Un error o mala praxi de l’administració o gestió d’un departament municipal o de govern ens pot produir mals de cap, possiblement (i preferiblement) només en sentit metafòric. No és el cas dels serveis d’assistència sanitària, aquí et pot costar la vida. Així sembla ser el cas de la Josefina Barba. «M’han arruïnat la vida», sentencia la fins fa relativament poc treballadora en el sector de neteja. Ho diu en declaracions a Malarrassa, després d’haver posat el seu testimoni documentat en mans de la Plataforma en Defensa de Sanitat Pública de Terrassa, coneguda també com Marea Blanca, que prepara mobilitzacions al respecte.
La Fina està sent atesa, «maltractada» insisteix, a al·lergologia i digestologia, i a trauma per problemes als genolls i a la mà, tot a l’Hospital de Terrassa. Problemes que pateix des de fa anys i de forma paral·lela.
«Arruïnat» és una forma de parlar, però també, molt clar i literal en aquest cas, una part important de la realitat. Amb 62 anys, la Josefa Barba no va poder tornar al treball que feia abans d’haver d’agafar la baixa l’any 2022 per a ser operada de la mà. Era empleada de l’empresa Neteges JAF, de Sabadell, que no l’ha readmès després de la baixa ni tampoc vol saber res de drets o indemnitzacions, i ara no se sap si és culpa de l’ICAM o de la pròpia empresa.
No faltar a la feina, cap cop és prou greu…
Molt temps abans d’aquest problema a la mà, la Fina havia patit una caiguda, fa bastants anys, no recorda bé, 10 o 12 potser, que va parar amb el genoll. «Em va fer mal uns dies, però va parar», explica, «així que ni vaig anar al metge ni vaig deixar de treballar». Va continuar tot aquest temps, aparentment sense problemes. Fins que reaparegué el dolor. De fet, s’havia trencat el menisc i, finalment, es va manifestar. «El tros trencat», diu que li van explicar, «s’havia començat a desfer i a fer mal».
Va ser operada, l’any 2017, però «em va deixar mal», assegura recordant el que li hauria dit la infermera del doctor Gual que la va operar. O sigui: li haurien d’haver «rebaixat» el menisc extern també, de manera que el genoll quedés equilibrat. La qüestió, en tot cas, va quedar així, tot esperant la visita que li van marcar per a un any més tard.
La visita, però, només va tenir lloc després que la Fina denunciés que s’havia passat el temps de termini, «ja s’havien oblidat!!», diu indignada, «que és el que fan normalment, t’operen i se n’obliden». En aquesta visita, l’any 2019, li van prescriure exercicis de rehabilitació. Aquí, encara més sorpreses: «Ara t’envien a fer rehabilitació, després de dos anys!», li hauria dit el fisioterapeuta que la va atendre, «això era feina que s’hauria d’haver fet al mes de l’operació», li hauria assegurat el facultatiu.
Mentrestant, com que la natura no entén de burocràcia, despistes ni o mala praxi, el genoll dret ja havia començat a ressentir-se del sobreesforç al qual, feia temps, l’obligava la debilitat de la parella. En aquella vista al fisio, la Fina, tot desenvolupant una mena de sentiment tràgic de la vida, «va ser la crònica d’una mort anunciada», comenta com volent fer broma, però amb pena, alertà al professional del dolor creixent de l’altre genoll. Aquest, recorda ella, li confirmà les sospites: «l’esquerra ja pateix la sobrecàrrega, s’ha desgastat i necessita també intervenció».
Una rizartrosi incapacitadora
En aquest punt, sense donar temps a resoldre aquesta afectació als genolls, estem ja en l’any 2022, i tenia marcada data per a una operació a la mà, per rizartrosi (artrosi del dit polze). Un problema detectat durant la pandèmia, o sigui l’any 2020. La ressonància, feta dos anys després, el 2022, mostrà que el problema era greu i que calia operar. Però el 30 de març d’aquell any es va trencar el menisc esquerre, aquell per al qual la Fina ja havia reclamat atenció. L’operació de la mà fou ajornada. El 29 d’abril següent li van treure l’escaiola del genoll, i el 5 de maig l’operaven la mà, a on li van posar una pròtesi.
