L’històric activista ecologista, que va centrar la seva lluita en els residus i l’energia, ha visitat Sant Cugat de la mà del Grup de Lectura d’Ecologia Política de Cal Temerari
Ecologista de pedra picada, Alfonso del Val va ser un dels pioners de la premsa ecologista espanyola amb l’impuls de publicacions com Alfalfa i El Ecologista, entre d’altres. La seva preocupació sobre la gestió de residus i el consum i producció energètica –amb una oposició directa a l’energia nuclear i la defensa de la hidràulica– el van portar a ser una de les cares visibles del moviment ecologista dels anys 80. La seva vida professional també va estar vinculada a l’ecologisme amb l’impuls del primer pla integral de recollida selectiva de Pamplona els anys 80, l’assessoria tècnica en reciclatge a diverses ciutats (algunes properes com Sabadell o Santa Margarida de Montbui) i la consultoria en desenes de projectes sobre residus.
Ara, amb 79 anys, parla amb la saviesa de qui ha tingut una vida d’“ecologisme conseqüent”, com el descriu una pàgina web on han recollit entrevistes, publicacions i lectures de l’ecologista. Del Val va visitar Sant Cugat el passat 3 de juny en un acte organitzat pel Grup de Lectura d’Ecologia Política de Cal Temerari. Va atendre elCugatenc just a continuació.
– Publicacions com El Ecologista i Alfalfa eren indispensables anys enrere perquè era l’única manera de comunicar que tenia el moviment ecologista. Amb les xarxes socials això ja no és així. Com ha canviat el paper de les publicacions ecologistes?
– Moltes han desaparegut. En el seu moment arribaven a una minoria de gent però agrupaven i ajudaven a organitzar-se. Ara amb les xarxes ja no tenen el mateix sentit. Segurament El Ecologista té una difusió més modesta tot i que ho desconec perquè la vaig cedir gratuïtament quan m’ho van demanar.
– Què et va moure a crear El Ecologista?
– Després d’Alfalfa, Integral i altres publicacions, calia una revista en castellà que es difongués a tot el país. Hi havia publicacions en català però no se sabia el seu futur. Afortunadament sempre hem tingut molt bons contactes a Catalunya.
– Ara aquestes publicacions representen un fons històric rellevant de la lluita ecologista espanyola des dels anys 80 i 90. Les generacions que ara lideren el moviment són conscients d’aquest llegat?
– No crec que siguin conscients de tot, és molt difícil. A més, El Ecologista no acceptava publicitat de consum i, per tant, teníem anunciants que pagaven poc o res. No volíem apujar el preu de la publicació per evitar perdre vendes i algunes distribuïdores trigaven a pagar-nos. A poc a poc vèiem que no podia sobreviure.
– La gestió de residus, l’energia nuclear… Els temes que tractàveu llavors segueixen vigents. Ens hem quedat estancats?
– Es poden plantejar i definir de formes diferents però els grans problemes segueixen presents. Potser ara hi ha més consciencia i coneixement que tot això ha de canviar. Comparat amb l’agressivitat del sistema productiu, el moviment ecologista té poc futur.
– Ha d’haver un espai per a l’esperança. En cas contrari, la gent es cansarà i no militarà.
– Sempre hem tingut esperança però… Ara hi ha moltes expressions de greenwashing i també més dades de com fallen algunes coses. Per exemple, només un 20% dels envasos de plàstic es reciclen. La resta es cremen o es llencen. Si després de tant de temps, seguim igual tot i haver una llei, què fem?
– La gestió de residus s’ha convertit en un negoci la finalitat del qual és el propi negoci i no la gestió?
– Això mateix. Les constructores van veure que fer abocadors era un bon negoci. Després que cremar els residus encara més perquè generaven electricitat. S’ha fomentat malgrat una llei que deia que havíem de separar, reciclar, reutilitzar… Cap partit se n’ha preocupat.
– Però la ciutadania sí que separa, o si més no té l’opció de fer-ho: contenidors separats, recollida selectiva…
– Al meu barri de Madrid a cada portal hi ha un contenidor per a envasos, un per a matèria orgànica, un per a la resta de residus… però falta un control de l’ús. També hi ha contenidors fixes per a vidre i per a paper. No tenim cap garantia del que passa amb aquests recursos. Les màquines que al nord d’Europa funcionen per rebre envasos i retornar-te diners, a Espanya no s’han implementat. Per què aquí no es pot fer? Sembla que hi ha un negoci al darrere.
– Ara es parla més que mai d’economia circular. És una solució?
– Són fases i modes. Si no hi ha una formació sobre l’afer ambiental des de la infància, perquè s’entengui què és el consum, no anem enlloc. El sistema publicitari del sistema productiu capitalista és tan poderós que pot anul·lar qualsevol interès que puguis tenir.
– Has dedicat bona part de la teva vida a treballar sobre els residus. Per què et vas interessar per aquest àmbit quan pràcticament ningú en parlava?
