El periodista florestà publica un llibre en què recupera la història de quatre jornalers assassinats pel franquisme, entre el qual el seu padrí
El 25 d’abril del 1952 quatre jornalers de Bogarre, a la comarca de Los Montes (Granada), van ser afusellats amb l’aplicació de la llei de fugues. El franquisme seguia reprimint i matant 13 anys després d’haver guanyat la Guerra Civil, aquest cop amb un desenllaç fatal per a Manuel Morillas, Manuel Navarrete, Juan Segovia i José Soto. El pare de Dionisio Giménez, Francisco, un dels bandolers del grup, hagués pogut ser el cinquè afusellat però a última hora, quan els pujaven al camió, es va lliurar. Per què? Aquesta pregunta ha ressonat al cap del periodista i escriptor florestà durant bona part de la seva vida.
La seva mare li ho deia sovint. Giménez, quan era un periodista en actiu, va cobrir des de la Revolució Sandinista a la Guerra d’Iraq passant pel conflicte entre Israel i Palestina o la Revolució des Clavells a Portugal. Però els èxits periodístics no eclipsaven la història familiar, que la seva mare l’encoratjava a investigar no només per la història del marit sinó també i sobretot per la del padrí de Giménez, José Soto –el Patruco–, que va ser un dels afusellats. Per a ella era “allò important”, potser més que les perícies del seu fill arreu del món.
Publicar El bandolero de los caramelos de miel [Aliar Ediciones, 2023] suposa treure’s aquesta espina i també fer memòria d’aquell franquisme que va matar fins als darrers dies, posant nom i història a les víctimes. Lluny dels relats de ficció dels seus darrers llibres –El discurso de la corona y otros cuentos del 1 de octubre [La tempestad, 2018] i Cuentos del virus [2021]–, Giménez torna a una mirada més periodística però aquest cop marcat a nivell familiar, el que inevitablement el fa un relat singular que es diferencia d’algunes de les obres derivades de la seva activitat periodística com Canción triste de Palestina [La tempestad, 2013] o Bagdad-babylon hotel [El andén, 2008]. Giménez presentarà el seu nou llibre el divendres 20 d’octubre a les set de la tarda al Centre Sociosanitari de la Floresta, una activitat organitzada per l’Espai +60.
– Vas demanar la documentació de la causa a l’arxiu militar que el custodiava i, després d’anys d’espera, no te l’han facilitat fins que has publicat el llibre.
– L’única manera de culminar el llibre era amb la documentació objectiva perquè les famílies de les víctimes eren reticents, no hi havia manera de treure’ls informació i, a més, es porten malament entre elles. Això explica, per exemple, que la tomba encara sigui anònima. Quan hi vaig anar només hi havia un ram de flors de plàstic molt vell. El vaig treure i vaig posar flors.
Els quatre que van matar no van anar als tribunals, no hi havia cap causa judicial, ni diligència ni res. Precisament perquè el capità que els va matar no volia que tornessin a la presó per ser posats a disposició de la justícia perquè un any abans els havien posat en llibertat. En aquell moment, a la presó provincial de Granada, que havia de ser un presidi pilot per a la nova filosofia penitenciària de la República i havia estat pensada per a unes 500 persones, vivien 5.000 persones. Amb aquestes circumstàncies, els jutges eren tolerants amb els delictes menors perquè tot sovint els presos morien o emmalaltien. A ells els van donar la llibertat provisional per això.
Però qui els va agafar va ser el capità Rafael Caballero Ocaña, un criminal que matava tothom. Els va matar el dia que havia de fer la diligència per reconstruir l’atracament. El jutge havia ordenat que s’havia de reconstruir l’atracament amb què s’havien emportat 40 pessetes i una espatlla de vedella que es van menjar pel camí. Els va matar a 400 metres del poble on ho havien de reconstruir.
– Com vas descobrir el lloc exacte?
– Per testimonis i per la documentació del jutjat de Moreda, on tenien l’acta de defunció civil. Vaig anar a l’Ajuntament i un home em va ajudar a aconseguir les actes sense permís de la jutgessa. Allà posava que la causa de la mort era un derrame intestinal amb hemorràgia interna a Umbría del Cubo, molt a prop de Gobernador, que és el poble on anaven a reconstruir l’atracament. Al punt àlgid de la carretera hi ha un caminet que serveix de drecera. Els van matar allà mateix.
– Amb l’excusa que s’havia trencat el camió amb què els traslladaven.
– Una excusa que Ocaña ja havia utilitzat moltes vegades. Al final he pogut esbrinar fins i tot quin camió era perquè sempre el cedien uns empresaris franquistes. Bona part del que he descobert és gràcies a la gent gran de la comarca, que encara ho recorda. La ubicació exacta, per exemple, la vaig saber perquè em va acompanyar un dels nets dels Guàrdies Civils que els traslladaven. De fet, m’ha trucat l’alcaldessa de Gobernador per felicitar-me pel llibre.
– Si sabies tot això, per què necessitaves també la documentació de la Caserna de las Palmas?
– Perquè el meu pare havia estat a la presó i, per tant, hi havia un sumari militar que implicava també als altres quatre. Les declaracions estaven al sumari. Quan parlava amb els familiars, n’hi havia que deien que eren sis assassinats, altres que culpaven a la dona d’un d’ells perquè era gitana, interpretacions abusives… Fins i tot acusaven al meu pare d’haver-los delatat. Em van arribar a amenaçar si seguia investigant. Després he descobert que qui ho va fer té una filla que és Guàrdia Civil; suposo que aquesta és la relació.
