En un context de creixent desigualtat i precarietat, el PSC ha proposat implementar a Catalunya un model de rendes mínimes similar al d’Euskadi. És evident que l’actual Renda Garantida de Ciutadania és, per dir-ho de manera políticament correcta, insuficient. Per tant, qualsevol millora, per petita que sigui, suposarà un alleujament per a les famílies que hi puguin accedir. Tot i això, la Generalitat de Catalunya té dues opcions: conformar-se amb el menys dolent o apostar per un futur on les necessitats bàsiques de la població catalana estiguin cobertes. Malauradament, ha optat per la primera. Qui ho hauria pogut imaginar, veritat?
Seria divertit si no estiguéssim parlant de les vides de més del 21% de famílies catalanes que estan en risc de pobresa o exclusió social. Seria divertit, perquè, com en una mala pel·lícula de diumenge a la tarda on l’únic que es salva és la manteta i el sofà, el protagonista es toparia, una i altra vegada, amb la mateixa pedra. I és que seria divertit si els governs no portessin gairebé quatre dècades topant-se amb la mateixa pedra. Però el problema no és divertit, sinó que és de summa importància. Aquest enfocament que adopta el PSC representa un gravíssim error de diagnòstic i una oportunitat perduda per avançar cap a una solució realment efectiva, una solució que realment ataca de manera profunda el problema, una solució com és la renda bàsica.
En un país de cecs, el tort és el rei
El sistema basc de garantia d’ingressos (sent la RGI la seva renda mínima) és el no va més dels defensors de les rendes mínimes. Una autèntica referència dins de l’Estat espanyol —fins i tot a Europa—, al ser un dels programes de garantia d’ingressos més amplis i millor dotats. És, com l’estudiant mediocre del grup que treu les pitjors notes, la punta de llança de les polítiques socials. Tot i això, les dades i estudis més recents evidencien que aquesta reina no ha aconseguit el seu principal objectiu: erradicar la pobresa a Euskadi. Com tampoc ho aconseguirà a Catalunya.
El basc és un model que funciona. A mitges (o menys). I és que, obviant que el 30% de les persones en situació de pobresa i exclusió social no accedeixen al sistema, el 53% de les persones beneficiàries no superen la pobresa tot i estar dins del mateix sistema. És a dir, només accedeixen set de cada deu persones en situació de pobresa i, d’aquestes set, la meitat no aconsegueixen sortir de la pobresa. Com deia, la RGI és la reina en un país de cecs.
Amb totes les dades a la seva disposició, el PSC haurà pensat que, si alguna cosa no funciona com s’esperava, què millor idea que replicar-ho? No sigui que, amb una miqueta de valentia, ens doni per pensar en alternatives més eficaces al conservadorisme. Si a Euskadi el 20,25% de les famílies segueixen en situació de pobresa i exclusió social, si el sistema està ple d’obstacles burocràtics, si de cada deu persones que podrien accedir al sistema tres no ho fan, i si un munt de gent segueix sense poder viure dignament, copiar-ho, des de llavors, no sembla la idea més sensata. A no ser que vulguis regnar en un país de cecs, esclar.
No cura, però almenys no mata al pacient
El problema de la RGI, i de qualsevol altra renda mínima, és que neix amb un problema de base: és una prestació condicionada. I com qualsevol ajuda que exigeix mostrar una situació de necessitat per accedir-hi, acaba generant més problemes que els que soluciona. L’accés es converteix en un laberint burocràtic que exigeix una sèrie de requisits que moltes persones no aconsegueixen complir per desconeixement, falta d’informació o, simplement, perquè senten vergonya de ser etiquetades com a “dependents” de l’Estat. Al final, el sistema aconsegueix el contrari del que promet. És a dir, exclou una gran part de qui ho necessita i crea un estigma social que dissuadeix a potencials persones beneficiàries.
Però bé, això no deu preocupar massa als qui han considerat la RGI com el seu model estrella per replicar a Catalunya. Serà perquè, al cap i a la fi, el fet que les rendes mínimes no acabi amb la pobresa no és en si mateix un error del sistema, sinó una característica del mateix. És com si un metge es vanaguressin de receptar un tractament que no cura, però que almenys no mata al pacient. Alguna cosa és alguna cosa, que diria aquell.
Una oportunitat perduda (una més)
L’intent del PSC d’importar el model basc de renda mínima demostra una manca d’ambició i una lectura errònia de la realitat. Crec jo que l’experiència d’Euskadi hauria de servir, precisament, com a advertència dels límits que tenen les rendes mínimes i no com una fulla de ruta per a nous experiments fallits.
Si l’objectiu real fos abordar el problema de la pobresa, la precarietat i la desigualtat de manera estructural, el debat hauria de desplaçar-se cap a la implementació d’una renda bàsica. Però, com és costum, sembla que en política el més important no és solucionar els problemes de fons, sinó maquillar la realitat amb solucions a mitges que donin la impressió d’estar fent alguna cosa. Insistir en models fallits és, en el millor dels casos, una mostra de manca de visió política; en el pitjor, una estratègia que perpetua la pobresa i la desigualtat en lloc d’erradicar-les.
És hora que el debat polític a Catalunya deixi de girar entorn de remeis parcials i abraci d’una vegada per totes la renda bàsica. Perquè, malauradament, sembla que alguna cosa tan senzilla com garantir el bàsic segueix sent vist com un luxe.