’Islam per a molts països va ser un retrocés. Alguns països fa cinc segles eren molt més desenvolupats que ara en alguns aspectes.
Però fa cinc segles ja hi havia Islam…
Sí, però Occident va començar a desvincular la fe i la raó amb Descartes. És llavors quan a nivell filosòfic i tecnològic es comencen a pensar noves realitats, el que ha estat castrat a molts països on l’Islam és majoritari. Com podem exigir canvis tan radicals? S’han de fer a través de moltes generacions.
I està en camí?
Vaig cobrir la Primavera Àrab a diversos països, especialment a Tunísia. D’acord que ara no va massa bé perquè tenen un règim autoritari presidencialista però, en tot cas, aquelles revolucions eren dels joves en contra de la unicitat. La revolució va néixer a casa, quan els joves van començar a qüestionar l’autoritat del pare, del patriarcat. Després es van qüestionar la figura del governant. Això va generar una por terrible, perquè el següent pas era qüestionar-se Déu.
La primera revolta de la Primavera Àrab va ser contra els pares i després contra els governants, tot i que no va ser visible fins a aquesta segona etapa. Els sectors més conservadors van témer que s’acabés posant en dubte l’autoritat divina. Són canvis molt profunds, per això dic que hem d’afavorir la cooperació internacional i fer tractes legítims i legals. Paguem el que costen les coses.
Se’ns acaba el xiringuito!
Sí [Riu]!
A la xerrada ha dit que no tota la gent migra per motius econòmics o fugint de la guerra, la gana i la repressió. De què fugen, llavors?
Hi ha molts clixés. No totes les migracions són així. Tot sovint les persones necessitem canviar. La migració té moltes motivacions, amb molts anhels, objectius, promeses i somnis. No podem classificar-los en gana, guerra o repressió. En la voluntat de canvi hi ha moltes coses més. Reivindico que els periodistes comencem a desmuntar els tòpics. Que quan veiem una pastera no tinguem pressa a dir que és per la gana, perquè no sabem realment per què han agafat la pastera. En tot cas, ho hauríem de preguntar un a un.
Si no canviem la mirada, aconseguim que l’extrema dreta digui que aquesta gent es mor de gana, ve amb una cultura enverinada, traumes i problemes. Quan tot ho reduïm a la pastera, al mar i a les motivacions suposades, acabem reforçant el relat que diu que són una amenaça. I és cert que molta gent se sent amenaçada per aquestes imatges.
Una part important d’aquesta migració travessa Líbia perquè, aprofitant que és un estat fallit, és més fàcil travessar les fronteres.
Sí, però alhora que és més fàcil passar fronteres, ets més vulnerable. On no hi ha govern, no hi ha garanties. Llavors, pots esdevenir víctima de tràfic de persones, d’esclavatge sexual, d’esclavatge laboral…
No es pot controlar d’alguna manera?
Mentre ens arribi el petroli, cap problema. Tot i que no hi ha govern, l’extracció de petroli segueix funcionant. O sigui, ja ens va bé així. Ara bé, si les nostres forces energètiques estan amenaçades, ja intervindrem.
Aquesta entrevista ha estat publicada al diari elCugatenc