Amb una sala plena (una setantena de persones) expectants per conèixer el pes de la emigració en la constitució de la ciutat de l’Hospitalet, justament ara que hi ha una certa polèmica sobre si convé celebrar o només commemorar l’atorgament del títol de ciutat fa un segle, l’historiador Joan Camós va fer ahir dilluns una àmplia dissertació sobre la matèria.
La conferència tractava a mitges de posar l’accent sobre el que ha representat històricament l’emigració a la ciutat i sobre quina ha de ser la valoració en el present i en el futur immediat que ha de tenir el fenomen. Per tant, no va ser només una reflexió històrica, sinó una manera de responsabilitzar-nos a tots de la importància d’aquesta realitat per entendre què som i per què un futur de progrés implica no solament acceptar-la sinó considerar-la una riquesa i no un problema.
Va partir de la necessitat de treure-li paternalisme a la comprensió del fenomen. Una cosa molt significativa que va expressar Camós és que la ciutat acollidora que ha pres l’Hospitalet com a símbol té un component de paternalisme del qual ens hauríem de despendre com a comunitat. De fet, del que es tracta no és d’integrar l’emigració, com s’ha plantejat tantes vegades segons Camós, sinó del que es tracta és de permetre la interrelació entre iguals, entre gent que ve de fora perquè el sistema capitalista genera desigualtats territorials i crea penúries en un llocs i oportunitats en uns altres i la gent sent la necessitat de cercar realitats que li permetin prosperar individual i familiarment. Per tant, l’Hospitalet no hauria de ser una ciutat acollidora sinó una ciutat igualitària i interelacional perquè del que es tracta és de sumar realitats culturals i garantir que tothom se senti com a casa.
Explicat aquest component sòcio-polític, que entra de ple en la contradicció de considerar no solament la emigració com un problema, sinó fins i tot considerar-la com una necessitat que cal assimilar per evitar que ens produeixi conflictes, Camós va fer un recorregut històric per les tres fases en les que cal observar l’arribada massiva de nouvinguts que han conformat la ciutat que avui tenim. La primera, l’onada dels anys 20-30 del segle passat, quan la ciutat desperta de la seva realitat agrària per esdevenir un reclam de mà d’obra producte de la primera industrialització de Barcelona i el seu entorn. La segona, l’onada dels anys del desenvolupament franquista quan la ciutat, abandonada a una especulació ferotge, es converteix en un nucli densificat sense serveis que va produir un teixit reivindicatiu de notable valor social i la tercera, l’onada de primers del segle actual i fina ara mateix, on la ciutat ha canviat la seva fesomia de ciutat dels altres catalans de la península per convertir-se en la ciutat dels altres catalans d’arreu del món.
Les dades del padró continu que publica el mateix ajuntament dona per l’1 de març d’aquest 2025 una xifra de població que supera de poc els 300.000 habitants, una xifra aclaparadora no només per la saturació de l’espai urbà i per l’acumulació de conflictes que genera per la manca d’equipaments sinò perquè impedeix que els immigrants i els no immigrants tinguin la qualitat de vida que els caldria com a ciutadans de primera. Aquesta realitat pesa sobre tota la població però especialment en els barris tradicionals com ara Collblanc-La Torrassa, Pubilla Casas i La Florida-Les Planes on el nivell de població immigrada de tercera fornada és enorme i la precaritza enormement. Això no és nou a la ciutat. Ha estat així al llarg de la història, però és evident que s’hauria pogut preveure i estem pitjor que mai.
Camós va finalitzar amb un llarg repertori de necessitats immediates que caldria aplicar. Entre elles les que tenen a veure amb la política d’habitatge, però també amb els drets de ciutadania, l’empadronament en primer lloc, l’educació, la sanitat i l’espai públic. Va interrogar-se sobre els propers plans del govern respecte la zona de Can Rigalt i va comentar que l’Hospitalet ja és una ciutat saturada amb uns nivells de densitat demogràfica insuportables.
I va acabar explicant que, hores d’ara, dels 302.521 habitants actuals de la ciutat —sense comptar els centenars de ciutadans sense padró— 127.339 són nascutas a Catalunya i 127.894 nascuts a l’estranger. Uns altres 47.287 han nascut a la resta d’Espanya. Dels 127.339 nascuts a l’estranger, gairebé 89.000 no tenen la nacionalitat espanyola. Entre altres condicionants, aquest 89.000 residents a la ciutat no poden votar. És a dir, no poden elegir a qui els ha de governar, a qui teòricament l’haurien d’exigir una ciutat igualitària, interrelacionada i amb qualitat de vida. La “Catalunya un sol poble” que tant s’ha reclamat històricament, passa sens dubte per garantir els drets de ciutadania de tots els ciutadans residents.
