Autor: admin

La invasió a Ucraïna i posar-se davant del mirall

La invasió russa a Ucraïna ens posa davant del mirall en molts aspectes i seguim corrent el perill de caure en moltes contradiccions. Aquesta invasió és una clara violació del dret internacional instigada pel govern rus i no ens en podem inhibir; és imprescindible demanar la retirada immediata de les tropes russes si volem que s’avanci cap a una solució pacífica i justa del conflicte. Fins ara, la principal resposta de la UE respon únicament a directrius de caire militarista i no s’han explorat suficientment altres alternatives. Enviar armes i material militar no té res de preventiu i només afegeix més llenya al foc.

El relat hegemònic de la seguretat militaritzada guanya més cos i sembla no deixar espai a cap altre relat. Però no ens hem de deixar enganyar: les doctrines de la cimera de l’OTAN a Madrid (juny de 2022) van utilitzar la invasió a Ucraïna com a catapulta per a un relat prèviament preparat, a més de fer ressuscitar la vella amenaça de l’armament nuclear. La doctrina de la no-proliferació, que sembla el discurs de consens a Occident, no pot amagar la necessitat de prohibició i eliminació de tot l’arsenal nuclear. En aquest sentit, gràcies a la societat civil organitzada, 92 països han signat i 68 ja han ratificat el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears. El principal repte passa per què tots els estats amb arsenals i els seus aliats el signin i ratifiquin. Ja no és tant l’amenaça en si d’aquest tipus d’armament, sinó el que significa: seguim concebent la seguretat en funció de la capacitat d’amenaça a l’altre.

Haver començat per aquest punt, aparentment obvi, fa que hagi deixat en segon pla el que realment ha de comptar: les víctimes. Tant en el cas d’Ucraïna com en els prop de 30 conflictes armats actualment actius, és la població civil la que en segueix patint les principals conseqüències. Això no és cap novetat i continua sent preocupant la quantitat de drets que es conculquen: des del dret a una vida sense violència, fins a la llibertat d’expressió a la població de la regió, especialment a la russa i la bielorussa que es mostra contrària a aquesta invasió. Aquesta vulnerabilitat a la que es sotmet la població fa que aquest intent d’invasió, acabi com acabi, ja sigui una derrota. Com ho són totes les guerres.

Els que volem buscar alternatives hem de seguir reflexionant en diversos plans. D’una banda, cal ser conscients que no sabem canalitzar les aspiracions pacifistes de la nostra societat. La solidaritat de la ciutadania (per acollir, per donar ajuda humanitària), mai s’ha posat en dubte. Però hem d’admetre la poca capacitat del moviment per la pau tant per a ser escoltats per la ciutadania, com per aportar solucions més concretes per a treballar en alternatives de defensa civil no-violenta o en el reforç dels ja creats serveis civils de pau, entre altres aspectes. És hora que sapiguem entomar la responsabilitat d’aportar respostes concretes, no només preventives, i que no passin per aproximacions liberals amb institucions al capdavant. La societat civil organitzada tenim molt a dir i a fer.

Tant el sistema de Nacions Unides, amb la seva Agenda for Peace (publicada l’any passat), com alguns països i regions europeus ja han començat a desenvolupar propostes en aquest àmbit. Cal aprendre’n i veure com podem aplicar-les a casa nostra, conjugades amb moltes altres agendes de la justícia global (feminismes, antiracisme i interculturalitat, defensa dels drets civils i polítics més fonamentals o la lluita contra l’emergència climàtica, entre tantes d’altres). S’han de reforçar les polítiques públiques de pau. I aquí és on, ho hem d’admetre, no és tan sols que preocupi una possible desmobilització en les conviccions pacifistes de gran part de la població, sinó que considerem la necessitat de crear un relat que trenqui la legitimitat del dret a defensar-se violentament en cas d’invasió (tenim clar què faríem nosaltres?), però sobretot d’explorar altres models de seguretat compartida. I no és només la voluntat de les bones paraules, ja que mentrestant seguim construint la guerra: tota defensa armada només ens porta a més destrucció.

Finalment, aquest 24 de febrer, trista efemèride de l’inici del conflicte a Ucraïna, toca posar-se davant del mirall de nou. Ens limitem a recordar el primer aniversari de l’intent d’invasió? On érem el 2014 arran de l’annexió russa de Crimea? Es va fer prou per intentar evitar-ho?

Tant de bo que no haguem de mirar-nos més al mirall, sinó que puguem ser un altaveu cada cop més potent d’un relat ple de conviccions per a una pau positiva, justa i transformadora.

L’entrada La invasió a Ucraïna i posar-se davant del mirall ha aparegut primer a Catalunya Plural.

La moral i el XatGPT

Els que em coneixeu sabeu que no tinc cap coneixement sobre Intel·ligència Artificial, que he treballat en l’àmbit de l’educació…