ANÀLISI del grup de treball per a la Defensa dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Mediambientals de Gramenet (DESCMA). Si a la densificació de la ciutat, s’afegeix la degradació residencial que hi ha en alguns barris com el Raval i el Fondo Alt, amb zones i espais interiors d’infrahabitatge i de barraquisme, la solució passa per incrementar encara més el nombre d’habitatges i d’habitants o és millor reordenar la ciutat i fer que la seva estructura urbana sigui més habitable? Aquest article exposa els principals problemes sobre l’habitatge a Santa Coloma de Gramenet.
L’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, entre 1990 i 2014 va construir en sòl públic 1.587 habitatges en 46 promocions anomenades de “protecció oficial” (HPO) destinades a la venda, i només 143, el 9%, van ser de lloguer. Com diu la Memòria del Pla local d’habitatge (PLH) de 2021: “Dins d’aquest bloc s’inclouen tots els habitatges de protecció oficial promoguts amb destí a la venda, ja que fos quin fos el seu origen, tots ells deixaran de formar part del parc assequible del municipi una vegada transcorregut el termini de vigència de la seva qualificació”. És a dir, tots aquests habitatges del patrimoni públic acabaran passant a mans privades i es podran vendre en el mercat a preu lliure. El resultat és que passats màxim 30 anys des de la seva venda no en quedarà cap de propietat pública municipal.
D’aquestes promocions, com afirma el PLH, la majoria van ser per a habitatges finalistes, el 35,7% i en menor mesura van ser promocions de venda en règim general (13,2%) i de preu concertat (10,3% dels habitatges). Si ho situem en els paràmetres del mercat de l’habitatge a Santa Coloma de Gramenet, els preus dels habitatges de protecció oficial en règim general estan al mateix preu que els de renda lliure. Els habitatges en règim concertat són més cars. I els únics que són més barats són els de règim especial, que no es fan mai. Com és el cas d’aquestes promocions.
El problema és econòmic
Si tenim en compte que el nivell de la renda bruta familiar disponible per habitant a la ciutat, segons la Diputació, és de 19.016 euros el 2022 i el preu mitjà de compra d’un habitatge en el mercat de Santa Coloma és de 233.000 euros i el de lloguer de 854 euros al mes, no és difícil entendre que les promocions d’HPO de venda, lleugerament per sota d’aquest preu de mercat, només són assequibles per a uns nivells de renda o capacitat d’endeutament que no es correspon amb el perfil social de la nostra població. Perquè el problema de l’accés a l’habitatge no és la quantitat, sinó el preu, sigui de venda o de lloguer.
Quan l’Ajuntament diu que aborda el problema de la manca d’habitatge a la ciutat, ens vol vendre la idea que amb les diferents modificacions del Pla general metropolità (PGM), “per a la l’obtenció d’habitatge de protecció oficial”, resoldrà el problema, i ho justifica afegint-hi el terme “assequible” que és un equívoc deliberat que no resol mantenir-ne la propietat pública, ni garantir l’accés a l’habitatge a bona part de la població local, perquè l’oferta no es correspon amb la seva realitat social i de nivell de renda.
Per altra banda, les dades de l’informe Indicadors pel Pla local d’habitatge per a la rehabilitació, citat en el PLH de 2017, mostra el percentatge de pisos buits per seccions censals. L’estudi determinava que hi havia 2.717 habitatges buits. Els barris del Fondo, Santa Rosa, Raval, Cementiri Vell, i la part alta del Singuerlín és on hi havia el percentatge de pisos buits més alt respecte el total del parc, arribant a superar el 10% en algunes seccions censals. Els habitatges buits d’entitats financeres referenciats en el PLH era de 550 el 2010. En desconeixem l’evolució d’aquests darrers anys. El que sí que sabem, segons l’Idescat, és que entre l’any 2020 (120.443) i el 2022 (117.981) hi ha hagut un descens de 2.462 habitants a la ciutat.
Per consegüent, si al nombre de pisos buits que hi pot haver (2.717) hi sumem els que es podrien construir segons l’Ajuntament (1.400) i la davallada poblacional, es pot afirmar que en aquests moments a Santa Coloma el problema principal no és la manca d’habitatge, sinó com accedir-hi. És a dir, que l’habitatge de promoció pública que surti al mercat ho faci a lloguer social i a uns preus realment assequibles.
D’altra banda, si a la densificació de la ciutat, hi afegim la degradació residencial que hi ha en alguns barris com el Raval i el Fondo Alt, amb zones i espais interiors d’infrahabitatge i de barraquisme, la conclusió hauria de ser que allò que cal fer a la nostra ciutat no és augmentar encara més el nombre d’habitatges i d’habitants, sinó esponjar-la, reordenar-la i fer que la seva estructura urbana sigui més habitable.
