Demografia, economia i carboni: il·lusions i realitats de la prospectiva energètica a Catalunya

Un dels temes centrals a tenir present depenen del grau d’incertituds que representa el futur econòmic i energètic atès la profunda transformació que tenen tant la producció i els serveis. I no són menors les transformacions socials que impactaran derivades del profund canvi demogràfic que es viurà arreu factors que requereixen un exercici de prospectiva i definició d’estratègies realistes.

Bon exemple és el cas del nostre país. Quan es parla que Catalunya està immersa en un procés de creixement de la seva població que acaba de superar ja els 8 milions,  que en els propers anys arribarà als 8,5 milions, i que en recents declaracions del govern de la Generalitat es fa referència a 10 milions, aspectes que obliguen a replantejar com aquest creixement demogràfic, amb impacte directe en l’economia, els serveis i les infraestructures, acabarà repercutint en les necessitats energètiques per satisfer les noves demandes. (Figura 1, evolució població).

A aquest factor li hem de sumar les incertituds que ofereix avui dia de com evolucionarà la producció i distribució de l’energia, i com els canvis productius derivats de la digitalització o de les transformacions en l’organització de la producció.

Aquest creixement demogràfic progressiu de Catalunya va en paral·lel amb les perspectives econòmiques tal com mostren les dades del Producte Interior Brut (PIB), que una vegada superada la crisis del 2008 i els efectes del coronavirus, semblen indicar que Catalunya ha recuperat la trajectòria de creixement sostingut que ja s’intuïa en períodes anteriors. Aquesta evolució permet extrapolar una tendència de recuperació que no només es manté, sinó que s’intensifica, apuntant cap a un model econòmic que, tot i els reptes globals, consolida nivells d’activitat superiors als previs a les crisis passades.Figura 2.

Aquest augment progressiu del PIB no únicament reflecteix l’augment en la població sinó un progressiu increment en la capacitat de productivitat tal com es mostra en la figura 3 que correspon a la contribució al PIB per habitant, sent més estructural que conjuntural. Quan s’analitza la contribució del PIB per habitant, el resultat és clar i correspon al fet que Catalunya no només creix en volum demogràfic, sinó que genera més riquesa per càpita, com posa de manifest la figura 3, que evidencia aquest augment relatiu en termes d’eficiència productiva agregada.

L’augment del PIB per càpita no és un accident estadístic sinó que respon a una millora objectiva de l’eficiència productiva en els principals sectors econòmics i a un guany de competitivitat en l’accés als mercats. El PIB de tot l’estat espanyol va ser en el 2024 de 1.591.627 M€ que estimant una població de 48,8 Milions d’habitants dona un PIB per habitant de 32.615€ per sota del PIB/habitant de Catalunya.

Aquests resultats econòmics requereixen probablement també un major consum d’energia final a menys que els augments en eficiència energètica siguin molt més  grans. Així doncs, l’evolució en el consum final de l’energia també ens indica que a major productivitat major consum d’energia tal com mostra la tendència representada en la figura 4.

Quan coincideixen el creixement demogràfic i l’augment del PIB, la pressió sobre la demanda energètica s’intensifica inevitablement. L’alternativa és clara: o es compensa amb guanys substancials d’eficiència energètica —i no només incrementals—, o bé el sistema es tensiona. Tanmateix, comporta un augment de les demandes en totes les infraestructures, en habitatge, en transport, que immediatament altera totes les previsions fetes sobre les emissions de gasos d’efecte hivernacle, essencialment CO2. Aquestes previsions o pressupostos de CO2, per ser mínimament vàlides, han de considerar tots aquests increments d’activitat. L’efectivitat de la lluita contra el canvi climàtica és, en valor absoluts, retornar a les quantitats del 1990 que era a Catalunya de 38,69Mt. Per tant, plantejar una reducció percentual per sectors quan aquests ofereixen una prospectiva de fort creixement pot ser un sistema d’autoengany. Si es mira l’evolució del consum final d’energia per sectors en relació al nombre d’habitants, figura 5, es pot destacar especialment, per exemple, el comportament del sector del transport.

Mentre que sectors com els serveis o el residencial o el primari mostren una tendència continguda, conseqüències dels avantatges deguts a l’electrificació, o, fins i tot en el sector industrial a on les fermes mesures imposades per les declaracions d’empremta de carboni i els seus plans de contingències fan considerar factible un major control dels objectius, en el sector transport el ritme és notòriament més lent, ja que la introducció de la mobilitat elèctrica, l’origen verd d’aquesta, la mínima introducció d’altres tecnologies verdes pel transport pesat per carretera, el poc ús del tren pel transport de mercaderies… i la forta demanda de vehicles lleugers lligats a l’ús personal o familiar- justifiquen aquest augment.

Tot plegat justifica un increment de fins al 30% en el consum final d’energia del sector, si es manté la correlació històrica entre el nombre d’habitants i el parc de vehicles, com es pot veure a la figura 6.

És evident que aquesta extrapolació —basada en la correlació entre població i augment del parc de vehicles—es veurà afectada per una oferta molt major (amb el conseqüent augment de consum energètic per a la seva realització) d’infraestructures de transport públic (noves carretes, noves vies, noves opcions de transports interurbà, noves opcions transport urbà, tren, carregadors, solucions pel transport pesat). Aquí es dona l’agreujant que aquestes estan per fer mentre que la demanda de vehicles i un mercat per atendre’l ja existeix.

Aquest augment comporta un increment en les emissions de CO2 i elimina totes les recomanacions i objectius definit en els pressupostos de CO2 debatuts en el parlament de Catalunya. Si s’observa la distribució de les aproximadament 40Mt d’emissions de CO2 equivalent, més de 12Mt provenen del sector transport segons les dades actuals, figura 7.

Si no es prenen mesures de fons, el simple seguiment marcat per les tendències actuals ens porta a superar les 15Mt i, si no es fa el suficient, ens deixa encara un augment en les emissions GEH provinents del sector transport.

Hi ha els deures per fer en relació al sector transport incloent tot el sector (aeri,  marítim, carretera, terrestre). Mentre en altres sectors per diverses raons – electrificació més aplicable, indústria intensiva amb emissions difícils d’abatre, les declaracions d’empremta de carboni…- s’intueixen algunes alternatives, en el sector transport i logístic, que representa sobre el 15% del PIB de Catalunya, tot sembla encara incipient o pendent. A on estan les infraestructures necessàries? Si aquestes ja són totalment insuficients per la situació actual com afrontaran solucions per cobrir una demanda amb més del 25% d’increment?

Taula comparativa final: previsions oficials vs. escenari plausible (horitzó 2030)

A tall de conclusió, cal refer les anàlisis de la prospectiva energètica de manera que considerin les situacions de creixement en habitants i en l’economia que s’estan produint i tots aquests aspectes s’han de contemplar dins de l’atzucac per plantejar uns pressupostos de carboni adient als objectius exigits per la lluita contra el canvi climàtic.

Caldria, doncs, tornar a fer —possiblement des de zero si cal— l’anàlisi prospectiva energètica de Catalunya, incorporant de manera central les variables de creixement demogràfic i econòmic més realistes, amb les contingències de les enormes incertituds que s’observen en l’entorn, així com la realitat operativa de cada sector. Sense això, els pressupostos de carboni corren el risc de quedar desconnectats dels objectius reals de la luita contra el canvi climàtic, i, per tant, de perdre tota rellevància com a eina de governança estratègica.