Poeta i llaurador, a més d’integrant del grup de música infantil en valencià Canta Canalla. Eduard Marco és el guanyador del 22è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb Dolors, una obra “rodona”, segons el jurat, que és un homenatge a sa mare. El premi està guardonat amb la publicació del llibre per part d’Edicions 62 i una dotació econòmica de 10.000 euros. Marco atén elCugatenc des del seu poble, Borbotó, una pedania rodejada d’horta al nord de la Ciutat de València, un llogaret des d’on veu i entén el món, en contacte amb la terra i també amb la llengua i la literatura que resisteixen malgrat els colps de l’autoodi. Una rosa de paper, com diria Vicent Andrés Estellés, un dels seus poetes de capçalera, que passa de mà en mà sense que ningú la puga parar.
– Per què dediques un llibre a ta mare?
– Tots tenim una mare. En el meu cas [Maria Dolors Escamilla], era tremenda: campiona d’Europa i del món de bàsquet, amb Copes de la Reina també de futbol amb el Llevant, la primera dona en ser gerent del Llevant… Tot això sent filla d’un migrant de Triana (Sevilla), que va vindre a Borbotó, i casada amb un llaurador. Vivim enmig de l’horta, a una alqueria. Va passar de cuidar cavalls a ser campiona del món.
– Com és convertir en versos esta història familiar?
– A través de l’amor. El que importa és la capacitat de poetitzar el que siga. La dificultat és ser capaç d’escriure bé i que l’amor no convertisca la poesia en una lionesa de xocolate. Els poemes han de fluir, caminar. En tot cas, quan isca el llibre, ja ho veureu!
– Només cal traure el cap pel teu Facebook per a veure que no fas una poesia indigerible.
– Ho intente. Però al Facebook he arribat a posar un poema diari. He escrit molt així que hi ha poemes bons i altres dolents.
“Si el poema naix mort, ja el pots treballar que no ho aconseguiràs”
– Tots no caben a un llibre. Com és la tria?
– Em vaig presentar al Premi Mallorca de Poesia i no guanyí. Aleshores vaig buscar un altre premi, el Gabriel Ferrater. Tinc tants poemes que en vaig canviar 40! Vaig decidir fer un altre tipus de llibre. Quan tens molt material, eres més versàtil. En canvi, hi ha altres poetes que fan pocs poemes però els treballen molt. El problema és que si el poema naix mort, ja el pots treballar que no ho aconseguiràs.
– Dolors també pretén ser una declaració d’amor a la llengua, la terra i la literatura.
– A la terra perquè som una família de llauradors. Inevitablement apareixen coses de la terra. I a la llengua perquè soc llicenciat en Filologia Catalana. Som el nou llatí. Escrivim i parlem en llatí.
– Què vols dir?
– Que no sé quant duraré. Estem en la fragmentació de l’Imperi Romà. No sé si el català podrà durar sense un estat. Però tampoc sé si vull un estat perquè això què vol dir? Suposa eixir fora a pegar-te?
– Més enllà de si es té un estat o no, també cal voluntat política. El govern del País Valencià (PP i Vox) ha decidit, per exemple, no reconèixer l’Any Estellés.
– La voluntat política és important però també cal tindre en compte l’evolució històrica. Les llengües són ferramentes que s’utilitzen per a comunicar. Si l’ésser humà en té prou amb una, no farà esforços per a aprendre’n més. Ho mire amb tristesa. Soc un gran pessimista.
– Però fas poesia i música en valencià. Mantens la lluita.
– Faig la meua vida completament en català. Em diuen “háblame en cristiano” i seguisc amb alegria però observe que la immigració que ve decideix no aprendre valencià perquè no li fa falta. No se’ls pot obligar perquè venen fugint de guerres, amb barques… A més, a València tenim els fatxes.
– Amb més o menys poder, han estat sempre.
– Sí, a Catalunya és diferent perquè hi ha partits que s’estimen la llengua, com a mínim. Ací els fatxes són feixistes.
