Laila Ajjawi va néixer en un camp de refugiats a Jordània i allà va començar a practicar el seu art. Amb el grafiti reivindica els drets palestins i els de les dones d’arreu del món.
Clàudia Arrufat Serrano
La seva història comença quan als seus avis se’ls va fer fora de Palestina i van haver d’exiliar-se a Jordània, allà van instal·lar-se amb els seus pares i va ser on va néixer, al camp d’Irbid, nord de Jordània.
Ajjawi comenta que des de petita els seus avis li han sabut transmetre la història Palestina. Dins del camp, les escoles eren les principals encarregades de mantenir la tradició i cultura palestina; a la biblioteca del camp, els llibres reflectien la història i contenien les vides dels lluitadors. Generació en generació, aquesta cultura i història palestina s’han anat esborrant fins al punt que ara els joves cada cop en saben menys. A través de les seves pintures Laila Ajjawi vol mantenir viva aquesta herència històrica “per mi és molt important mantenir viva aquesta part del meu origen, per això l’any 2014 vaig fer el meu primer grafiti en solidaritat als lluitadors palestins de Gaza”.
Vas néixer i et vas criar en un camp de refugiats, com va ser la teva infància?
Recordo jugar molt. Un cop he crescut he pogut adonar-me que a la meva infància era pobra, però els meus pares van fer-ho el millor que van poder. No em sentia diferent de les altres persones, vaig ser molt feliç quan era petita, vaig jugar molt i vaig descobrir molt. De totes maneres, vaig notar que els meus pares lluitaven per treure’ns endavant. Veia com el meu pare marxava quan sortia el sol i tornava quan es ponia; treballava a la construcció i el feia estar molt cansat físicament, tornava amb lesions i no tenien equipament de seguretat. Era molt difícil poder permetre’ns el lloguer, les despeses, els calefactors… La meva mare ensenyava anglès de manera particular, cap dels dos era un treballador formal i feien el que podien, això em va crear molta responsabilitat entorn dels diners i el valor de guanyar-los, em va donar molta energia per anar per allò que sempre havia volgut.
Ells posaven la nostra educació com una prioritat, l’escola ens ha donat -a mi i a cadascun dels meus germans- un futur i una vida. Vaig tenir una infància molt rica, el camp era part d’allò, anava a l’escola, a la biblioteca… La meva mare va ser qui em va ensenyar anglès i a ser una bona lectora.
Com vius la teva identitat palestina?
Aquí, a Barcelona, ho visc molt amb la comunicació, parlo a la gent de la meva realitat i porto elements de la meva vestimenta que representen la meva cultura, com la kufiyya i el hijab. La Kufiyya està molt connectada amb la identitat palestina, és com represento la meva cultura. No porto la vestimenta completa en la seva totalitat, però sí que porto una part que representa els meus orígens.
Has estudiat una carrera, com ha estat aquest procés?
Sí, he estudiat biomedicina a la universitat de Yarmuk. Vaig triar d’encaminar-me cap a les ciències perquè m’agrada molt investigar. No vaig poder estudiar a la facultat d’art perquè era molt cara; un dels meus somnis era estudiar animació 3D, però quan vaig saber el preu del curs, em vaig adonar que mai podria estudiar això, i vaig posar-me a plorar. En cap cas vaig retreure’ls als meus pares el fet que no poguessin pagar-m’ho, vaig estudiar el que ells podien permetre’s. Més tard, vaig oblidar-me de l’art i vaig centrar-me en la meva nova carrera professional. A la universitat vaig tractar sobretot la física i la radiació, però les meves preocupacions, les meves activitats i els meus hobbies eren de caire artístic, i vaig aprofitar-me de les oportunitats de la universitat. Vaig començar a anar a les activitats per estudiants que tractaven sobre art, vaig començar a conèixer-me com artista i a saber quins estils m’agradaven. De la mateixa manera que vaig poder aprofitar les activitats d’art de la universitat, també vaig fer-ho amb la biblioteca i l’internet, ja que a casa meva no en tenia. M’agrada molt enriquir-me. Sabia que tenia un talent en l’art, però no m’ho han ensenyat, tot ho he après jo.
