Author: admin

Ada Colau: “Foment és la principal oposició que tenim a la ciutat”

Ada Colau ha sigut l’alcaldessa de Barcelona en els darrers vuit anys, i ara, com a candidata de Barcelona en Comú, vol tornar a guanyar per governar en el que seria el seu tercer mandat consecutiu. A poc menys de dos mesos per les eleccions electorals per l’Alcaldia de Barcelona, i abans d’iniciar-se oficialment la campanya, les enquestes apunten a un triple empat entre Xavier Trias (Junts per Catalunya), Jaume Collboni (PSC) i Ada Colau (BComú).

Parlem en el seu despatx al llarg d’una hora sobre alguns dels principals reptes de Barcelona com són l’educació, l’habitatge, el medi ambient o la salut mental, però també dels possibles pactes electorals, perquè — a hores d’ara sembla evident —, cap candidat ni candidata tindrà la majoria suficient per a governar en solitari. En relació els possibles pactes electorals l’alcaldessa afirma —en al·lusió al PSC i ERC— que “una ciutat d’esquerres necessita pactes d’esquerres”. Preguntada sobre el model de la ciutat que s’ha anat impulsant, Colau considera que la “transformació de Barcelona ja està en marxa”, però que és necessari “consolidar” aquests canvis. Tampoc dubta en donar el seu recolzament al projecte polític “Sumar” que ha de presentar en els propers dies l’actual ministra de Treball Yolanda Díaz, la qual considera que “combina millor que ningú la capacitat de diàleg i de consens, però també els resultats concrets d’una política útil”

Aquesta entrevista forma part d’una sèrie d’entrevistes als diferents candidats i candidates a l’alcaldia. Podeu consultar aquí l’entrevista amb el candidat d’ERC Ernest Maragall, i aquí l’entrevista a la candidata de la CUP, Basharat Changuerra.

En cas que fos escollida per realitzar un tercer mandat, quina seria la primera de les prioritats que no ha pogut complir en els dos primers mandats?

La prioritat màxima i la motivació per presentar-me a un tercer mandat és consolidar el canvi que hem impulsat i que és visible per tothom. I això és acabar les polítiques d’habitatges, de transformació urbana… Però si em demanes que han d’estar aquí una, jo el que diria és consolidar la prioritat de les escoles a la ciutat.

En aquest mandat he anat convencent-me de la importància de les escoles i crec que les hem de tractar com a autèntiques capitals de barri que han de ser les protagonistes del tercer mandat. Ja hem augmentat molt la inversió, però hem d’augmentar-la encara més i reorganitzar la manera de com l’administració s’ha relacionar amb les escoles. Perquè les escoles, ara mateix, estan fent una de les coses més importants del món i de la ciutat, que és acompanyar a créixer i educar els infants en un moment d’alta complexitat.

Ada Colau ha sigut l’alcaldessa de Barcelona en els darrers vuit anys, i la candidata de Barcelona en Comú per a tornar a governar en el que seria el seu tercer mandat | Pol Rius

Si parlem de visió de ciutat, com s’imagina Barcelona a vint anys vista?

Jo m’imagino una Barcelona on els veïns i les veïnes se sentirien orgullosos del canvi i la transformació que hem començat aquests anys. Això es plasmaria en tots els barris, on hi hauria més espai per vianants i menys espais per cotxes. Bàsicament que les persones siguin les protagonistes del disseny de l’espai públic, en tota la seva diversitat, en totes les seves edats, per criatures, per persones grans, en termes d’accessibilitat, i que sigui 100% accessible a la diversitat funcional. Una Barcelona també forta amb els valors progressistes, un referent internacional i molt orgullosa de la seva diversitat feminista i antiracista, però també per la seva diversificació econòmica, cosa que em sembla fonamental.

A banda de ser l’alcaldessa de Barcelona és la presidenta de l’àrea metropolitana de Barcelona, una zona de més de 3 milions d’habitants i que, si l’estenem en els límits del què s’entén per “regió metropolitana”, excedeix els cinc milions d’habitants. Quin creu que ha de ser el rumb d’aquesta “supraentitat”?

