La biòloga va estudiar i acompanyar diverses iniciatives de gestió forestal del massís
De ramats que netegen el sotabosc al mosaic agroforestal. La biòloga Jordina Vila va fer el Treball de Fi de Grau (TFG) a l’Ajuntament de Sant Cugat, on va conèixer les iniciatives de gestió agroforestal de Collserola. El seu objectiu era ajudar-les a tenir més visibilitat i posar sobre la taula el debat del model de gestió en un moment en què l’emergència climàtica condiciona de totes totes el model de gestió dels parcs naturals. A Divulgació d’iniciatives de gestió agroforestal a la Serra de Collserola per a la prevenció d’incendis i l’adaptació al canvi climàtic en el camí cap a la transició agroecològica (UB, 2022) recull bona part d’aquestes iniciatives i els reptes que troben.
Quan va començar el treball, els incendis eren la gran preocupació a una Collserola seca i densa. Dos anys després l’alerta és encara major perquè acumulem tres anualitats consecutives amb la pluviometria en mínims històrics i una temperatura mitjana que tendeix a l’alça. Vila atén elCugatenc per parlar de les dificultats de la transició argoecològica a un parc natural emmarcat a una realitat metropolitana.
– Hi ha una distància entre el Consorci del Parc Natural i les iniciatives veïnals i agroecològiques?
– El Parc té un discurs clar i no pot fugir-hi perquè és una institució. En canvi, els agents socials de Collserola tenen un discurs més crític amb la institució pel que fa a franges forestals, cura del patrimoni, suport a la petita pagesia… Al treball jo volia donar veu a tothom. Vaig fer una pàgina web on vaig introduir la mirada institucional amb iniciatives interessants com les d’educació ambiental o la prova pilot del ramat de pastura i també la mirada més activista, com la cooperativa Can Pujades.
– Falta una mirada estratègica?
– El Pla Especial de Protecció del Meni Natural i del Paisatge (PEPNat) integra el sistema de paisatges en mosaic, la ramaderia extensiva, la gestió forestal sostenible… És un tret de sortida.
“Sant Cugat intenta que la població urbana s’apropi a la població rural que hi ha al seu voltant i que l’alimenta”
– Per què et vas interessar per Collserola?
– Quan vaig mirar les opcions, vaig veure que podia fer el TFG en relació a l’educació ambiental amb unes pràctiques a l’Ajuntament de Sant Cugat. Hi ha un munt d’iniciatives: malbaratament alimentari, energia, residus… a les escoles, activitats a Can Monmany sobre el cicle del blat, les olives… Sant Cugat intenta que la població urbana s’apropi a la població rural que hi ha al seu voltant i que l’alimenta. Gràcies a aquestes pràctiques vaig poder conèixer els pagesos i les iniciatives que hi havia però em va semblar que tenien necessitats que no es cobrien. Una d’important era la visibilitat perquè, tot i ser visibles, l’administració no els reconeix prou.
– Encara no hi havia el contracte agrari?
– Just va sortir aquell any. La pagesia gestiona el territori i evita que hi hagi incendis, una preocupació creixent arran del documental L’amenaça incandescent. S’ajuntaven dues coses: la preocupació veïnal i la manca de suport a la pagesia pels serveis ecosistèmics: pasturar, fer rompudes, rehabilitar masies… Hi ha entitats que acaben desistint perquè tot va molt lent.
– Falta, per tant, un interlocutor únic?
– La idea és que el Consorci jugui aquest paper. Hauria de tenir més potestat sense deixar d’escoltar els municipis. Cal més dotació econòmica i capacitat de decisió, d’acord amb el PEPNat i tenint en compte el patrimoni existent. Si no és així, els pagesos es veuen obligats a fer iniciatives per a ells mateixos, com els rucs de pastura a Can Domènech amb la idea de mantenir el sotabosc amb ramaderia extensiva. Primer es va fer una prova pilot a un tancat i posteriorment van començar a pasturar a altres parcel·les també. La idea era replicar el model a altres llocs. Per poder fer propostes com aquesta cal una col·laboració de la pagesia no només amb el parc sinó també amb la gent que hi viu. Qui ha de defensar Collserola és la gent que hi viu. Iniciatives així creen xarxa.
– També hi havia la pastura d’un ramat d’ovelles a Barcelona.
