El ministre de Transports, Òscar Puente, en la seva compareixença, ara fa unes quantes setmanes, en el Congrés dels Diputats per parlar del Pla de Rodalies de Catalunya, només va citar una sola vegada l’Hospitalet (i una altra l’estació de Bellvitge) quan va comentar que entre els sis programes que contempla el Pla, es troba en fase de proves la instal·lació del sistema ERTMS (Sistema Europeu de Gestió del Tràfic Ferroviari) entre les estacions de l’Hospitalet i Mataró. Ni una paraula sobre el famós intercanviador de La Torrassa que l’alcalde Quirós cita cada vegada que parla del futur de la ciutat i que s’ha de convertir en el melic d’un il·lusori bulevard que uneixi el Samontà amb Bellvitge, és a dir, les noves promocions immobiliàries de la pastilla de Can Rigalt amb el projecte faraònic del Biopol-Gran Via en terres inundables.
El cert és que el ministre va esplaiar-se sobre els projectes, les inversions i els terminis i va tornar a reiterar algunes de les xifres la darrere vegada que va parlar del tema, el passat 9 d’abril, però no s’ha pronunciat en cap moment, ni sobre l’intercanviador de La Torrassa, que Quirós sempre ha considerat vital també per evitar la saturació de l’estació de Sants, ni encara menys sobre la desaparició del traçat de les línies que travessen el municipi en superfície. Ja es fa difícil de parlar de soterrament de les vies perquè, soterrar-les, sembla absolutament utòpic.
Els que coneixen interiorment la vida política ministerial expliquen que les prioritats dels departaments sovint es fixen per la capacitat de les primeres autoritats locals per fer entendre al polític de torn la importància de la reivindicació, el profit general i la justícia de l’operació, en funció de les servituds que ha imposat la història i les necessitats objectives, a banda dels beneficis que es poden desprendre, polítics i socials, de l’operació proposada. Està clar que l’alcalde Quirós no ha aprés encara aquesta faceta, dictada en moltes ocasions per l’experiència, i això és comprensible perquè encara no fa ni un any que se les ha de veure amb consellers i ministres i cal tenir les coses més que clares per explicar-se. Potser doncs, en aquests casos, convindria ser una mica humils, mesurar els somnis i ajustar-se a les realitats.
I la realitat és que, com explicava amb molt de detall i molt encertadament la televisió pública fa uns dies, en la seva visita a la ciutat de la ministra de Transports Raquel Sánchez, poques setmanes abans de les passades eleccions municipals, aquesta va explicar que, com a molt tard pel 2023 estaria redactat l’estudi informatiu que preveia una inversió de mil milions d’euros per soterrar una mica més de 5 Km de via que alliberaria uns 120.000 metres quadrats d’espai per la ciutat. Estem gairebé a la meitat del 2025 i no hi ha cap notícia de l’estudi.
Les últimes declaracions de l’alcalde Quirós sobre el tema, s’esplaiaven sobre l’intercanviador de La Torrassa, que forma part del Pla de Rodalies 2020-2030 i afirmava que la ciutat havia de ser generosa i demanar primer l’intercanviador perquè segur que beneficiaria a una gran part de la ciutadania usuària del ferrocarril fos hospitalenca o no, perquè estava clar que descentralitzaria l’estació de Sants i convertiria l’intercanviador en un nou eix de la integració ferroviària entre les línies de Vilafranca i Vilanova. No és estrany que amb aquesta visió comprensiva i resignada dels projectes, les necessitats del municipi vagin a remolc de qui exigeix sense concessions. I no hem d’oblidar que la reivindicació del soterrament de les vies ve del segle passat.
Parlant del que va passar a la ciutat fa un poc més de 100 anys, la postura dels alcaldes de l’Hospitalet d’aquest primer terç del segle XXI, es molt semblant a la dels alcaldes de l’Hospitalet del primer terç del segle XX, quan la ciutat es va sotmetre, gairebé sense dir res —comprensiva i resignadament— al que necessitava Barcelona aleshores. I caldria afegir, al que ha necessitat Barcelona de manera permanent, perquè si a l’Hospitalet les vies del tren travessen la ciutat pel trajecte més curt, ocupant enormes espais en superfície, és perquè el tren ha d’arribar a Barcelona sense donar gaires voltes i això sí, a la ciutat comtal, sempre sota terra.
Sembla evident que, mentre a l’Hospitalet no hi hagi una postura d’intransigència sobre les necessitats globals, la ciutat seguirà sent el que ha estat sempre: el pati dels mals endreços de Barcelona. I mentre la política dels somriures i de la resignació no deixi pas a la política de l’exigència i l’energia, la ciutat serà molt difícil que revifi.