– Autoodi?
– És gegant. No sé com resoldre-ho. Com a mínim, no defallim.
– Viure de ser llaurador és pràcticament impossible. És una altra resistència?
– És més possible viure del camp que mantindre la llengua. Sempre s’ha dit que viure del camp és complicat però els meus veïns ho fan. És cert que cada volta hi ha menys llauradors. Jo mateix soc traductor de l’editorial Teide, on treballe des dels 27 anys. Soc freelance i faig altres coses. Com que tenim tres hectàrees, treballem la terra. De vegades trac més diners amb el camp que amb la traducció.
“De vegades trac més diners amb el camp que amb la traducció”
Però la gent no vol dedicar-se al camp i ara tothom vol ser funcionari. Els oficis manuals s’han perdut: sabaters, ebenistes… L’horta es va despoblant. Les fanecades comencem a treballar-les poques persones que acabem fent latifundis. A Borbotó hi ha una família que té 400 fanecades. Abans ho treballaven 15 famílies. Ara, amb la mecanització de l’horta, ho pot treballar una persona.
– El jurat diu que és un llibre rodó.
– I els fulls són quadrats! [Riu] Jo ho agraïsc. També el “no” de Mallorca. Altres autors es molesten quan no guanyen un premi però jo vaig pensar que, si no havia guanyat, era per alguna cosa. Per això vaig refer el llibre i em vaig presentar al Gabriel Ferrater. Agraïsc tant el no inicial com el sí. En tot cas, l’haureu de llegir i veure si el llibre està bé.
– Al món de l’art, al final sempre hi ha una persona valorant si li agrada o no una obra, més enllà de possibles erudicions.
– Sí, també hi ha els intel·lectuals que tracten de cavar més fons. De vegades et diuen que un poema no t’agrada però que realment és genial. “D’acord, però és que no m’agrada!” Tot i això, si un poema és bo, és difícil que no t’agrade. També has de tindre un cert entrenament, un bagatge.
– Quatre dels llibres que tens publicats fins el moment han guanyat un premi: el Manuel Rodríguez Martínez de l’Associació Amics de Joan Valls i Jordà d’Alcoi, els Marc Granell de la Vila d’Almussafes, el Carles Salvador de la Universitat Politècnica de València i el Maria Beneyto i Cuñat de l’Ajuntament de València. Quin paper tenen els premis?
– Per a repensar, ordenar, netejar, llançar coses a la paperera… Si et presentes a un lloc, has d’anar ben vestit. Els premis de poesia són llocs que t’obliguen a vestir-te de gala. En el fons són l’única manera de publicar per a poetes que no som reconeguts, és a dir, per als que no som ni Enric Casasses, ni Marc Granell, ni Josep Piera, ni Teresa Pascual, ni Maria Josep Escrivà… Perquè les editorials de poesia busquen gent reconeguda o es fan càrrec dels premis, com Bromera, que domina quasi tots els premis importants al País Valencià.
“Els premis de poesia són llocs que t’obliguen a vestir-te de gala”
– També és la forma de garantir un reconeixement previ del que publiquen. Perquè la poesia més bé ven poc.
– Pense que la poesia la compren els propis poetes i algun sonat. Els premis són l’única manera. Temps enrere potser la poesia tenia un altre estatus.
“Pense que la poesia la compren els propis poetes i algun sonat”
– Dius que Marc Granell és un dels poetes més reconeguts del País Valencià. Vas guanyar un premi literari que porta el seu nom i, a més, és una de les persones amb qui confies per a què llija la teua obra abans de fer-la pública o presentar-la a premis.
– És meravellós. Cada vegada que escric alguna cosa, li l’envie i me la comenta. Ha passat de ser un mite, a un mestre i un amic. Guanyar un premi amb el seu nom és un plaer que portaré sempre damunt. No sé si els altres premis són més o menys importants, però com a mínim tinc el Marc Granell.
