Fa dies que els mitjans de comunicació parlen de la situació viscuda per una nena que estava tutelada per la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA). La gravetat dels fets ha posat en evidència la ineficàcia del sistema de protecció i l’ha traslladat a l’opinió pública.
El sistema de protecció de la infància és només una part de tot l’ecosistema dels Drets Socials que es diferencia estructuralment del sistema de salut i d’educació. Aquests dos últims, tot i les seves mancances, estan clarament estructurats i la ciutadania en general coneix el seu funcionament i els drets i deures associats. En canvi, això no passa amb el sistema dels drets socials, que és clarament desconegut per la ciutadania en general.
El sistema dels drets socials està segregat per competències: uns serveis depenen de la Generalitat de Catalunya i d’altres dels Ajuntaments. Costa saber quins serveis tenen vinculats, i quan es té dret a un servei o a un altre. Depèn, pràcticament sempre, de la valoració que realitzin els treballadors/es socials. Alguns serveis especialitzats, com per exemple el SEAIA, el Servei Especialitzat d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, és competència de la Generalitat de Catalunya però són els Ajuntaments els que contracten laboralment als treballadors i treballadores d’aquest servei, com passa a l’Hospitalet.
El SEAIA és un servei de vital importància per les famílies, ja que la seva funció és la valoració, actuació i atenció dels infants que es troben en risc o situació de desemparament, així com el seguiment i el tractament de les seves famílies.
Els informes del SEAIA poden posar en marxa diferents mesures de protecció dels menors, totes elles amb l’objectiu de protegir-los. El nivell de protecció s’incrementa en funció del risc detectat. Poden arribar a separar als infants dels seus pares, sense que hi hagi cap resolució judicial, cosa que pot generar una certa inseguretat jurídica a les famílies. (I d’això ja hi ha hagut queixes importants al respecte: https://www.vilaweb.cat/noticies/consell-advocacia-catalana-jutge-decideixi-custodia/). Això s’agreuja en funció del tarannà d’alguns o algunes treballadores socials. I aquest és el cas de l’Hospitalet, que afecta també als responsables directes, sobre els quals n’haurem de parlar properament en aquest digital.
En el cas de la nena tutelada que ha estat notícia desgraciada aquests darrers dies, la mesura que es va creure necessària activar, va ser una de les que respon a una situació de més risc o desemparament. Pel que es coneix, la nena va ser separada de la seva família i va passar a estar tutelada per la DGAIA, anant a viure a un pis tutelat a l’Hospitalet. Activar aquesta mesura ha de respondre a una situació de risc molt greu i, per tant, costa d’entendre tot el que ha passat. Especialment perquè urgeix que ens preguntem: la situació de vulnerabilitat familiar era el suficientment greu com perquè fos aconsellable aquesta mesura? Perquè la realitat ha estat que, en comptes d’estar més protegida, la nena s’ha trobat en una situació de total desprotecció durant anys.
Cal anar a l’arrel del problema. Analitzar-ho ràpid o parcialment no solucionarà el problema de fons. Caldria saber des de quan va començar a intervenir el sistema social en aquest nucli familiar. Molt probablement, a través dels serveis socials municipals que són el primer nivell d’atenció. El que sembla evident és que s’ha fallat en el procés d’intervenció per arribar a separar a un infant de la seva família, cosa que hauria de ser excepcional i que s’hauria de donar amb totes les garanties i seguretat jurídica per les famílies i els infants.
En lloc de tirar pilotes fora https://www.vilaweb.cat/noticies/crisi-dgaia-problemes-corrupcio-parlament/, ara el més important és acceptar que s’ha de redissenyar tot el sistema per donar resposta a la situació social actual, i que no és un problema puntual que només respongui a la manca endèmica de personal o que afecti només al sistema de protecció a la Infància. Caldria analitzar en el seu conjunt tot l’ecosistema de drets socials: l’estructura, la dispersió de competències i de criteris a l’hora d’activar els diferents recursos, el desconeixement per part de la ciutadania dels drets que tenen, la traçabilitat de l’actuació dels professionals i la determinació de responsabilitat d’aquests, la possible inseguretat jurídica de les famílies, la manca de recursos, la gestió dels serveis, la coordinació amb el sistema de salut en general i amb el d’educació en particular en el cas dels infants i adolescents. Aquests, i no altres, són els temes fonamentals que s’han d’analitzar i corregir perquè situacions com aquestes o similars no es tornin a donar.
No és una qüestió puntual i ja va sent hora que el sistema de Drets Socials, més abandonat que no pas el de Salut o el d’Ensenyament perquè, a diferència d’aquests, afecta especialment a la gent més vulnerable i amb menys recursos, s’articuli eficaçment. La responsabilitat dels professionals dels serveis socials és tan delicat o més que el del sector sanitari i del docent sobre el qual la ciutadania es pronuncia sense embuts quan correspon. Es tolera malament la mala atenció sanitària i la incompetència docent perquè es coneixen perfectament els drets i els deures de cadascú. Hem de lluitar per posar en igualtat de condicions les responsabilitats dels professionals dels serveis socials en general i, especialment, quan es tracta d’assumptes que impliquen les famílies i la vulnerabilitat dels més dèbils.