En definitiva, amb tanta informació contradictòria, necessitava tenir les declaracions i la documentació completa. Però no hi havia manera d’aconseguir-la. La vaig demanar directament i res. Després vaig contractar els serveis d’un advocat perquè m’ajudés a reclamar la documentació. És una petició que està plenament constitucionalitzada des de l’any 1984. Van passar quatre anys i l’única notificació que tenia és que estaven d’obres, el que era bona notícia perquè com a mínim havien respost. És una excusa habitual que es troben grups de memòria.
Per sort, un historiador local que havia treballat la repressió em va dir que tenia bona part dels documents que buscava. Tenia tot allò relacionat amb el meu pare i el gruix de les declaracions. Amb això vaig poder acabar el llibre. Una setmana després de començar-se la distribució a Granada, em van trucar dient que ja podia anar a consultar la documentació.
– El van veure publicat?
– Està clar! Els critico durament.
– Aquest llibre és un compromís familiar per esclarir per què el teu pare es va salvar.
– Finalment he sabut que el meu pare, que només havia participat a un atracament, es va salvar gràcies a la Chacha, una tia de la meva mare que tenia molta influència a la Caserna de las Palmas. El seu marit era infermer i havia salvat la vida a un dels caps de la caserna en plena Guerra Civil. La tenien en molta consideració i feien tot el possible per ajudar-la, fins i tot retirar multes.
Els quatre de Bogarre no sempre actuaven junts, depenia de l’atracament. El meu pare només va participar a un però era a mà armada. L’hagueren pogut afusellar com a la resta però a la caserna van començar a rebre cartes i comunicats de la Falange, d’alcaldes de la zona, del cura… que movia la Chacha. O sigui, no els va delatar i es va salvar a l’últim moment, quan ja pujaven al camió, perquè el general va dir que ell es quedava a la caserna. A les declaracions es veu que tots es van autoinculpar, no hi havia manera de resistir un interrogatori a la Caserna de las Palmas. Allà s’entrava però la sortida per a molts era o bé la presó o bé el cementiri.
– I com és que, si havien fet altres atracaments, els havien agafat aquest cop?
– Perquè van enviar un anònim a un señorito amenaçant-lo perquè els entregués els diners. No s’ho va creure ningú perquè cap de les parts va anar al lloc on els havien d’entregar els diners. Però el señorito ho va portar a la caserna i allà ja suposaven qui havia estat.
– A la presentació del llibre a Sabadell vas dir que és important recuperar la història personal dels represaliats i no només el relat més ampli de què va suposar el franquisme en termes generals. Per què?
– Perquè no els preocupa treure els ossos per portar-los a un altre lloc. El que realment els preocupa és qui era aquesta persona. Els preocupa el relat! Per això són tan reticents a facilitar informació a través dels arxius. Per què tota la documentació de la Caserna de las Palmas és a l’antiga Caserna Militar de Màlaga? Per què està en custòdia militar i no a la universitat o a algun arxiu públic i accessible?
Està clar que el que els molesta és mostrar la vida i les històries de les persones que van matar. Aquí el periodisme juga un paper importantíssim: explicar qui eren, què pensaven, a qui estimaven, què sentien, quins eren els seus familiars i amics… El relat els aterra perquè construeix una veritat paral·lela a les seves mentides.
Els quatre de Bogarre eren persones d’una aldea perduda. Qui eren? Doncs això intento explicar al llibre. És allò d’“un assassinat és un crim, un milió és una dada estadística”. Això s’aprecia molt bé al conflicte de Palestina, per exemple. La gent s’oblida dels 70 anys de penúria i es queden amb les barbes de Hamàs. Els sis milions de jueus assassinats pel règim nazi són una dada però els relats de Primo Levi t’impacten directament. Montserrat Roig va escriure Els catalans als camps nazis i amb aquest llibre posa cara i història a les persones que van matar. Així no oblidem el relat, potser la xifra sí.
– Has escrit llibres sobre Palestina i Iraq perquè vas ser-ne corresponsal però aquest té una mirada diferent, un impacte familiar. És molt diferent afrontar una història que et toca tant de prop?
– No m’ha afectat especialment tot i que és evident que tenia molta simpatia pel meu padrí, que és un dels afusellats. De certa manera era l’heroi de la família. Sempre he sigut procliu a buscar el relat de les persones assassinades. Ja ho vaig fer per a Interviú en un reportatge sobre les primeres exhumacions a Navarra. Els va agradar molt i em van animar a seguir fent aquesta feina perquè anava més enllà del fet: parlava amb les famílies, em mostraven fotografies…
És el que deia fa un moment: et quedes més amb què va passar als camps de concentració nazis quan llegeixes a Montserrat Roig o a Primo Levi. A mi m’ha passat el mateix amb els quatre de Bogarre. També em passa amb Palestina perquè he anat moltes vegades, he viscut amb ells, hem dinat junts, he fet nit a les seves cases… Això em va descobrir tot un món que és diferent al d’Israel. Després d’això, vas a Tel-Aviv i només veus edificis de formigó, un altre món. El valor de la vida humana és el mateix per a l’exèrcit d’Israel i per a Franco, els importa molt poc.