Jo crec que la ciutat real ja és la ciutat metropolitana, per tant no és un debat, és una realitat. I la qüestió és tenir una governança que s’adapti i estigui al servei d’aquesta ciutat metropolitana i dels seus veïns i les seves veïnes. Avui estem a mig camí perquè Jordi Pujol tenia por de Pasqual Maragall i de la seva autoritat, i es va carregar el projecte d’àrea metropolitana. Això va ser un retrocés.

Ara fa tres mandats que es va recuperar l’àrea metropolitana per llei, però es va recuperar una àrea metropolitana afeblida, perquè sempre hi ha hagut una mica aquest fantasma: la por del govern de la Generalitat que una àrea metropolitana forta podria ser un contrapoder polític. Jo crec que això és un error perquè beneficiarà el govern de la Generalitat i beneficiarà Catalunya.

En quin punt ens trobem d’aquest debat?

Aquest ara mateix és un debat a mitges. Nosaltres hem trobat una àrea metropolitana que bàsicament gestionava serveis com el de la mobilitat. La mobilitat ja metropolitana no és una opinió, és un fet. El metro connecta diferents municipis, els autobusos també. Hem de fer també que la bicicleta sigui metropolitana, perquè la mobilitat és metropolitana i cada cop hi ha més gent que viu en un municipi, treballa en un altre i surt d’oci o té familiars en un tercer o quart municipi. Però més enllà de la gestió de serveis, jo crec que l’àrea metropolitana ha de ser més proactiva en construir les polítiques metropolitanes que es necessiten.

Part del raonament de la desaparició del cotxe de la ciutat ve justificat pels elevats nivells de contaminació que pateix la ciutat de Barcelona, però segons l’informe presentat l’any passat (2022) per la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic de la Generalitat, tot i haver-se reduït respecte d’anys anteriors, la contaminació en alguns barris determinats encara es troben en nivells superiors als recomanats. Què s’hauria de fer que encara no s’hagi fet?

La davallada que hem tingut nosaltres de contaminació en aquests anys, després de la post-pandèmia des de l’any 2015, és del 30%. No és una dada menor. Que encara hem de reduir més, això sí. I sobretot, per una estació que és la de l’Eixample, on hi viuen moltíssimes persones i, per tant, ha de ser màxima preocupació de tota la ciutat. Però els nostres informes científics i de les agències públiques demostren que el conjunt de totes les mesures, com per exemple reduir el preu del transport públic, duplicar els carrils bici o la zona de baixes emissions, han tingut un impacte important i han reduït un 30% les partícules més nocives.

Es la nostra màxima prioritat seguir insistint en aquestes polítiques que cada cop més han d’anar reduint la presència del cotxe, no només per aconseguir un aire respirable i saludable, sinó també per guanyar qualitat de vida i espais de sociabilitat i que donin protagonisme als vianants, que al final és la majoria dels desplaçaments. És una qüestió de salut, però és també una qüestió de justícia espacial, perquè el que no pot ser que el cotxe, que és el 20 i escaig per cernt dels desplaçaments ocupi el 60% de l’espai públic.

“La prioritat màxima i la motivació per presentar-me a un tercer mandat és consolidar el canvi que hem impulsat i que és visible per tothom” | Pol Rius

Sobre el model turístic de la ciutat: la taxa turística s’apuja a principi del mes d’abril i passarà de quatre a cinc euros per persona. A què obeeix aquesta acció, a uns fins dissuassoris o recaudatoris? Què n’espera fer amb aquests ingressos “extra” gestionats?

