El passat 20 de febrer, l’extrema dreta –el grup de VOX colomenc i l’Asociación de Mujeres por la Igualdad (AMPI)– duien a terme a La Ciba un acte amb el pretext de parlar de dones. Una provocació que no sols va comptar amb el beneplàcit del govern municipal, que va cedir-los l’espai municipal, sinó també amb la connivència de la conselleria d’interior dirigida per Núria Parlon, anterior alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. Els mossos d’esquadra van custodiar la quinzena de persones assistents, reprimint amb la força i fent identificacions entre les que s’oposaven a l’acte. La tolerància del govern municipal a qui sosté un discurs contra el feminisme no ha comportat la gratitud de la formació d’extrema dreta sinó tot el contrari. L’endemà, Aitor Navarro regidor de VOX gravava un vídeo crític amb el govern municipal, on afirmava que ho tornarien a fer, que farien una altra vegada ús de la Ciba i d’altres espais municipals per difondre la seva ideologia. Sorpresa per aquesta reacció? Cap ni una. Som front l’extrema dreta i, si es vol saber les seves reaccions, sols cal estudiar una mica d’història o estar atenta a les notícies.
S’acosta el 8M
Ens apropem a un 8M crispat en l’àmbit local però també a escala internacional. Les fites aconseguides des del feminisme semblen trontollar amb l’auge dels partits d’extrema dreta, les seves victòries electorals i uns homes joves cada vegada més conservadors i reticents al moviment feminista, on penetren fàcilment les idees de dreta radical gràcies a un univers abundant d’«influencers». Parafrasejant el lema «El feixisme avança si no se’l combat», també podem afirmar que «El masclisme avança si no se’l combat» però per vèncer l’un i l’altre potser caldrà saber d’on sorgeixen i què els sustenta.
És evident que el moviment feminista els és enemic perquè posa en risc no sols al patriarcat, sinó al sistema capitalista. De fet, com afirma l’autora Silvia Federici a Bruixes, caça de bruixes i dones, editat per Tigre de Paper, l’arrelament i el desenvolupament del capitalisme va unit a la cacera de bruixes –dones amb un saber que es transmet de les unes a les altres i unes pràctiques comunitàries– en pro d’un model de feminitat obedient, silenciada i submisa als mascles.
Un sistema que va matar i torturar milers de dones per tal d’aterrar i confinar la majoria de les altres al treball domèstic no remunerat, que va legitimar la seva subordinació als homes dins i fora de la família, que va atorgar a l’Estat el control de la seva capacitat reproductiva per garantir la creació de noves generacions de treballadores necessàries per al mercat laboral. Un sistema que, de manera perversa, atorga a un grup reduït de dones uns privilegis (ja siguin les falangistes de la Sección Femenina, a determinats ordes religiosos o les integrants d’AMPI) si treballa per domesticar les altres i castigar les rebels en pro d’aquest ideal. Un grup reduït de dones que aplica a la majoria el que no voldrien patir elles.
Violència masclista
Des de l’inici del moviment feminista, la violència contra les dones ha sigut un tema clau. Va inspirar la formació del primer Tribunal Internacional de Crims contra les Dones l’any 1976 amb testimonis sobre maternitats i esterilitzacions forçades, violacions, pallisses, reclusions en institucions psiquiàtriques o religioses, tractaments brutals en presons, etc. Les iniciatives feministes antiviolència han possibilitat l’aparició de lleis en contra d’aquestes pràctiques però no han fet disminuir la violència vers les dones, ans tot el contrari. La impressió generalitzada és que ha augmentat la violència i també es fa de manera més pública i brutal. En són un exemple els segrestos i els assassinats que són una realitat diària, per exemple, a Amèrica Llatina.
La violència contra les dones no va desaparèixer amb l’acabament de les caces de bruixes ni l’abolició de l’esclavisme, sinó que es va normalitzar. L’esterilització de dones pobres o racialitzades o la reclusió en hospitals mentals, on se sotmetia les que no tenien una sexualitat «adequada» a tractaments agressius, han sigut unes pràctiques habituals del sistema fins ben avançat el segle XX. Tampoc la «violència domèstica» no es considerava un delicte sinó la resposta lògica: l’home tenia dret a castigar la dona, fins i tot matar-la, si no complia bé el seu rol: el de ser-li una serventa.
Afirma Silvia Federici en el assaig esmentat més amunt que som en aquests moments davant d’una escalada de violència contra les dones, especialment contra les d’ascendència africana i les nadiues d’Amèrica perquè la «globalització» és un procés de recolonització que té per objectiu donar al capital el control sobre la riquesa natural del món i el treball humà, i això s’aconsegueix atacant les dones, responsables de la reproducció de les seves comunitats. No és estrany que els feminicidis són més elevats allà on hi ha les riqueses naturals. Sens dubte moltes veïnes colomenques originàries d’aquestes regions en podrien donar fe d’aquesta afirmació. Una violència que no és fortuïta, sinó planejada, i que obliga a abandonar a la gent casa seva i les seves terres ancestrals, que ataca la tinença de terres comunals i fa renunciar les dones a dedicar la seva jornada al conreu de subsistència com han fet sempre. Una situació que degrada a les dones i que les sotmet als homes, que les considera inútils i una càrrega quan es fan grans. I no és estrany que alguns homes joves d’aquestes mateixes comunitats hagin tornat a parlar de bruixes quan algunes envelleixen i viuen soles a prop d’un tros de terra que cobegen i que decideixin acabar amb elles. I la història es repeteix, perquè no n’hi ha prou haver-la estudiat si no fem res per evitar-ho.
Iniciàvem l’article fent referència a un acte que legitima la violència contra les dones que no s’hauria d’haver permès en un recinte municipal de Santa Coloma de Gramenet. Que l’extrema dreta, en forma d’entitat o de partit, criminalitzi la resistència i les alternatives de lluita que es construeixen des del feminisme és esperable. Hi ha molt en joc: la globalització, el capitalisme, el patriarcat. Que el govern municipal ho toleri significa que les fites aconseguides són fràgils i no hem de defallir.
Article original de
