Barcelona ha tornat a ser l’escenari d’una manifestació multitudinària que ha pres els carrers del centre de la ciutat per exigir quelcom tan bàsic com un habitatge digne. Convocada pel Sindicat de Llogateres, la protesta ha reunit desenes de milers de persones que han carregat contra l’especulació immobiliària i els preus desorbitats dels lloguers, problemes que, lluny de solucionar-se, s’agreugen cada any que passa.
La marxa ha començat a la plaça Universitat, on ja des de primera hora es respirava un ambient d’indignació i afartament acumulat, però també de força col·lectiva. Sota lemes com “Ja n’hi ha prou! Baixem els lloguers” o “L’habitatge és un dret, no un privilegi”, la multitud ha avançat pels principals carrers de la ciutat fent parada davant de la Casa Orsola, un edifici que s’ha convertit en un símbol de resistència veïnal contra els fons voltor. La marxa, recolzada per més de 4000 entitats, reflectia la transversalitat d’un problema que afecta totes les capes socials. Des de sindicats com CCOO i UGT fins a associacions veïnals, feministes i culturals com Òmnium Cultural, la protesta va ser una mostra de com el conflicte habitacional està estretament lligat a altres lluites pels drets bàsics.
Aquestes reivindicacions a Barcelona s’emmarquen dins d’un moviment estatal que ha anat guanyant força en els últims mesos. Només fa unes setmanes, el 13 d’octubre, Madrid va viure una de les mobilitzacions més massives per l’habitatge en els darrers anys. Paral·lelament, a les Canàries, el 20 d’abril, també es va dur a terme una manifestació sota el lema “Canàries té un límit”, on es va posar de manifest la connexió entre la crisi de l’habitatge i la massificació turística. Aquestes mobilitzacions a tot l’Estat reflecteixen un malestar creixent davant d’un problema estructural que, com a Catalunya, afecta sobretot els joves i les persones amb rendes més baixes, convertint l’habitatge en un focus central de la lluita social.
Entre les principals demandes destaca la necessitat urgent de reducció del preu dels lloguers, ja que, actualment, moltes famílies es veuen obligades a destinar més de la meitat dels seus ingressos al pagament de la renda. També es reclama l’establiment de contractes de lloguer indefinits per garantir l’estabilitat residencial i la reconversió d’habitatges buits i apartaments turístics en habitatges accessibles per a la ciutadania.
Aquestes demandes tenen una base sòlida en les dades. Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el 44,3% dels joves catalans consideren que l’accés a l’habitatge és el seu principal problema. Aquesta xifra evidencia una crisi estructural que afecta especialment les noves generacions, que sovint es veuen condemnades a viure en pisos compartits o a dependre de les seves famílies per manca d’alternatives. Però el missatge de la manifestació anava més enllà de les xifres i les dades. “No és només que els preus siguin abusius, és que ens estan fent fora de les nostres ciutats, de les nostres vides”, denunciava una de les portaveus, mentre les assistents corejaven “Ni cases sense gent, ni gent sense casa!”.
Entre les manifestants, hi havia persones amb històries que reflectien la urgència d’aquestes demandes. “Tinc quaranta-cinc anys i porto tota la vida vivint al barri de Sant Andreu. Ara em volen fer fora per fer lloguers de temporada. On se suposa que he d’anar?”, es preguntava la Marta, una veïna afectada per un procés de gentrificació.
En la mateixa línia, en Carles, un jove de vint-i-set anys que comparteix pis amb tres amics en condicions precàries, afegia: “Fa anys que vull emancipar-me de debò, però no puc pagar un lloguer tot sol. Vivim en una ciutat on ens venen èxit, però no ens deixen viure dignament”.
Per a la Núria, mare de dos fills i treballadora del sector de l’hostaleria, la situació és insostenible: “Guanyo mil dos-cents euros al mes i en pago nou-cents de lloguer. Com se suposa que he d’alimentar els meus fills? No demanem luxes, demanem justícia”.
També hi havia joves que eren allà per solidaritat, com la Júlia, una estudiant d’Història que assistia a la seva primera manifestació per l’habitatge: “La meva generació sap que mai podrem comprar una casa, però ni tan sols ens deixen llogar una sense hipotecar-nos la vida. Això ha de canviar”.
Més enllà de les xifres d’assistència o els titulars de premsa, el que va quedar clar és que la lluita per l’habitatge digne no s’aturarà. Perquè, com repetien les pancartes a la marxa, “L’habitatge no és un luxe: és un dret”. I davant dels qui veuen cases com una inversió, cada vegada més gent ho veu incompatible amb allò que realment hauria de ser: el pilar fonamental sobre el qual construir — i habitar — la pròpia vida.