– És una prova que quan jo vaig marxar va quedar a mig fer després d’un temps amb un pastor de Sant Llorenç Savall. Va ser una mica accidentada perquè inicialment es preveia que el pastor hagués de fer nit a Barcelona. Com que no podia deixar el ramat sol, al final li van posar una caseta prefabricada sense corrent elèctrica, excepte la placa solar per al fil elèctric del tancat. Alhora, no hi havia prou abeuradors per fer recorreguts més llargs de pastura amb el ramat. A més, van acabar la prova pilot de cop per Sant Joan.
– Com era la relació del ramat amb el veïnat?
– Amb el veïnat molt bé perquè estava disposat a ajudar. Ara bé, amb molta gent que passeja o va en bicicleta per la muntanya no tant. Vaig poder acompanyar-lo i gravar-lo en vídeo. Hi havia molta gent molt interessada i respectuosa que deixava de córrer o baixava de la bici. En canvi, hi havia gent molt desagradable que noreduïa la marxa i fins i tot contestava de males maneres al pastor quan aquest els cridava l’atenció.
– Vas conèixer els ramats des d’una perspectiva de prevenció d’incendis o amb una mirada més holística?
– Pretenia ajudar-los a fer difusió enregistrant les seves jornades, acompanyant-los en les seves iniciatives de silvopastura… Així posava a disposició aquest material de cara a escoles, estudiants i públic interessat en el que passa a Collserola. Però això em va portar a anar més enllà de la pagesia, descobrint projectes de gestió forestal sostenible com el LIFE-Climark o associacions com Collserola Iniciatives, impulsada per un home a qui un incendi forestal va cremar part de la seva masia i arrel d’aquest fet va decidir que calia aglutinar els propietaris de les finques per fer una gestió forestal conjunta per reduir costos.
– No tothom ho veu tan clar. També hi ha veïns que es preocupen si es talen arbres a les franges o si tenen un ramat a prop de casa.
– M’ho explicaven els pagesos. Hi ha veïns que es queixen perquè fan servir el tractor el diumenge, com si no ho fessin tota la setmana perquè no poden aturar l’activitat. Collserola no és només un lloc de repòs veïnal. És un espai viu on també hi ha pagesia local. I sort en tenen els veïns perquè sense la pagesia només hi hauria camins estrets sense espais oberts. De fet, és una mica així perquè a molts llocs hi ha una pantalla de vegetació a la vora dels camins que impedeix veure el bosc. Collserola no és un decorat verd. No és només un lloc d’esbarjo. De fet, hi ha generacions que no han marxat mai de Collserola. Hi ha gent que sembla que no ho sap.
“Collserola no és només un lloc de repòs veïnal. És un espai viu on també hi ha pagesia local”
– També hi ha un veïnat que, tot i no ser sector primari, reivindica el seu paper en la neteja de franges, l’accés a hidrants… És el cas de Sol i Aire i la seva reivindicació per evitar que s’extingeixi el barri.
– A una jornada de Collserola Paisatge Viu van venir un munt de veïns i col·lectius per conèixer-se. Els de Sol i Aire van explicar les seves reivindicacions. És una gent molt implicada.
– Quan vas fer el treball, tot just teníem el primer any amb la pluviometria en la meitat del que pertocaria. Ara ja portem tres anys consecutius així. La pantalla de vegetació que deies ara està seca.
– En aquell moment els pagesos ho començaven a dir però no era tan greu com ara, que és un polvorí. A la muntanya, més encara si està degrada, quan plou, els nutrients acaben caient a la plana fèrtil, que ara està urbanitzada. Després de la fil·loxera, la pagesia que hi havia a Collserola era de subsistència perquè l’agricultura de muntanya era poc productiva. Ara s’han de buscar maneres perquè el sòl retingui més aigua. Si quan fas gestió forestal deixes les branques i la fulla a terra, protegeixes el sòl mantenint la matèria que han creat els arbres. Llavors hi ha gent que es queixa perquè hi ha branques. Deixant aquesta matèria orgànica també permets que creixin millor les noves plantes.
“Si quan fas gestió forestal deixes les branques i la fulla a terra, protegeixes el sòl mantenint la matèria que han creat els arbres”
En el cas de la pastura, els excrements dels animals creen una capa de matèria orgànica al sòl. Funciona com una esponja d’excrements que permet més estrat herbaci. Això és molt bo perquè es crea més diversitat. És un concepte nou. No és el “no ho toquem” que regia la gestió ambiental dels boscos de les últimes dècades, coincidint amb l’èxdoe rural cap a les cituats, i que molta gent pensa que és com s’hauria de protegir un parc natural. Tot i que crec que s’haurien de definir també zones ecològicament sensibles de “no intervenció”.
