Autor: Pau Noy

El calamitós servei de Rodalies requereix establir prioritats per propers anys. Aquí en van tres. Una: blindar la infraestructura front el canvi climàtic i una inversió massiva en seguretat de superestructura, senyalització i l’alimentació elèctrica per tindre fiabilitat. Dos: concentrar les competències i centres de control de Renfe i Adif en la nova Rodalies de Catalunya i doblar la plantilla actual per assolir el mateix ràtio de personal per quilòmetre-tren que té FGC. I tres: aturar els soterraments, executar el quart túnel de Barcelona, construir el del turó de Montcada i implantar el tren-tram a indrets clau de Catalunya

Espanya ha apostat durant dècades per una xarxa d’alta velocitat pensada per connectar totes les capitals amb Madrid, però no per connectar els territoris entre si. El resultat és un model ferroviari radial que ha prioritzat l’exhibició política i la centralització per sobre de l’eficiència, la cohesió territorial i el tren que fa servir la majoria de la ciutadania cada dia. L’AVE ha crescut, però el sistema s’ha desequilibrat.

La recent successió de tragèdies ferroviàries al nostre país ha deixat una ferida oberta en la sensibilitat ciutadana. El gravíssim accident a Adamuz (Còrdova), amb la col·lisió entre un tren Alvia i un Iryo, seguit del descarrilament d’un tren de rodalies a Gelida (Barcelona), ha generat un clima d’incertesa i de temor que no podem ignorar. No obstant això, com a societat, ens enfrontem a una disjuntiva crítica: respondrem des del biaix emocional de la tragèdia o des del rigor de les dades i els fets?

La proposta del ministre Puente d’incrementar la velocitat de l’AVE per anar de Madrid a Barcelona en dues hores és una idea equivocada. És un dispendi que obligaria a canviar les travesses, augmentaria el costos de manteniment i dispararia el consum d’energia sense garanties d’un augment de capacitat. A Europa no s’ho planteja ningú perquè hi ha les alternatives que es plantegen en aquest article. Els diners s’han de destinar a millorar els trens convencionals, no a finançar volades de coloms

L’Eix Transversal Ferroviari és un projecte delirant i dels orbitals ferroviaris gairebé que podem dir el mateix. Ningú a Europa està proposant coses semblants. Aparquem aquestes fantasies i dediquem-nos a procurar servei ferroviari a qui de debò no en té i el necessita.

Hem de preparar el ferrocarril de Catalunya per poder absorbir les enormes i creixents demandes que tindrà en els propers anys a conseqüència de la necessitat de descarbonitzar la mobilitat, dels increments de preus dels combustibles fòssils i de població. L’objectiu és que tots els problemes actuals desapareixin quan d’aquí a dos anys la majoria d’obres estiguin concloses.

A diferencia de l’Espanya vampiritzada per Madrid, els pobles de la Catalunya interior revifen amb una apreciable indústria agrària i fibra òptica de qualitat, amb habitatge més assequible, amb bons serveis i bona ocupació públiques, i amb una incomparablement millor capacitat de desplaçament que a la resta de l’Estat malgrat les mancances del transport públic

Madrid està exactament al baricentre de la península ibèrica i degut a això té sentit que moltes rutes passin de forma natural per la capital espanyola.

La catàstrofe de València és el mirall del gran fracàs que suposa la inexistència de cap política pública a l’hora d’organitzar un model de vida que sigui sostenible i equilibrat. València no s’ha dotat de cap governança metropolitana i sense aquesta no hi ha política de transport, ni de gestió del territori, ni de prevenció davant els efectes del canvi climàtic.

Estem assistint a un caos continu en el servei de rodalies de Catalunya, un dels més importants d’Europa. Les dades…