– Dels estius a Pancorbo (un poble al nord de la província de Burgos, a prop de la frontera amb la Rioja i el País Basc), on les escombraries tenien valor. La meva mare sempre deia que qui no valora la brossa és idiota. Allà vaig viure el pas d’abonar els camps amb compost produït a les quadres als adobs de nitrogen, fòsfor i potassi, de manera que produïen més. Una de les coses que més em cridava l’atenció de Madrid era precisament la gestió de les escombraries perquè al poble no n’hi havia. On es gestionaven els residus era a la quadra. El primer cop que vaig veure un abocador de Madrid em vaig quedar bocabadat.
A Pancorbo també vaig descobrir la importància de l’aigua perquè allà no hi havia clavegueres sinó que trèiem l’aigua d’un pou. En canvi, a Madrid obries l’aixeta i sortia aigua. I l’electricitat perquè a la casa on ens quedàvem a l’estiu no n’hi havia. Així em vaig preocupar per l’electricitat.
– Quan vas començar la lluita ecologista tothom tenia molt clar que l’energia nuclear no era desitjable. Ara, en nom de l’ecologisme, hi ha veus que diuen que és part de la solució. Què ha passat?
– Ves a saber. Els canvis d’opinió amb les xarxes socials són molt difícils d’analitzar. Sempre he dit que si ara fas una enquesta als joves preguntant-los si trien estar un mes a la presó amb mòbil o un mes a fora sense mòbil, molts triarien anar a la presó.
– La demanda energètica creix i les renovables no la poden abastir, com a mínim per ara. Què cal fer?
– Reduir el consum en tot, no només en energia. Hem de saber aprofitar el que tenim i conèixer per què tenim alguns productes. Amb el consum reduït, hem de veure quina és la millor forma de produir-lo i consumir-lo. Per això he treballat sobretot en energia, residus i aigua. Així vaig participar en la fundació de Técnicos Asociaciados para la Investigación en Navarra (TAINA). El govern de Navarra ens va demanar un estudi de les fonts d’energia i de les estratègies a seguir.
Jo vaig triar l’energia hidràulica i, com que la nuclear estava de moda, em vaig interessar per saber com funcionava. Tenia les bombers d’Hiroshima i Nagasaki gravades al cap, havia llegit què era una bomba atòmica i l’energia nuclear. Només m’interessava com funcionava per poder combatre-la. Un accident a la central de Santa Maria de Garoña afectaria a Pancorbo. Hi vaig anar diversos cops per conèixer-ho. Una vegada quasi em detenen perquè m’hi volia colar. Vaig posar l’excusa que m’havia confós. Després vaig visitar diverses centrals a França i al País Basc.
– Ara es parla de tecnooptimisme. És el que passava amb les nuclears?
– Jo era conscient que el futur de l’energia nuclear era fort perquè amb una mica d’urani es pot generar molta energia. El problema són els residus. L’havia de conèixer el millor possible per combatre-la. La campanya Nuclear? No, gràcies la vam impulsar nosaltres.
Bé, jo tenia molta curiositat per l’energia hidràulica perquè a prop de Pancorbo hi havia una petita turbina que generava electricitat i alimentava el poble. El meu tiet José tenia un taller de carros i ja abans tenia una petita sínia amb un ase per generar electricitat per a algunes eines. Va ser com vaig conèixer l’electricitat. Quan ja teníem corrent gràcies a la turbina, hi havia tot de gent que venia a veure com funcionava el motor fins que es va connectar la teixidora i llavors faltava energia. Així vaig veure que potser l’electricitat no era el que semblava.
– Per això vas triar l’energia hidràulica a l’estudi de Navarra?
– Sí, vaig poder visitar les centrals i veure els diferents tipus de generadors que hi havia en funció de l’alçada i la quantitat d’aigua del salt. Vaig haver de tornar acompanyat d’una amiga perquè allà tothom parlava basc i jo no entenia pràcticament res.
– Què et sembla el negacionisme del canvi climàtic i de les solucions a prendre?
– No entro perquè durant segles s’ha acceptat que Deu va crear el món en sis dies i al setè va descansar, és una qüestió de fe. En tot cas, cal tenir en compte la ciència per saber quina part del canvi climàtic està marcada per l’acció humana i quina part pot tenir altres causes. També hem de ser conscients de les solucions. Un cotxe dièsel ja existent pot contaminar molt però contamina menys que fabricar-ne un d’elèctric nou, que alhora necessita materials com el liti i genera problemes per les bateries elèctriques. Hem d’anar amb compte amb el negoci que hi ha al darrere.
– L’estimat Arcadi Oliveres diria que plantejar un creixement sostenible és oxímoron.
– Ho és. En el camp de l’energia és clar, per això dic que cal reduir el consum. També hi ha gent que no se la creia. Fa molts anys vam fer una instal·lació d’una petita placa fotovoltaica que alimentava una caseta meteorològica i, quan la va visitar un tinent d’alcaldia d’Antsoain (Navarra), ens va dir que no s’ho creia, que no era tan crèdul com per creure’s que aquella xapa generava electricitat. Que difícil és acceptar el que el nostre esquema mental no és capaç de processar!