Aquí hi ha un debat més de fons, més enllà de la quantitat, és qui gestiona i amb quins criteris es fixa aquesta taxa turística. Depenem d’una llei catalana, i si bé entenc que hi hagi una llei catalana que ho reguli — perquè el turisme arriba tot a Catalunya —,el volum de turisme que tenim a la ciutat de Barcelona requereix una taxa que nosaltres creiem que ha de ser gestionada directament per la ciutat, i aquí és on tenim una diferència amb la Generalitat. En aquests anys hem avançat en les converses sobre quina part de la taxa gestionàvem nosaltres, i hem augmentat la quantitat de la taxa que ens retorna; però amb això no n’hi ha prou, perquè els criteris d’on destinem aquesta taxa estan fixats per una llei catalana. Aleshores, dins d’aquests criteris que fixa la llei catalana, que en un principi estava pensada en un moment diferent de l’actual per promocionar el turisme, et limita els usos que li dones.

Què farien, doncs, de disposar de total capacitat legislativa?

Nosaltres a Barcelona prioritzaríem molt més que la taxa turística anés a dirigida a cobrir externalitats negatives, com seguretat i neteja, i sobretot localitzades al centre de la ciutat en barris com Ciutat Vella. Volem la sobirania total sobre la gestió d’aquesta taxa i poder-la destinar efectivament a les externalitats negatives que pugui generar la massificació turística.

Un altre tema vinculat amb el turisme és el de les llicències d’apertura de terrasses noves. Segons la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) l’any 2022 es va ampliar amb 2.284 el número de llicències respecte l’any 2019. És compatible el discurs que apel·la la reducció del turisme de masses mentre s’incrementa el número de llicències de terrasses que implícitament el fomenten?

Doncs mantinc aquest discurs, perquè, per exemple, el creixement de terrasses no s’ha produït a Ciutat Vella. A Ciutat Vella pràcticament no s’ha autoritzat cap terrassa nova, perquè som molt conscients que hi ha un espai públic saturat. I al contrari, el que hem fet és comprar locals perquè hi hagi comerç de proximitat, comprar edificis per fer més habitatge públic perquè hi hagi més veïns. Aquesta ha estat la nostra política a Ciutat Vella.  En canvi, hi ha llocs d’Horta i de Nou Barris que és meravellós que puguin haver-hi més bars i que puguin haver-hi més terrasses perquè donen vida als carrers, donen seguretat als veïns i les veïnes perquè hi ha més activitat. Per tant, hi ha barris molt diferents que no es poden comparar. I jo crec que la feina que hem fet ha estat aquesta, que ha estat molt quirúrgica.

“El que hem fet és comprar locals perquè hi hagi comerç de proximitat, comprar edificis per fer més habitatge públic perquè hi hagi més veïns” | Pol Rius

El Tribunal Constitucional va tombar el març i l’abril del 2022 la llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge que regulava el preu dels lloguers. Ara, estem a l’espera de l’aprovació d’una nova llei estatal que, pel moment, no arriba. En l’hipotètic cas que no tirés endavant aquesta llei, què és el que es pot fer per protegir les llogateres de l’increment abusiu dels preus?

És lamentable que hi hagi una guerra judicial contra les mesures pel dret a l’habitatge, perquè hauria de ser al revés. A mi m’agradaria tenir uns tribunals que respectessin el dret a l’habitatge recollit a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya. Realment va ser un cop quan es va tirar enrere la llei catalana, perquè funcionava. El que hem fet és crear una unitat per frenar desnonaments i trobar alternatives als desallotjament policials. Hem fet allotjaments de construcció industrial, com són els blocs que han rebut reconeixements per poder reciclar contenidors i fer allotjament més que digne en temps molt més ràpid que la construcció tradicional. Som la ciutat amb el parc públic construït més gran de tot l’Estat en només aquests vuit anys, uns habitatges que ara ja mai més es farà en propietat privada: seran de lloguer social o cooperatiu per evitar que mai més es privatitzi el parc públic.

Foment de Treball ha criticat una de les mesures del consistori en relació amb l’habitatge, com és l’obligació que les noves promocions immobiliaris privades que actuïn a Barcelona destinin un 30% dels habitatges al parc públic. Argumenten que aquesta política, el que aconsegueix, és desincentivar la iniciativa privada. I que això acaba impactant en el número total d’habitatges construït, que es veu reduït. Què em diria d’aquesta crítica?