S’ha dit que la Fina parla de maltractament i ja hem pogut veure alguns detalls al respecte. Els problemes, però, no han acabat encara. Després de l’operació de la mà, com preceptivament s’ha de fer, calia programar una visita amb trauma en un mes o dos com a màxim, que no es va produir. Al setembre, estem encara el 2022, la mateixa Fina va haver de reclamar aquesta visita. I el mes d’octubre novament. I també el de novembre. I una altra vegada el mes de desembre.
La rehabilitació que no va ser i el metge que no sap res
La Fina relata aquesta visita, tot despropòsits: «Quan vaig entrar el doctor em demanà com va la rehabilitació. Rehabilitació? Quina rehabilitació?, li responc jo. Si no m’han prescrit res de rehabilitació! El doctor pregunta: ¿què ha passat aquí? Jo t’havia de visitar entre juny i juliol. Jo li responc: sí, però no m’has visitat i em visites ara perquè he posat quatre denúncies. Ell em diu que això no pot ser, mentre que es mira la mà de nou i em diu que veu el tendó enganxat al dit i que cal operar de nou».
Aquesta visita va tenir lloc el mes de febrer del 2023. El mes d’abril va ser operada novament, però no només de la rizartrosi, també al mateix temps, d’una afectació al túnel carpià. Entremig, mentrestant, van operar-la del genoll del qual ja hem parlat abans. De fet, va haver d’esperar-se l’abril per donar algun temps a la recuperació de l’operació anterior de la mà. Explica la Fina que li van tallar el tendó i el nervi, perquè, li haurien dit, estaven molt enganxats.
Després d’aquestes intervencions, semblava que, per fi, si bé els problemes no eren fàcils de resoldre o no tenien solució total, almenys l’atenció no faltaria. Res més lluny de la realitat. Pel que fa al genoll, de nou, cap avís del postoperatori, ni rehabilitació tampoc. I cap al setembre, el dolor a la mà va reiniciar-se.
La Fina no pot dissimular el, diguem-ho amablement, cansament, ràbia, desesperació que li produeix aquesta experiència, com de malament ho ha passat i encara les conseqüències ara. Però els dolors i problemes vitals conseqüència de tot plegat no permeten parar. Va haver de demanar visita novament, i novament també, amb les subsegüents reclamacions i denúncies respectives per poder aconseguir l’atenció mèdica necessària i de dret sense tota aquesta mobilització. I com si tot fos només una mena de sàtira o peça teatral esperpèntica, però no, realitat tot, dura realitat…, quan el metge la troba i li mira novament la mà, descobreix: «ui! Torna a estar enganxat», recorda la Fina.
Quatre operacions a la mà i com si res
En el 2024 li operen novament el tendó. «Però és que continua enganxat!!!», clama i ja fins i tot fa broma. En dos anys l’han operat cinc vegades, quatre la mà i una el genoll. Final del problema? Sembla que no. «I continua igual la mà», emfasitza, «el dit està adormit, el tendó encara és enganxat, l’afectació del carpià fa que s’adormin tres dits més, pitjor que abans!».
«Passen olímpicament de mi», subratlla la Fina i l’entrevistador ja no sap quina cara posar. Perquè, ara, cal recuperar el fil del genoll. El doctor Javier Piedra Alonso demanà una ressonància del genoll dret, perquè com es veia venir, informa la Fina, l’havia de tenir com l’esquerrà, i pronosticant que segur li haurien de posar una pròtesi, a veure encara si parcial o total. La ressonància li van fer el febrer del 2024, la visita havia de ser el març. Però va ser cancel·lada perquè el doctor estava de baixa. Ha passat, des de llavors, més d’un any.
La pacient (també de paciència, santa paciència…) ha reclamat. Amb la doctora Boada, de Família, van aconseguir visita amb un altre traumatòleg. Quan creus que ho has vist tot, encara més sorpreses. En la visita, aquest nou traumatòleg li diu que ella no és pacient seva, que no la visita i la torna a derivar, «amb preferència, però a fora”. «Això m’ho va dir ell el dia de la visita. O sigui, m’atén per dir-me que no m’atendrà perquè no estic en la seva llista de pacients. Ni s’havia mirat la ressonància ni res. Només volia saber qui m’havia enviat. Jo el vaig dir que al taulell i ell em va respondre que al taulell no poden decidir això».
