Va ser molt més que un cantant divertit o un productor televisiu d’èxit: com a membre de La Trinca va protagonitzar episodis d’evolució de la cançó catalana que la van dur enllà dels seus límits i es va situar en el centre d’una nova indústria catalana de l’espectacle. Va ser una influència singular i molt notable que va produir una transformació profunda.
La nova cançó catalana ha estat el fet sociocultural i sociopolític més important de la Catalunya contemporània. Només Pau Casals va ser capaç de dur el nom i la presència de Catalunya arreu del món després de la desfeta de 1939, però va caldre que Raimon i Serrat tornessin a fer-ho per a trobar un testimoni viu de la llengua i la cultura del nostre país al panorama internacional. Manuel Vázquez Montalbán va escriure (citat per Antoni Batista a La nostra cançó, Ed. Pòrtic, 2024) que “la cançó catalana, aquest fenomen que qualificaré fins al martiri i la mort com l’esdeveniment cultural més important des del Concili de Toledo”.
De fet, la cançó popular d’arrel juvenil es va convertir en un mitjà de comunicació de masses gràcies a la revolució del disc microsolc i la popularització dels conjunts de guitarres com a forma d’expressió generacional, i a Catalunya, la nova cançó va fer un paper substitutori que no es limitava a la qüestió lingüística: va esdevenir un mitjà de comunicació en ell mateix, imposat per la seva força i sense limitar-se a un suport determinat: ho va fer una singular combinació de complicitats entre públics, discografia, iniciativa organitzativa, creativitat espontània i interrelació entre espais socials. Les ciències de la comunicació ens han acostumat a identificar mitjà i suport, el canal de comunicació en si mateix, però els seus plantejaments teòrics bàsics no han arribat a incloure els matisos propis de la societat complexa.
I necessitem aquesta mirada polièdrica per a entendre la importància de La Trinca en el gran corrent de la nova cançó. La personalitat de Toni Cruz ens permet, tot examinant-la, comprendre-la millor.
Fruit de la festa i l’alegria
La Trinca neix com a grup de gresca i xerinola. “Ens calen cançons noves”, deia el manifest fundacional de la nova cançó catalana, i aquest “noves” inclou tota mena de gèneres si s’ha d’esdevenir una normalització. Això va estar clar des del primer moment –Maria Cinta, Queta i Teo, Pare Ladislau—però calia que el país també es normalitzés socialment per dur a la cançó de manera normal allò que a la societat és normal (tot parafrasejant Adolfo Suárez). Hi havia una antiquíssima tradició de cançons de festa i riure a Catalunya, però la seriositat inicial de la nova cançó no la deixava veure. Als seus inicis, el moviment de la nova cançó va incorporar cantants comercials o segons el model vigent de l’espectacle, però mai components declaradament humorístics i fins i tot xarons, com passava a altres societats.
Quan neix, La Trinca aprofita el desacomplexament introduït pel Grup de Folk per a mostrar-se descaradament com el que és: ningú no s’hi havia atrevit. Només la presència de l’humorista Santi Sans a l’escenari de La Cova del Drac i de Ramon Navarro (un antecedent d’Eugenio) són l’excepció. Els Germans Poltrona i el Filiprim de Josep Maria Bachs vindran després. Joan Capri, el gran solitari, es manté al marge de tot moviment, malgrat que els seus discs en català tenen molt d’impacte en el seu moment.
Recuperació del llenguatge popular
La normalització del català durant la república comporta l’adopció d’una formalitat en el llenguatge escrit i publicat que bandeja altres formes d’expressió considerades xarones. Els espectacles del Paral·lel, abans de la guerra, reivindiquen aquests llenguatges i creen amb el seu públic un espai d’expressió en català ric, vibrant i espontani, que recull moltes formes col·loquials populars, però després, com si Josep Santpere no hagués existit. La Trinca entronca amb aquesta tradició i la reproposa, assumint orgullosament suposades incorreccions i reformulant-les, demostrant que només calia prendre’s seriosament la broma per a treure-li suc.
Però la cultura catalana emergent a la república tenia males relacions amb l’espectacle popular i el llenguatge propi dels entorns perifèrics de la cultura central queda fora de l’impacte fabrià: vegeu el cas de la narrativa i el teatre de Juli Vallmitjana.