“Marc Granell ha passat de ser un mite, a un mestre i un amic”
Ell permet a tothom passar a ser el seu amic. Les portes de sa casa estan obertes per a tots. Quan arribí a la universitat, vaig ensenyar els meus poemes a Vicent Alonso, un altre gran poeta i escriptor. Em va dir que anara al cafè Sant Jaume, al carrer Cavallers de València, perquè es feia una tertúlia on estava Marc Granell, per a ensenyar-li els poemes. Tenia 20 anys. Marc em va dir que era meravellós i de seguida em va obrir els braços.
– Abans de guanyar el premi que porta el seu nom?
– Sí, quan no sabia accentuar! [Riu] No sabia res. Anava allí i li ensenyava tot el que escrivia. Em deia: “Eduard, a la poesia cal tindre-li respecte”. Jo escrivia coses molt dolentes. Escrivia quatre coses i de seguida les presentava a un premi. Em demanava que anara amb calma. Em va ensenyar.
– No tots els poetes són iguals. Hi ha una erudició que marca distància?
– Sí, de la mateixa manera que Lorca odiava Miguel Hernández perquè feia olor a cabra, hi ha poetes que només s’ajunten entre ells, i d’altres que s’enfaden amb estos perquè només s’ajunten entre ells. La poesia és un món molt endogàmic i crea capelletes, que en el fons són grups per caràcter, ni d’estils, ni de maneres d’escriure ni ideològics. Sempre ha passat però tinc la sort que, en ser llaurador i viure fora de la ciutat, no forme part de res. Em duc bé amb qui em tracta bé. El problema és que hi ha alguns poetes que es creuen més intel·ligents.
– Si la poesia és tan elitista, a molta gent li semblarà inaccessible…
– No, els elitistes són alguns poetes. La poesia que fan és un poc elitista i, al meu entendre, s’allunya de la comunicació. A mi m’agrada comunicar-me amb el lector. Si no, per què ho faig? Vull que puguen llegir-me i que el que faig els interpel·le. No m’interessa escriure només sobre el sexe dels àngels.
– El teu llibre anterior, Cita prèvia [Edicions del Buc, 2023], està musicat. Quin vincle hi ha entre la poesia i la música?
– El vam publicar a Buc, amics i l’editorial més important en poesia al País Valencià. Venia de 12 anys sense publicar. Vaig fer Ultramarins [Bromera, 2022], amb què vaig guanyar el premi Maria Beneyto. En eixa escorrentia de la creació, vaig continuar escrivint. Primer Ultramarins, després Cita prèvia i ara Dolors. Realment és un mateix llibre fraccionat en tres parts. Veia la malaltia de ma mare i observava com avançava. Així vaig fer Cita prèvia.
“Veia la malaltia de ma mare i observava com avançava. Així vaig fer Cita prèvia”
Òscar Briz, un músic de l’Alcúdia molt conegut ací, em seguia per Facebook i em va dir que li agradaven molt els poemes que penjava. Em va proposar musicar-los. Vam parlar amb Buc i els va agradar la idea. Vam agafar poemes d’Ultramarins, de Cita prèvia i algun d’inèdit.
– Quina llàstima, si són un mateix llibre, que es publiquen per separat!
– Està bé, a mi m’agrada. Si ho haguera publicat tot junt, ja estaria. Així he pogut presentar-me a premis i fer un llibre amb l’editorial dels amics. És més bonic i menys pesat per als lectors. La manera d’escriure és pareguda. No escric de manera diferent en funció del llibre. Està bé que hi haja un poc d’espai.
– Quan et vas presentar al Gabriel Ferrater, tenies en compte la importància d’este poeta?
– Sí, és un intel·lectual molt important. He llegit tota la seua obra de poesia, que és curta. Tot està a Les dones i els dies. M’interessen algunes coses però, si soc sincer, no és un poeta que m’interesse especialment. Ho vaig dir a la roda de premsa. Jo vinc més de Vicent Andrés Estellés, que li encantava a Ferrater, que era un gran lector. Em sembla que Ferrater té un ritme més anglosaxó. A mi m’agrada que la poesia tinga ritme, tempo, que siga musical… A Ferrater costa trobar-ho però, en canvi, sí que trobes una revolució del llenguatge: baixar la poesia del pedestal on estava. Començava a parlar de manera que més gent l’entenguera.