Si em menciones Foment, diguem-ne que somric, perquè diria que és el principal opositor que tenim a la ciutat. És estrany que una associació que hauria de ser empresarial i econòmica faci tant d’opositor polític, que quasi els animaria a fer un partit polític i presentar-se les eleccions perquè estan en contra de tot el que fem. Estan en contra de treure els cotxes de la ciutat, estan en contra de la política d’habitatge que fem, estan en contra que plantegem el debat sobre la municipalització de l’aigua. No és una novetat que Foment del Treball critiqui les nostres polítiques, que en realitat s’estan demostrant bones per l’economia, perquè m’agradaria recordar que l’atur està en les posicions més baixes dels últims quinze anys. S’està creant ocupació, l’economia està funcionant. El que passa és que estem canviant les prioritats.

Llavors, la mesura en qüestió….

La mesura del 30% — impulsada per les entitats socials —, quan la vam aprovar ja s’estava fent a Londres, a París i molts altres llocs, i nosaltres ho vam estudiar abans de fer-ho. Recordo perfectament quan vam anar a Londres i vaig parlar amb el seu alcalde i el seu regidor d’habitatge, i el regidor d’habitatge em va dir que passaria exactament això que està passant: “el principi et diran que s’aturarà tota l’activitat i que serà impossible portar-ho a la pràctica, però aguanteu perquè després funcionarà perfectament com està funcionant a Londres, ja que ara estem fent moltíssimes promocions amb el 30%”. I efectivament vam passar les dues coses.

Primer, que quan es aprovar, per la pressió del sector immobiliari, no ens van deixar fer la moratòria de llicències a l’inici de la tramitació. Això fa que moltes, de fet centenars de licitacions, van entrar sense el 30%. És ara quan, de fet, es comença a aplicar. Malgrat això ja tenim 120 pisos que hem sumat gràcies a aquesta mesura. Després hi ha una altra cosa, que és que hem detectat que alguns espavilats pretenien estafar-nos i no ens han declarat els habitatges que han fet. Però els hem detectat, els sancionarem, i els forçarem a complir amb la normativa, evidentment. I a part d’això, crec que és qüestió de temps que tots acabaran fent el 30%, perquè igualment els hi surt a compte. No és una mesura econòmica. El que passa és que nosaltres estem dient que ha de canviar la cultura immobiliària de la ciutat. Benvinguda la iniciativa privada, però no la iniciativa del pelotazo i l’especulació. Són coses diferents. L’habitatge és un bé de primera necessitat.

“Hem detectat que alguns espavilats pretenien estafar-nos i no ens han declarat els habitatges que han fet, els hem detectat, els sancionarem i els forçarem a complir amb la normativa” | Pol Rius

En aquesta línia que comentava, un dels problemes detectats és els immobles buits o desocupats de llarga durada, que, com va apuntar el mitjà Crític, se situen en gairebé els dos mil. Uns immobles que sovint formen part de grans institucions bancàries i que es queden fora del mercat de lloguer. Fins a quin punt la iniciativa legislativa o els reglaments impulsats en la direcció d’acabar amb aquest problema estan funcionant? 

Nosaltres hem fet diverses iniciatives. Algunes les han parat els tribunals. Al principi vam intentar posar sancions per pisos buits i els tribunals ens ho van aturar, però no deixarem de lluitar i buscar solucions. El nivell de pisos buits a la ciutat de Barcelona és baix. Això no vol dir que no tinguem problemes amb els pisos buits, que els necessitem tots per lloguer, i que s’han convertit en un problema de seguretat. Aquesta és, de fet, la primera causa de denúncies. Al Raval hem tingut un problema de “narcopisos” per fons voltors i entitats financeres que no volen utilitzar aquests pisos perquè són actius financers i no habitatges. Això ha permès que màfies de traficants utilitzin aquests pisos. Som els primers que ens vam implicar a nivell policial amb Mossos d’Esquadra per investigar i facilitar que el jutge pogués intervenir, i hem intervingut parlant amb les entitats financeres dient-los que faríem tot el possible perquè aquests pisos passessin el lloguer social. Hem augmentat la borsa de lloguer que gestionen les oficines d’habitatge de lloguer privat, oferint als petits propietaris assegurances i ajudes a la rehabilitació de fons perdut a canvi que posessin lloguers més assequibles.