El Grup de Folk va obrir la porta
El Grup de Folk va identificar perfectament que l’excessiva seriositat de molts sectors de la nova cançó eren un obstacle per a la seva evolució. La participació activa del públic, apresa de Pete Seeger, serà la fórmula. El festival del parc de la Ciutadella obre una porta a l’aire fresc, per la qual passa La Trinca, però per un camí sempre autònom, que ja apuntava a la professionalització que al Grup només Pau Riba o Sisa semblaven considerar. La Trinca, que comença a bellugar la cua en aquells moments, intenta gravar a Discos Als 4 Vents, l’editora creada per Àngel Fàbregues per a impulsar el Grup de Folk, però no se’n surt. Salvador Escamilla, la gran antena cercadora d’elements populars de l’espectacle català, els clixa a la primera i els promou com ho va fer amb Joan Manuel Serrat; Claudi Martí, el gran impulsor d’Edigsa, remata la jugada discogràfica.
La indústria turística va ser l’origen
La Trinca va néixer com a un grup d’animació per als turistes quan no eren a la platja o a la discoteca. A les comarques amb forta presència de turistes estrangers la gent mirava de guanyar-se la vida com podia gràcies a noves fonts d’ingressos: l’entreteniment per als estrangers en va ser una. Després d’una primera época com a grup elèctric de ball i amb un altre nom, The Vikings, La Trinca va aprendre moltíssim de la tradició de les cançons de taverna holandeses i britàniques com a vehicle de la xerinola que se’ls demanava. No éren els únics: Michael McGear, germà de Paul McCartney va fer un hit d’una d’aquestes peces, Lily the Pink amb el seu grup The Scaffold (el patíbul), que els nois de Canet cantaven com a himne: “Vinga, vinga, arriba La Trinca…” en la seva versió catalana.
La professionalitat, indefugible
Des del primer moment, La Trinca van voler ser professionals. Com ho eren els conjunts rock des del primer moment: Sírex, Mustang, Lone Star, Salvajes. Quan havies comprovat que per sortir a l’escenari et pagaven, a veure qui tornava al taller o l’oficina. Els Setze Jutges solien mostrar-se com a professionals d’altres oficis –Delfí Abella, metge psiquiatre; Enric Barbat, aparellador; Josep Maria Espinàs, advocat—com a estratègia per a donar una imatge de quotidianitat; cap “jutge” hagués vestit una americana de lamé com ho feien alguns crooners, perquè ells no es presentaven com a artistes sinó com a senyors o senyores que passaven per allà. Però La Trinca va ser des del primer moment un número d’espectacle. Sense canviar l’estil ni les maneres, precisament van fer de les seves singulars característiques el seu gran atractiu. Espontaneïtat, però també clarividència; aquest convenciment de la pròpia professionalitat els va dur al gran desenvolupament que van experimentar.
Recursos professionals propis
Com a part d’aquesta actitud La Trinca van crear i gestionar els seus propis recursos professionals: una oficina de representació molt potent, amb facultats de mànager; un departament de promoció propi, Pebrots Records, dirigida per Joan Ramon Mainat; finalment, la creació de Gestmusic, empresa dedicada a externalitzar el potencial trincaire en gestió i promoció d’espectacles musicals, amb en Joan Ramon com a capdavanter i geni creatiu. La seva experiència com a director de programació de TVE Catalunya s’afegirà a la del seu germà i amics i obrirà el camí del grup cap a la producció televisiva.
Sempre amb els millors
Quan el grup va ser conscient que el seu potencial superava els límits de les seves personalitats individuals van començar a envoltar-se dels millors col·laboradors. Començant per Francesc Burrull, el músic que millor es va entendre amb els cantants, home bo i molt afable que jugava sempre a favor dels nous vocalistes i que compartia amb ells el seu ingent saber. Els trincos van associar-se amb els millors perquè ells mateixos se sabien millors. Van veure en el teatre un nou espai on realitzar i expressar allò que feia temps que duien al pap i, en lloc d’assimilar-se ells a les maneres de fer teatrals vigents, van incorporar els actors i professionals que millor podien ajudar a fer l’espectacle integral amb què somiàvem. No es van apropar a, per exemple, el teatre “de cabaret” de Maria Aurèlia Capmany, i tampoc van descabdellar l’interessant experiment cupletístic de Guillermina Motta i Enric Barbat. Primer amb Pebrots i cuplets i, després, amb Festa Major: espectacles que eren l’eclosió de tot el món trincaire basat en el tarannà alegre i despreocupat de la cultura popular.