Ara ets una artista, què pintes i què reivindiquen les teves pintures?
Defenso els drets de les persones palestines i els drets de les dones. Són els meus principals motius. Faig pintures d’autor relacionades amb el cas palestí, qüestions simbòliques i culturals. Pinto els màrtirs que estan sent morts per l’exèrcit israelià, els represento perquè la gent continuï recordant-los. Sobre els drets de les dones, és més com les represento. Se les veu segures, d’aspecte fort; el meu objectiu és promoure millors lleis i drets per les dones al meu país i arreu.
Et reconeixes com a activista?
Naturalment, em veig com una activista. Gran part de la gent palestina s’adona que la nostra identitat està sent amenaçada per Israel, els israelians veuen la nostra identitat com si fos seva. La gent comença a créixer en espais on realment s’està eliminant una cultura, la seva gent i el territori. Tenim aquesta relació amb la nostra terra, i l’expressió artística, sigui cantant, dibuixant o escrivint, ve acompanyada del sentit del deure per protegir l’herència de la nació, fent activisme de diferents maneres, igual que ho faig jo.
Ets una dona, àrab, musulmana, portes hijab i també Kufiyya, com veu la gent això aquí a Catalunya?
És interessant que la gent vegi la perspectiva d’una dona musulmana que porta hijab, perquè n’hi ha. I veure una dona fent un grafiti, un espai dominat pels homes arreu del món, i que sigui una dona àrab fent-ho amb el hijab posat és un trencament d’estereotips. Portar aquesta vestimenta mentre faig art urbà és molt potent, tant per mi com per les altres noies que ho veuen. El hijab no m’impedirà viure ni fer el que jo vull. El que faig empodera a les dones no àrabs, ja que em veuen com una dona que trenca estereotips i fa d’altaveu feminista, i a les dones àrabs que em veuen com un model que trenca els rols de la societat.
T’han discriminat per fer el que fas?
M’han arribat a preguntar per què no treballo en interior o a una oficina. També a dir-me que aquesta feina no és per mi. M’ho han dit, però mai els escolto, el que faig està bé, sigui home o dona, és un talent per si sol.
Com t’ho fas per assimilar que pintes en parets que acabaran sent repintades o enderrocades?
Una vegada vaig pintar un mural al qual li tenia molta estima. Va ser un mural que em va ensenyar molt i va ser una experiència molt social, però quan el van esborrar em va afectar tant que em vaig posar malalta. En aquell moment vaig adonar-me que, quan feia un mural, l’havia de guardar mentalment. D’aquesta manera vaig començar a centrar-me molt en les xarxes socials i a capturar-ho mitjançant la fotografia, així li donaria una vida eterna. Al cap i a la fi, que acabi desapareixent és una qüestió natural.
Pintaves murals al camp de refugiats?
Sí, allà hi vaig començar. En tinc moltíssims pintats allà.
La gent d’allà et dona suport?
Sí, molt. Acostumaven a oferir-me ajuda, fos en forma de menjar o aigua, fins i tot amb les seves pròpies parets. És trencador, ja que mitjans de comunicació d’allà em preguntaven si rebia assetjament per fer el que feia, i era totalment al contrari, la gent era molt acollidora i adoren l’art, independentment de qui el faci.
Què és el que has vingut a fer a Barcelona?
He estat convidada com a defensora dels drets humans, és un honor per mi. Jo estava advocant per la meva defensa i el meu propi activisme fins al punt que no m’havia adonat que tenia aquest impacte, almenys fins que he vingut aquí. És impressionant veure les altres defensores i pel que han hagut de passar. Al final és la raó per la qual estem aquí, perquè hem passat molts obstacles, i tot i això no ens hem rendit.
Creus que l’art és una eina de transformació social?
Sí, i una eina enorme.
Aquesta entrevista ha estat publicada al diari digital elCugatenc