Després d’aquest viatge tot per la sanitat, que segons la consellera responsable Olga Pané, en declaracions recents, només pateix problemes d’organització, la pacient en qüestió només pot sentir-se maltractada. «Tot és mentida. Jo no sé qui menteix, però algú menteix».
Com es deia al començament, la Josefa Barba, a més a més, té problemes amb l’al·lèrgia. Això, però, cal dir-ho novament, no explica ni menys justifica cap maltractament. I amb això ella ha patit un altre calvari. El mes de juny de l’any passat, el 2024, afectada pel pol·len, va trucar a l’Hospital de Terrassa. Li van dir que li farien una consulta telefònica alguns dies més endavant. Va passar un mes. Ella tornà a trucar, ara ja trobant-se molt pitjor. És a la tarda. Com en el relat d’en Larra, li diuen que torni a telefonar l’endemà, al matí. El dia següent, al matí, torna a trucar, ara l’atén una màquina, que li diu que li faran una trucada a les 16:10 hores d’aquell mateix dia.
«Vostè ha trucat al matí, cal trucar a la tarda. Vostè ha trucat a la tarda, cal trucar al matí…»
La Fina està, ara com en la pel·lícula del director manxec, «al borde de un ataque de nerviós”, però resisteix i espera. «Em truquen. Els explico què em passa i em diuen, amb tota la fredor, que per aquest tema ‘vostè ha de telefonar al matí’», confessa que encara li costa de creure: «Però si ja he telefonat aquest matí, em vau dir que trucaríeu aquesta tarda, o sigui ara, i de nou em dius que haig de telefonar demà al matí? A sobre, em diuen que si no tenia visita telefònica no m’havien d’atendre. Però si jo fa mesos que estic demanant aquesta visita!!! Vagi vostè a urgències! Em van dir i van penjar.»
En casos d’al·lèrgia, ens explica, has de tenir control semestral. El de juny de l’any passat se’l van saltar. El de desembre se l’estaven saltant també, assegura. Així que tornà a agafar el telèfon, li va costar tres intents, o sigui de visites concertades i cancel·lades. Finalment, va anar i, sorpresa!: «Van descobrir que no m’havien visitat en tot l’any. O sigui que em programen una visita en dos dies, ràpid. Arribo i em trobo un metge nou. Cap problema, en principi, però cada vegada que vaig n’hi ha un de nou que no ha fet el teu seguiment. En aquest cas, el noi em negava que m’haguessin cancel·lat les visites. Li vaig ensenyar el mòbil: mira! Tinc registrades totes les trucades, cancel·lacions i reclamacions. Ell encara va respondre: és que a mi no em consta això. I finalment em va dir que no volia saber res».
La Fina, amb tota la documentació d’aquest llarg i tortuós recorregut pels passadissos d’aquesta sanitat pública que, d’acord amb sindicats de personal sanitari i associacions d’usuàries, estarien deixant degradar-se per justificar la venda al capital privat, va recórrer a la Plataforma en Defensa de Sanitat Pública de Terrassa. Li havien dit que podrien ajudar-la. Des de la Plataforma, dita també Marea Blanca, estan fent gestions i preparant mobilitzacions al respecte, d’acord amb informacions recollides per Malarrassa, que seguirà amb atenció el desenvolupament d’aquest cas.
Consorci Sanitari de Terrassa: “La disminució de les llistes d’espera es un dels nostres objectius històrics”
L’últim episodi d’aqueta llarga història té data 15 d’abril de 2025. En resposta a una reclamació de la Fina, en la qual demanava una visita del servei de Traumatologia, amb data 11 d’abril, la directora d’Atenció a la Ciutadania del Consorci Sanitari de Terrassa li diu que troba “molt comprensible la seva insatisfacció” pel retard en la visita de Trauma (recordem els problemes informats als genolls i la mà). Assegura també: “de fet, la disminució de les llistes d’espera és un dels nostres grans objectius històrics, no només del Consorci Sanitari de Terrassa sinó de tot el Servei Català de Salut”. Però, “en el seu cas concret, he verificat en el nostre sistema que la seva visita encara no té data de programació, i que, a més a més, ens excedim en la mitjana dels terminis de referència del CatSalut que pot consultar en l’enllaç”.
La dita directora agraeix l’escrit, tot assegurant que “per a nosaltres és una eina fonamental per a millorar la nostra qualitat assistencial”, i li demana “disculpes per les molèsties ocasionades”.