…

Amb el petit propietari hem fet mesures proactives d’ajudes que funcionen per mobilitzar aquests pisos buits cap al lloguer assequible. Amb els grans necessitem que la legislació canviï. És una vergonya que Espanya hi hagi hagut catifes vermelles a l’especulació, i que això a dia d’avui segueix així. És al·lucinant que els petits empresaris o cooperatives o gent que vol fer rehabilitació pagui un IVA i pagui uns impostos, i que grans fons voltors que compren edificis per lloguer paguin zero impostos. O que hi existeixi la Golden Visa. És una vergonya immoral amb la qual s’ha d’acabar. Això forma part de l’àmbit estatal i ja estem batallant-ho. Serà prioritat per nosaltres i hem dit que no votarem una llei que sigui “fake”. La llei que s’aprovi ara està validada pels moviments socials pel dret a l’habitatge que porten anys lluitant que canviï les regles del joc i la relació amb el poder immobiliari que fins ara ningú li ha posat límits.

Hi ha també un altre obstacle que tenim ara, que és paradoxal, tenint en compte la sopa per les eleccions municipals, que és que aparegui un exalcalde socialista com a portaveu d’aquests grans immobiliaris especuladors per intentar aturar la llei. Hi ha coses que no pensava que veuria, i suposo que és un signe dels temps de la força que té l’especulació a nivell global. Però amb més força que mai ens hem d’oposar a aquests especuladors i defensar la gent.

“Al Raval hem tingut un problema de “narcopisos” per fons voltors i entitats financeres que no volen utilitzar aquests pisos perquè són actius financers i no habitatges” | Pol Rius

Parlem d’educació, perquè abans m’ha comentat que ho considera una qüestió de primer ordre. Vostè defensa que les polítiques públiques posin l’educació en el centre, entenent l’escola com a part essencial del barri i la comunitat: Com es fa això?

Nosaltres en aquest mandat hem augmentat la inversió, perquè sense pressupostos no es milloren les coses. Quan dius que vols prioritzar ho demostres amb diners. Abans l’habitatge no era una prioritat perquè hi havia pressupostos, ara hi ha pressuposts per fer habitatge a Barcelona. L’Educació de Barcelona s’aplica ja sobre els nens especialment en barris més vulnerables, que és on més necessària és l’escola pública. Algunes escoles han funcionat temps amb les llums foses, situacions que eren una vergonya impròpies d’una ciutat democràtica.

Hem augmentat molt la inversió en el manteniment de les escoles i hem millorat sobretot aquelles que més ho necessitaven. A banda  d’augmentar la inversió en el manteniment, hem augmentat molt l’oferta pública, que és un tema pendent a la ciutat de Barcelona. Hem creat dotze escoles bressol noves i hem tornant a la pública el que va començar a privatitzar Trias, perquè ens va deixar tres escoles bressol en procés de privatització. Vam tornar a la pública aquestes tres bressol i n’hem fet 12 de noves, hem creat mil places noves de bressol, i hem fet tres centres públics en aquests dos mandats, que era un dels reptes principals perquè pogués augmentar la demanda de la pública, fins i tot amb una estratègia nova que hem impulsat conjuntament amb la Generalitat de passar concertades a públiques. A part de millorar físicament les escoles, hem posat professionals emocionals i socials que han pogut acompanyar els nens i nenes amb les seves dificultats amb temes de salut mental, i els i les mestres han pogut fer la seva feina d’educadores.

És suficient l’augment d’escoles bressol per cobrir la demanda de places pel curs vinent?