– Clar, si el teu referent és Estellés; ell ja era tot això: baixar la poesia del pedestal, escriure des del poble per al poble…
– Des que vaig escoltar Coral Romput, musicat per Toti Soler i cantat per Ovidi Montllor… És meravellós.
– És increïble com un poema tan llarg pot estar tan ben fet!
– Sí, entra com la seda, s’entén tot el que diu encara que hi haja parts metaforitzades. Quan ho lligc, veig clarament que hi ha una diferència de nivell respecte a altres poetes i també respecte a altres poemes d’Estellés.
– Eres un dels impulsors del grup de música per a infants Canta Canalla. Quina importància té fer música en valencià per als xiquets?
– Tota! Al Cap i Casal les famílies abandonen el valencià tot i que a molts pobles no. Al meu, per exemple, totes les famílies parlen valencià tot i que estem a tres quilòmetres de València. Ferran Bataller i Carme Laguarda, dos dels altres integrants del grup, van estudiar Filologia Catalana, com jo. Teníem fills i volíem fer alguna cosa. Tot i que mai havíem fet música, vam decidir fer un grup. Vam contactar amb Àlvar Carpi, el guitarrista de Dani Miquel, per a aprendre a fer cançons. És important perquè els xiquets sentiran algú cantar en una llengua estranya però que els sona perquè s’estudia a l’escola. De sobte, ahí, pots pescar parlants.
“Els xiquets sentiran algú cantar en una llengua estranya però que els sona perquè s’estudia a l’escola. De sobte, ahí, pots pescar parlants”
– Amb Dani Miquel heu fet La cançó de l’Estellés.
– I abans uns discos amb Acció Cultural del País Valencià en què vam col·laborar amb Dani, Trobadorets, Ramonets, Aitana Ferrer, Marcel el Marcià… Ens vam ajuntar tots els grups de música infantil. L’escena de música infantil és molt divertida.
– El Babalà, el programa infantil de Canal 9 (Ràdio Televisió Valenciana), tenia la capacitat d’apropar iniciatives culturals infantils als pobles. Ara La Colla, el programa infantil d’À Punt (Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació), també o cal buscar altres suports més locals?
– Ara el programa infantil d’À Punt també fa coses [té els Bíters i Dj Butoni, per exemple]. Canta Canalla portem més de 150 concerts, en són moltíssims. Des que ha canviat el govern valencià, directament no ens contracten, tampoc els ajuntaments on governen PP i Vox. Mentre hi havia el Govern del Botànic (PSPV, Compromís i Podem), es notava. No és cert que tots els polítics són iguals. Es nota en la dinamització cultural de la societat, per exemple.
“No és cert que tots els polítics són iguals. Es nota en la dinamització cultural de la societat, per exemple”
– Fa uns mesos comparties i celebraves una entrevista que VilaWeb va fer a Dani Miquel, on el cantant deia que va més enllà de cantar en valencià, també adoctrina els xiquets en l’estima de la nostra cultura.
– Què és un país? No res. Fronteres que fan la punyeta. En canvi, una llengua és una ferramenta meravellosa que ha traspassat segles, guerres, famílies i que tens dins del cor. Quan la tens, no la pots traure. Jo no puc escriure en castellà o en anglès. Hauria de fer una faena molt racional per a escriure en una llengua que no és la meua. La llengua et conforma. Ell utilitza la paraula adoctrinar de forma irònica perquè sempre li diuen que adoctrina.
Nosaltres, com Dani i altres grups, cantem en la nostra llengua. No adoctrinem ningú. Ell té més poder i presència a les aules, el que li permet tindre esta visibilitat i fer declaracions com esta. És la punta de llança de la música infantil en valencià.
