El Grup d’Història José Berruezo-Julia Romera presenta el pròxim 29 de gener el seu darrer treball al Museu Torre Balldovina. Un llibre centrat en la repressió exercida contra 28 veïnes de la Gramenet antifeixista que van passar per consells de guerra. La presentació anirà a càrrec dels autors: Juanjo Gallardo, José Manuel Márquez i Carles Capdevila. Els acompanyarà Magda Clavell, directora d’aquest museu. L’acte forma part del programa de Memòria Històrica de Gramenet d’aquest semestre i es duu a terme la mateixa setmana del 27 de gener, data en què es commemora l’entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat i que el món honora la memòria de les víctimes del feixisme.
El mateix Grup d’Història José Berruezo-Julia Romera ens avança el contingut de la recerca que acaba de publicar:
El llibre porta per títol: Dones: treballadores i milicianes. Repressió contra la Gramenet antifeixista (1939-1945) Consells de guerra IV. És editat en col·laboració amb la Fundació Salvador Seguí de Barcelona i compta amb el suport del Memorial Democràtic de Catalunya. És el quart exemplar d’una sèrie desenvolupada des del 2023, on hem analitzat els sumaris de tots els veïns i veïnes de Gramenet que van passar per consell de guerra durant la dictadura franquista.
Amb aquest darrer treball, i des de la història local, volem donar a conèixer el paper de les dones en el procés revolucionari i la lluita contra el feixisme, sense perdre de vista que, amb la victòria de Franco, van patir una doble pèrdua: com a militants d’esquerra i com a dones. Van haver de renunciar a objectius polítics i socials que haurien pogut donar lloc a una societat igualitària, de justícia i lliure; també a la seva vida durant els anys de la Segona República. El feixisme les tornaria, i amb escreix, a aquella societat patriarcal que les relegava de nou a casa, al paper de mares i esposes, i que implicava la desaparició de vida pública.
Com ja hem dit en treballs anteriors, la repressió va ser duta a terme en col·laboració d’aquells que durant el procés revolucionari havien vist perdre els seus privilegis i la seva posició d’hegemonia social; persones a les quals el triomf del feixisme havia col·locat de nou en els llocs més alts del poder local i que van exercir una clara política de repressió de classe que es va acarnissar en els sectors populars i la classe obrera.
Les dones van patir una doble repressió: com a antifeixistes i com a dones.
Les dones objecte del nostre estudi van viure majoritàriament la contesa des de la rereguarda, com a actives militants d’organitzacions antifeixistes o ajudant al manteniment de les seves respectives famílies i el seu compromís al barri. La derrota va implicar patir la repressió en carn pròpia o, de manera indirecta, a través del patiment de familiars. En alguns casos van haver de suportar el desterrament o el rebuig social d’aquells que van col·laborar en la repressió i la construcció del “Nuevo Estado” franquista.
La repressió patida per les dones a Gramenet té les mateixes característiques que la patida pels homes. És una repressió de classe. Encara que no hi va haver cap dona executada directament, sí que coneixem el cas de Julia Romera Yáñez, militant de les Joventuts Llibertàries, que va morir fruit de les tortures i els maltractaments als calabossos de la Guàrdia Civil.
Són vint-i-vuit veïnes les que van fer passar per consell de guerra. Si ens referim a les seves filiacions politicosindicals sabem que quinze d’elles pertanyien a la CNT o a les Joventuts Llibertàries, quatre a ERC o Estat Català, una a UGT, dues són de filiació dubtosa, entre CNT i UGT i, finalment, n’hi ha cinc sense filiació política coneguda.
Vint-i-vuit veïnes van passar per consell de guerra.
Les que van acabar condemnades a presó van ser ingressades a la presó de dones de les Corts. Les condicions a què van haver de fer front eren terribles. Era una presó que havia estat creada anteriorment per la Generalitat en un vell asil i regentat per una ordre de monges d’origen francès, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Estava prevista per a unes 150 internes, però l’agost del 1939, quan la repressió s’havia generalitzat i les detencions es comptaven per milers, hi havia 1.806 dones. El testimoni posterior d’algunes de les ingressades és especialment il·lustratiu de com les presons franquistes, també les de dones, es podien convertir amb facilitat en centres de mort “per causes naturals”. Fernando Hernández Holgado explicava a La presó militant: les presons franquistes de dones de Barcelona i Madrid (1939-1945), com la tuberculosi i el tifus estaven àmpliament estesos, de manera que es convertien en les malalties contagioses que més morts “naturals” van produir a la presó de dones de Barcelona.
El franquisme va considerar les detingudes per activitats polítiques, i que havien adquirit consciència de la necessitat d’emancipar-se dels tutors masculins, com a persones que havien transgredit el paper natural que Déu havia assignat a la dona. El seu paper com a transmissora de valors en el si familiar havia estat alterat, com van posar en evidència els guàrdies civils que van fer l’atestat de Mercedes Lara, una de les dones estudiades en el nostre treball, mare de dos germans pertanyents a les Joventuts Llibertàries i a la Unió de Joventuts Antifeixistes, a la qual van considerar com a “mala y nefasta madre” pel fet que els seus fills havien respirat al si de la família valors que “destruïen l’Espanya fonamentada en els valors del catolicisme tradicional i reaccionari”.