– En el cas de Collserola és un argument especialment fals. “No ho toquem”? Quanta gent entra a Collserola cada any?
– El paisatge mediterrani costaner fa mil·lennis que s’ha gestionat en base a la presència humana. És a dir, els humans creen aquests espais de biodiversitat. Quan més equilibrat, amb mosaic agroforestal, millor. Perquè un continu boscós redueix la biodiversitat i és més vulnerable a incendis i pertorbacions. No es pot entendre un paisatge mediterrani sense tocar-lo. En tot cas, hem d’aconseguir que la intervenció sigui sostenible.
“El paisatge mediterrani costaner fa mil·lennis que s’ha gestionat en base a la presència humana”
– Abans les vinyes arribaven a la carena. Potser tampoc cal arribar a aquest extrem.
– Clar, més encara quan tot l’entorn està urbanitzat i es reconeixen els espais naturals pels seus serveis ambientals. Abans no calia perquè hi havia Barcelona com a gran nucli urbà, una zona rural a Collserola i a bona part de Catalunya i els grans boscos al Pirineu. Ara l’entorn és molt més urbà i cal més espais verds per la contaminació i pel servei ambiental. Ara bé, dins d’aquest bosc ha d’haver clapes de sòl agrícola.
Antigament les masies eren un punt de biodiversitat gestionat per humans amb diferents ecosistemes: el safareig amb amfibis, ocells…, l’espai obert amb horts i més insectes, zones de secà per on passaven animals, hi havia caus, caçaven els rapinyaires… Tot això al voltant de la masia, amb el bosc com a refugi dels animals però les zones obertes com a lloc on s’alimentaven. Sense això, el continu boscós fa que el porc senglar sigui el rei.
– A més, sense depredador, el que acaba suposant un problema.
– Per això és important crear espais oberts. L’espai amb més biodiversitat de tots és el marge entre el bosc i l’espai obert. A més, serviria com a tallafoc i donaria un nou valor a Collserola: llocs de treball, artesania… Els arbres són necessaris, clar que sí. Però hem de ser conscients que fa 100 anys Catalunya tenia molts menys arbres que els que tenim ara. Són necessaris aquests arbres en continu? Què passa si es crema tot? Cal trobar un equilibri perquè si es cremen acaba sent pitjor el remei que la malaltia. Abans els boscos es regeneraven més ràpid perquè estaven més intervinguts.
“Abans els boscos es regeneraven més ràpid perquè estaven més intervinguts”
Paral·lelament hem d’aconseguir que hi hagi boscos madurs intactes. Però és que aquests boscos normalment no es cremen precisament perquè són madurs. El problema a Catalunya és que la majoria de boscos són joves perquè han crescut sobre camps abandonats.
– I sota d’aquestes pinedes comencen a haver alzines.
– Per això els experts haurien de categoritzar tota Catalunya per saber quins boscos són madurs i quins no per així preveure quin tipus d’intervenció cal fer-hi: obrir clarianes, pastura… S’hauria de donar prioritat a aquest tipus de gestió.
– No reconèixer els serveis ecosistèmics provoca que l’agricultura i la ramaderia no siguin rendibles. Per això, de certa manera, el pagès hauria de ser un funcionari.
– Així és. Si no canvia la Política Agrícola Comuna (PAC), si la construcció no aposta per la fusta local…, al final has de buscar altres maneres i, sí, els pagesos acaben sent funcionaris. Si canvies polítiques i mimes la part del sector primari conformada per la petita pagesia agroramadera, eliminant bona part dels intermediaris, llavors és rendible. Tant amb un model com amb l’altre, els boscos s’han de gestionar. Per fer-ho cal experts, bombers, relació amb els privats…
– Més enllà dels incendis, les clarianes i boscos poc densos també han de servir com a corredors verds que en casos com el de Collserola, envoltada de ciutats, són indispensables per garantir una connexió, en el nostre cas amb la Serra de Galliners i amb Sant Llorenç.
– El problema és que aquestes zones solen estar dins de plans de desenvolupament urbanístic. Si els ajuntament no es planten per trobar una solució de connectivitat de Collserola, tindrem un problema greu.
– També són espais propers a la ciutadania que donen serveis ambientals.
– Exacte, els boscos periurbans i els corredors verds tenen uns valors importants per a la ciutadania. Són espais de recreació i tenen un paper molt important com a corredors de fauna i connectors d’ecosistemes. Per això és tan dubtós seguir construint al voltant de les ciutats. Es parla de renaturalitzar els municipis però com ho farem si urbanitzem les portes d’entrada de la natura a les ciutats?