En total, en aquests dos mandats hem fet mil places noves. I s’ha de seguir fent més, perquè hem d’aconseguir que hi hagi suficient oferta per tota la demanda que hi ha, que encara no arribem a cobrir-la tota. Per tant, hem de seguir el ritme de construcció, i fer el parc d’escoles bressols municipals més grans de tot l’Estat. Cap altra ciutat ha fet l’aposta que ha fet Barcelona, però encara n’hem de fer més.

“Hem augmentat molt la inversió en el manteniment de les escoles i hem millorat sobretot aquelles que més ho necessitaven” | Pol Rius

Vivim en l’auge dels problemes de salut mental. No és un problema nou, però sí que té un increment inaudit i sobretot centrat en els més joves. Quin tipus d’acompanyament i suport es pot fer des de l’Ajuntament que, en aquesta legislatura, no s’hagi pogut fer?

Estic molt orgullosa que abans de la pandèmia vam ser pioneres gràcies a l’excel·lent feina de la regidora Gemma Tarafa, que ha portat la Regidoria de Salut. Vam ser pioneres com a ciutat en fer el primer pla de salut mental de la ciutat. Ningú l’havia fet, cap ciutat ha fet un pla de salut mental, perquè en teoria no era competència nostra ja que és competència autonòmica. Però detectant que era un tema en augment abans de la pandèmia, vam fer un pla de salut mental treballant en xarxa amb les entitats que ja treballaven el tema. Això ens va permetre fer el primer telèfon de prevenció del suïcidi, trencant amb el tabú sobre el tema, i el que ens vam trobar és que hem atès sobretot trucades de fora de Barcelona. Això va forçar una mica la Generalitat a obrir el telèfon i a adonar-se que ells havien de cobrir aquesta demanda perquè realment era una necessitat, i, malauradament una necessitat que va en augment.

El sistema públic de salut de Catalunya és el que ha de cobrir de forma adequada les necessitats en matèria de salut mental, perquè el que no pot ser és que l’Ajuntament faci més que el que li toca a la Generalitat de Catalunya.

Una pregunta sobre un terme que, malauradament, s’està popularitzant: el “lawfare”. A vostè ja li han presentat un dotze querelles, onze de les quals ja estan arxivades. Querelles que provenen dels lobbies de l’automòbil, de l’aigua, d’immobiliàries i que, al menys fins ara, s’arxiven sistemàticament. La pregunta és més a nivell personal, és a dir: s’acostuma al fet que participar com a part acusada en judicis formi part “normal” de la seva activitat política?

No em fa por. En termes personals no he viscut en cap moment amb por que fons voltors, o que això del sector de la desregulació de la mobilitat, — com pot ser Uber—, o que la companyia privada d’aigües, que ha estat una de les que més bel·ligerants ha estat amb nosaltres amb la guerra judicial, em denunciïn. A mi m’ha motivat per seguir fent el que estem fent. Hi havia determinades elits que mai ningú els hi havia parat als peus. Estic orgullosa, nosaltres hem vingut a fer això, a defensar el bé comú i a parar-li als peus aquells que estaven acostumats als abusos de poder i als privilegis.

Un parell de preguntes sobre pactes electorals, perquè veient les enquestes sembla que seran inevitablement necessaris. Amb qui estaria disposada i amb qui no estaria disposada a pactar o a arribar a alguna mena d’acord?

Doncs pactes de govern d’esquerres és el que necessiten una ciutat d’esquerres i, per tant, nosaltres el que tenim molt clar és que, igual que hem fet aquests vuit anys, buscarem acords d’esquerres el més amplis possible perquè hi hagi estabilitat i poguem continuar amb la transformació que està en marxa. Per fer això, sí que vull destacar que és rellevant qui ocupa l’alcaldia i, en aquest sentit, jo em presento per liderar novament l’alcaldia en un govern progressista. Perquè qui lidera l’alcaldia carament fixa les prioritats i el to del mandat. I tots sabem que no és el mateix un PSC com a soci minoritari que com a soci majoritari.