Vendre discos, imperatiu
Per a La Trinca el seu èxit professional passava també per aconseguir vendre tants discos com fos possible. Per a la nova Edigsa liderada per Claudi Martí –que hauria pogut ser el gran mànager professional integral tot i que va ser quelcom de molt gran—el trio va ser un regal del cel, i quan van optar per canviar de segell va ser una catàstrofe per l’editorial pionera. Servidor va fer la campanya promocional del primer elapé del grup, tots som pops des de dintre de l’estructura d’Edigsa, i vaig comprovar la diferència entre impulsar un disc “normal” i una producció trincaire. Festa Major va arribar a vendre 30.000 exemplars i La Trinca obria camí per al seu impacte a un camp tan difícil o relliscós com és la discografia comercial; ja es podien parlar de tu, en aquest sentit, amb Serrat o Llach i fer-se respectar per la indústria de l’espectacle. Els discos de La Trinca estaven molt ben fets i en ells es reflectia el segell de qualitat que va distingir Edigsa des dels seus inicis, i una capacitat en arranjaments, interpretació i producció que el públic trobaria en qualsevol mitjà que difongués la música del grup.
Cap a l’espectacle integral i la televisió
La Trinca va voler protagonitzar espectacles que integressin cançó, varietats i teatre. Van passar de ser un grup merament musical que feia recitals a una companyia teatral que posava en escena espectacles integrals. Van integrar actors i actrius amb gran experiència en escena, dels quals van aprendre molt, i van saber, quan fou el moment, intuir l’apertura d’una nova era a la televisió de masses de tot Espanya. La Trinca va fer sèries a TV3 i TVE que van reproduir a la pantalla petita el que s’esdevé a l’escenari i als tocadiscs, però la seva ambició els va dur a la producció televisiva integral. En aquest cas l’aportació de Joan Ramon Mainat –creador dels festivals de cançó de Canet—va ser fonamental. Mainat, com a cap de programes de TVE Catalunya, va demostrar un olfacte singular com a creador de formats junt amb Enric Lloveraes, i va ser el descubridor de Julia Otero com a gran comunicadora, a més d’empescar-se programes enginyosos com Tribunal Popular, La Palmera, Plàstic, No te rías que es peor o Pictionary. El talent creatiu de Mainat va ser el centre de la productora Gestmusic que va promoure el primer late show de la televisió de la democracia amb Crónicas marcianas o es va empescar la gegantina producció Operación Triunfo, alhora plataforma de promoció de nous valors, gran espectacle musical o primer programa que va comptar amb un canal propi i sencer.
Rafael Vallbona va dir en un obituari que Joan Ramon Mainat va inventar la televisió. De fet, va significar en els 80 i 90 coses semblants al que van representar Narciso Ibáñez Serrador o Antonio Mercero: la comprensió que un canvi social havia de comportar un canvi en la concepció del principal mitjà de masses. A Mainat el van fer fora de TVE i allò va ser l’alliberament del geni de la bombeta meravellosa; era de fet el quart trinco i el complement ideal per promoure l’avenç decisiu en l’evolució de La Trinca, perquè ell era l’encarnació de les virtuts que el grup representava. Sintetitzades en una sola persona.
Una lliçó de serietat, professionalitat i exigència
Allò que semblava un entreteniment lleuger i ben aviat negligibles s’ha convertit, amb el pas dels anys i amb perspectiva suficient, en tota una lliçó de professionalitat insòlita en el si de la cançó catalana. Sense menystenir la feina feta per gegants com Raimon, Serrat, Bonet, Pi de la Serra o Llach, La Trinca han fet una feina del tot singular que fins a la seva aparició no s’havia esdevingut i que ara mateix no té parió. El moviment de la nova cançó catalana, que es presentava de la mà d’Els Setze Jutges com a un fet amateur i una tasca provisional i d’urgència en pro de la llengua i la cultura, va assolir amb ells un altíssim nivell de perfecció tècnica, artística i de producció i execució que els artistes que vinguin no podran obviar. Hi ha un abans i un després que no té res a veure amb la xerinola, el xaronisme o l’èxit fàcil, perquè aquest èxit no ho ha estat, de fàcil.
El problema no són els artistes ni tan sols el públic. El problema és que, i també en tenim perspectiva suficient, el conjunt de la cultura catalana està excessivament centrat en la literatura i el món editorial, els escriptors no han trobat la manera d’establir ponts amb els cantants, la universitat no ha produït investigació sobre la cançó popular –ni com a fenomen artístic, ni com a fet sociològic, ni com a mitjà de comunicació. Morts Jordi Garcia-Soler, Àngel Casas, Albert Mallofré i Salvador Escamilla només quedem dos o tres especialistes que continuem fascinats per la nova cançó catalana, que, com el Manolo Vázquez, qualifiquem “fins al martiri i la mort com l’esdeveniment cultural més important des del Concili de Toledo” (i esperem que de mort natural sense que calgui la tortura) i som capaços encara d’analitzar i explicar un fenomen tan important i complex.