En aquest context sociourbanístic, i com argumenta el text, pensem que el model i les inversions públiques previstes per construir nou habitatge a la ciutat, sota la denominació fal·laç de protecció oficial “assequible”, són un despropòsit, perquè la necessitat real de la població i l’exigència que cal plantejar en la nostra ciutat és crear o recuperar un parc d’habitatge públic de lloguer assequible. És a dir, l’accés a un habitatge al qual tenen dret totes les persones encara que no estiguin en situació de pobresa.
A tall d’exemple, l’alcaldessa anunciava la futura construcció de 1.400 habitatges. En aquest paquet, excepte 111 de dotacionals-, se’n preveien 810 a partir d’una modificació puntual del PGM de 2022. Després d’analitzar-ho, es conclou que, a més de generar habitatge marginal a les Oliveres i a Can Franquesa, no resoldrà el problema de fons. Com tampoc ho farà l’anunci fet el 18 de gener per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i l’Ajuntament d’una futura promoció de 475 habitatges, sota el genèric habitual de “protecció oficial” i “assequible”, dels 1.039 que es preveu construir en 4 municipis de l’àmbit del Besòs.
Sense saber si té relació amb l’anunci anterior, el Ple municipal del 24 d’abril passat aprovava l’inici de la Modificació Puntual del PGM per a l’impuls d’habitatges de protecció pública als barris del Sud, Serra d’en Mena i el Front Fluvial del Raval, Santa Rosa i Singuerlín, i s’informava de la construcció de 420 habitatges en col·laboració amb l’Impsol (AMB) en promocions de 168 i 24 nous habitatges al Raval, 107, 56 i 38 a Fondo-Santa Rosa i 27 a Singuerlín. Del total, 271 serien de lloguer i 149 de venda en protecció oficial, en règim general o concertat, i cap en règim especial que serien els assequibles. De lloguer social cap menció.
Privatització de sòl i habitatge públics
Dues conclusions més i un interrogant. La primera és que l’anunci d’aquestes dues últimes promocions, si no són la mateixa, van en la mateixa línia de sempre de privatitzar el sòl i l’habitatge públics sense que el seu caràcter “protegit” les faci realment assequibles per a les rendes baixes i mitjanes de la ciutat. El que promociona l’Ajuntament és un habitatge públic que, en realitat, ni és assequible ni és social si no es té un coixí econòmic o unes rendes que permetin endeutar-se o encadenar-se a un deute.
La segona és què, malgrat les condicions sociourbanístiques de la ciutat, la seva densificació, el seu baix nivell de renda, la manca d’espais lliures, de zones verdes i de parcs i dels dèficits persistents que hi ha en equipaments culturals, socials, educatius i esportius de proximitat als barris, i amb 2.700 habitatges buits, allò que l’AMB i l’Ajuntament preveuen com a necessari per a la ciutat és construir més habitatges en zones densificades, sota l’eufemisme de “protecció oficial o pública”. Fer-la créixer amb milers d’habitants més, sense resoldre abans els dèficits estructurals que arrastra des de fa anys. Per què es vol densificar fins el paroxisme una ciutat i uns barris amb bosses de pobresa, de sobre-ocupació i d’infrahabitatge?
Algun dia hauran d’explicar per què el projecte de ciutat de l’Ajuntament i de l’AMB és augmentar el sostre residencial, és a dir, el nombre i la densitat d’habitatges, densificar-la encara més i mantenir-la en els nivells més baixos de zones verdes, serveis i equipaments sense que cap dada o estudi justifiqui per què és necessari continuar construint i privatitzant. Dit d’una altra manera, malbaratant sòl públic i espais lliures sense cap projecte ni planejament urbanístic coherent que resolgui els seus problemes estructurals.
Com explica l’informe, aquestes polítiques són el resultat, primer, d’un urbanisme que a la dècada dels 90 deixa de pensar l’ordenació de la ciutat i del territori com un instrument de redistribució social i d’equitat territorial i, segon, de les decisions polítiques preses pels diferents governs de les institucions públiques -de l’Estat, autonòmiques, supramunicipals i municipals- basades en els models i les lògiques neoliberals des-reguladores que renuncien a una justa redistribució de les rendes, dels recursos i de l’espai.
La diagnosi final de la nostra ciutat ens porta a confrontar dos models: la rehabilitació i la transformació urbana i mediambiental per generar qualitat de vida enfront de l’expansió sense límits. El caràcter finit del sòl i la necessitat d’intervenir de manera urgent en l’habitabilitat de l’espai i de l’entorn urbà existent.
Text i fotos: Grup de Treball per a la Defensa dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Mediambientals de Gramenet (DESCMA)
Aquesta notícia ha sortit publicada al diari digital Infograma