El PSC ha donat suport a les transformacions de tot aquest mandat i jo m’estic contenta de com ha funcionat, perquè encara que hem tingut discrepàncies, és evident que s’han atrevit a fer coses que no haguessin fet si no fos perquè nosaltres lideràvem des de l’alcaldia. L’Avinguda Meridiana estava reclamant des de feia dècades que la pacifiquessin i el PSC havia governat i mai s’havia atrevit a fer que l’Avinguda Meridiana deixés de ser una autopista. I, com aquest exemple, tancar milers d’apartaments turístics il·legals, enfrontar-se a full uns voltors…Això no ho havia fet abans el PSC, però sí que ho ha fet sent el soci minoritari d’un govern progressista liderat per nosaltres. I amb ERC crec que passa el mateix.

Creu que ERC tendeix a la dreta?

ERC, quan ha liderat, ha mirat més cap a Junts per Catalunya. Jo crec que quan nosaltres liderem, ERC també ha fet posicionaments més d’esquerra i, de fet, estic contenta i agraïda. Crec que la relació amb ERC ha millorat al llarg de tot el mandat, ha estat un soci estable, hem aprovat amb ells la connexió del tramvia, les grans transformacions de la ciutat i els quatre pressupostos…I, per tant, crec que per fer que ERC i PSC mirin més cap a l’esquerra i no cap a la dreta, és important que nosaltres liderem l’alcaldia.

Ada Colau i Guillem Pujol, durant l’entrevista | Pol Rius

Ha comentat la importància de quedar per davant del d’ERC i PSC: quin és el seu compromís en l’alcaldia en cas que no pugui ser alcaldessa a la següent legislatura?

Jo em presento per ser alcaldessa i per guanyar les eleccions. I, a part, soc optimista, perquè tenim model de ciutat i perquè la transformació ja és molt visible i tenim molts projectes en marxa. No veig que hi hagi cap altre partit que tingui un model alternatiu, excepte Trias, que clarament diu que es presenta per desmuntar tot el que estem fent. I jo crec que les properes eleccions el que es decideix principalment és si segueix el canvi i la transformació de la ciutat de Barcelona o si s’atura i tornem enrere.

També m’ha sorprès que Collboni ha sortit del govern i s’ha sumat una mica a la proposta de Trias. Per mantenir la transformació i accelerar el canvi de la ciutat crec que és necessari que ens presentem per guanyar i per liderar des de l’alcaldia un govern progressista.

L’última. Yolanda Díaz presentarà el seu projecte polític “Sumar” en els propers dies. Vostè li ha mostrat diverses vegades en actes públics el seu suport. Entenc que aquest suport continuarà quan aquest nou espai polític es consolidi?

Jo crec que, en coherència amb el que hem fet a Barcelona i a Catalunya, on hem treballat sempre per sumar, —no li hem dit sumar, li hem dit en comú, però compartim la mateixa filosofia — es tracta de treballar per objectius i sumar el màxim de gent possible. Gent que vingui de la política, gent que no vingui de la política, gent que vingui de llargues tradicions com el del PSUC, des de la diversitat que som com a societat per fer projectes amplis que puguin transformar la societat. Perquè jo crec que estem en un moment crucial on no es tracta d’entrar a l’administració per ser testimonials: es tracta de fer el màxim esforç per sumar al govern progressista, —que ha de ser coalició, perquè ningú té majories absolutes—, i, poca broma, aturar la dreta i l’extrema dreta, que ja estan les institucions.

A banda d’això fa falta generositat, fa falta molt de diàleg. Crec que hem de tenir aquest tipus de lideratge que combina la capacitat de diàleg i de consens, però també els resultats concrets d’una política útil que li pari els peus a l’extrema dreta pujant el salari mínim, canviant la reforma laboral del PP i aconseguint munt de contractes indefinits, o, recentment, augmentant les pensions més baixes. Aquest tipus de polítiques són les que es necessiten per aturar l’extrema dreta, i crec que ella ho fa millor que ningú.

L’entrada Ada Colau: “Foment és la principal oposició que tenim a la ciutat” ha aparegut primer a Catalunya Plural.