El 26 d’agost s’iniciava a Esplugues l’enderrocament del Barco, un edifici començat a construir l’any 1949 i acabat el 1951. Es tracta d’una obra de l’arquitecte municipal Climent Maynés, nascut a Sant Feliu de Llobregat i autor, entre d’altres, de l’Ajuntament i l’Ateneu d’aquesta població. El Barco és un edifici pensat per a gent treballadora, com d’altres que trobem a poblacions veïnes.
L’objectiu era fer habitatges senzills però ben dissenyats i que permetessin una bona qualitat de vida de les persones que hi vivien. Una de les característiques d’aquests edificis és que les escales i espais de comunicació dels pisos eren exteriors i això permetia que els habitatges tinguessin dues façanes i per tant molta llum i bona ventilació. Els més antics són els pisos de la Fàbrica Beltran de Sant Feliu de Llobregat construïts entre 1922 i 1925 i obra de l’arquitecte sabadellenc Gabriel Borrell i Cardona, que va ser arquitecte municipal d’Esplugues entre 1902 i el 1922, i posteriorment de Sant Joan Despí i Sant Feliu. En aquest cas la llum i la ventilació s’aconsegueix construint blocs paral·lels i col·locant les escales i els accessos en l’espai exterior entre els blocs. Des del punt de vista decoratiu destaquen els elements art deco.
Com que estem parlant d’arquitectes municipals val la pena que fem un petit parèntesi per analitzar la seva història i la seva feina. Aquest figura apareix a finals de XIX i ve marcada per un context social en procés de canvi que va portar els arquitectes a assumir funcions d’urbanisme. A Esplugues el primer alcalde que va contractar un arquitecte municipal va ser Isidre Martí que designà per a la feina a Gabriel Borrell que, com a tasca important, l’any 1910 va acabar el pla de creixement urbà que se li havia encarregat. A continuació vingué Nicolau Maria Rubió i Turudí, gran arquitecte i paisatgista que durant la República elaborà amb el seu germà el primer Pla de urbanístic que distribueix en zones del territori catal . El va substituir el Climent Maynés, arquitecte del Barco, que ja havia estat ajudant seu durant la República i que ocupà el càrrec entre 1939 i 1962 època que visqué l’inici del creixement descontrolat que patí Esplugues i els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, fins que l’any 1976 el PGM intentà de posar una mica d’ordre en el caos urbanístic existent.
Tornant al tema dels pisos hem de destacar com a edifici inspirador la Casa Bloc de Sant Andreu que es va començar a construir l’any 1933. L’edifici va ser encarregat als arquitectes Josep Lluís Sert (1902-1983), Josep Torres Clavé (1906-1939) i Joan Baptista Subirana (1904-1978), tots ells membres del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Es tracta d’un edifici racionalista i que segons la Lídia Verdier va influir en l’arquitecte del Barco. Paral·lelament a la construcció del Barco a Sant Just Desvern es construeixen diferents blocs, anomenats popularment “Els pisos” amb una tipologia semblant
El Grup d’Estudis d’Esplugues estàvem preocupats per la intenció de l’Ajuntament d’enderrocar el Barco sense valorar-ne la importància de l’edifici ni plantejar-se alternatives. Vam tenir la sort que, gràcies al conveni de pràctiques externes per a estudiants entre la Universitat de Barcelona i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, vam tenir la possibilitat que una estudiant espluguina, la Irene Garcia, volgués col·laborar amb nosaltres. Fruit d’aquesta col·laboració va ser l’estudi sobre el Barco que va dirigir la Lídia Verdier, historiadora i membre de la junta de l’entitat. Es tractava d’això tan senzill d’actuar després d’informar-se bé.
Vam quedar molt satisfets pel resultat del treball i vam decidir publicar-lo per donar a conèixer la realitat de l’edifici des de diferents punts de vista. La primera part ens permet conèixer la història de l’edifici i ha anat a càrrec de la Irene Garcia Muñoz, la segona part escrita per la Lídia Verdier Guasques explica la història de l’edifici i la seva relació amb el racionalisme i, finalment, la tercera part, redactada per la també per la Inés, ens explica les vivències del veïns i veïnes del Barco.
El principi de l’enderrocament del Barco es comença a dibuixar amb el Pla General Metropolità de 1976 que qualifica els terrenys on està situat l’edifici com a zona verda, l’edifici ni es pot vendre ni s’hi pot actuar sense aprovació municipal, així que el propietari invertirà el mínim per mantenir l’edifici. La puntilla la posa el govern Aznar que treu les competències de planificació als ajuntaments i les dona als propietaris perquè puguin exigir a les autoritats municipals que els expropiïn no quan hi hagi una planificació municipal sinó quan els propietaris vulguin. A partit d’aquí, abandó total de l’edifici, si l’Ajuntament l’ha d’expropiar tot el que inverteixi el propietari són diners perduts. Així que el 2006 els propietaris demanen l’expropiació i l’Ajuntament per allargar el procés que no té altra alternativa que fer ofertes a la baixa. Finalment el 2018 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fixa el preu d’expropiació en 3.635.318,29 i l’Ajuntament ja no té una altra sortida que pagar. Però tot això suposa 16 anys més de progressiu deteriorament de l’edifici. Condemna quasi de mort.
Tot i això, la història hauria pogut ser d’una altra manera sinó hagués estat per l’autoritarisme i la tossuderia de l’ex-alcaldessa que passarà a la història per ser incapaç de negociar amb les persones afectades una solució per mantenir viu un edifici d’interès històric, humà i artístic com demostra el treball publicat pel Grup d’Estudis d’Esplugues. Si hagués optat per mantenir l’edifici, l’Ajuntament hauria pogut disposar d’una quarantena d’habitatges públics a un cost inferior al que suposaria construir-los de nou. El pitjor de tot és que a artir d’aquí l’Ajuntament es comportarà com els antics propietaris deixant que es segueixi deteriorant durant 6 anys més un edifici que ja és seu. Cap edifici pot resistir si durant una trentena d’anys pràcticament no s‘hi fa cap obra de manteniment.
Quan, finalment, un informe tècnic diu que l’edifici amenaça ruïna està clar que l’única solució és enderrocar-lo. En tot aquest temps ni propietaris ni Ajuntament han pensat en els llogaters que s’han vist obligats ha deixar els seus habitatges de pressa i corrents, moltes històries que la Irene Garcia explica en la tercera part del llibre. L’ex-alcaldessa no s’ha cobert de glòria precisament amb la controvertida gestió posterior al desallotjament i no serà precisament per manca de temps perquè des de l’any 2018 que van decidir l’enderrocament han tingut temps més que de sobres per planificar una sortida digna per als llogaters.
En cap moment es van voler plantejar que una altra sortida era possible. El problema de la zona verda es podria haver resolt adquirint l’equivalent en metres quadrats en un altre punt del municipi i destinar-lo a zona verda. Rehabilitar l’edifici fa 6 anys hauria tingut un cost assumible i la suma dels dos costos hauria estat inferior a la construcció d’una quarantena d’habitatges nous i això sense posar en la balança un element fonamental que és la vida de les persones que vivien al Barco. L’Ajuntament ha renunciat a quaranta habitatges públics i a un edifici d’interès històric i ha carregat el cost de la seva decisió a les persones que feliçment vivien a l’edifici enderrocat.
