Estem a punt d’acabar l’Any Milani, en què es commemora el centenari del naixement de l’inspirador del moviment pedagògic de l’Escola de Barbiana, i no ens resistim a la temptació de portar-lo novament a aquestes línies d’opinió, en aquest cas per donar resposta a una de les polèmiques que està ocupant prou ratlles i prou minuts entre la comunitat educativa, la convinença de restringir (prohibir és una paraula no sempre educativa) l’ús de les tecnologies digitals a l’escola. Si confiéssim en la transmigració de les ànimes o en la resurrecció de la carn, potser tindríem por que don Lorenzo Milani, que va viure entre 1923 i 1967, tornés per estirar-nos de les orelles per fer-li dir allò que ni podia imaginar; ben al contrari, imbuïts de l’esperit grec clàssic, pensarem que la vida eterna és ser recordat per aquells que vindran, i continuarem aprenent del que va suposar la Carta a una mestra (1967).
En aquest cas, la polèmica fa temps que es va coent. La generalització de les tecnologies digitals de consum suposa un punt d’inflexió en la manera com vivim, fins al punt que cap dels grans àmbits de la vida de la ciutadania occidental ja no ens els imaginem analògics (potser tampoc l’educació postpandèmica). I, com mai res és blanc o negre, no només ens han permès plantejar coses abans inimaginables, accedir a la informació i al coneixement de manera ubiqua, constant i fins a un cert punt més democràtica, comunicar-nos a tothora, agilitzar gestions abans feixugues; també semblen en molts casos un míssil a la línia de flotació de pilars importants com la concentració, la relació humana directa, la desconnexió o el pensament cuinat al xup-xup. Quan traslladem tot això a la reflexió sobre l’educació formal (des de les etapes bàsiques a la universitat), tremolem en veure amenaçada la supervivència del propi sistema (ningú atén, la distracció és la norma, la pirotècnia tecnològica amaga els vertaders sentits educatius). Amb aquest substrat, que preocupa el professorat i les famílies, apareix estel·larment un informe de la UNESCO (el Global Education Monitoring Report 2023, o GEM 2023) que sembla que atia el foc i proveeix de munició fantàstica a tothom que, a la cruïlla dels grans reptes de la societat, tria sempre el camí fàcil: no aprofundir, posar el cap sota l’ala i prohibir.
Perquè és indubtable que, a l’informe, es van assenyalant nombroses foscors educatives en relació amb la digitalització dels espais i dels processos; però també és indubtable que, en realitat, més enllà del detall i de l’ingent procés de documentació (meritori, necessari, àdhuc lloable), no hi ha si ens apureu nihil novum sub sole. Els pilars de l’àmbit de coneixement de la tecnologia educativa han situat sempre les tecnologies digitals com a eines, no com a protagonistes; han censurat l’adopció irreflexiva de dispositius, recursos i infraestructures digitals que no responen a objectius educatius que els requereixen; i han criticat amb voluntat constructiva les administracions (malauradament, en general totes) que han preferit comprar catxarrus o formar tècnicament el professorat en lloc de focalitzar en la dimensió pedagògica de l’ús tecnològic educatiu (què volem fer aprendre i què ens pot ajudar a aconseguir-ho de la millor manera). I, com a conseqüència de la maledicció de Cassandra a què l’administració ha sotmès sempre als experts, tenim escoles amb dotacions tecnològiques tan al·lucinants com al·lucinantment infrautilitzades; tenim professorat que es veu abocat a experimentar en ocasions a cegues i hem tingut onades successives de projectes educatius altament tecnològics que van passant pels centres sense gaire pena ni glòria.
Els pilars de l’àmbit de coneixement de la tecnologia educativa han situat sempre les tecnologies digitals com a eines, no com a protagonistes
Matisar tot el desori ideològic que tenim requeriria moltes pàgines i ara no ho farem: ¿Per què prohibim l’accés als mòbils a uns adolescents que no tenen edat legal per fer servir la majoria de les aplicacions que assumim amb naturalitat que fan servir? ¿Per què ens escandalitzem de la manca d’evidències sobre els usos educatius de les tecnologies amb la manca d’inversió que tenim en recerca educativa en general? ¿Per què acceptem que es dicotomitzi un debat (tecnologies sí o no?) que en realitat s’hauria de plantejar potser amb els interrogatius periodístics clàssics perquè fos profitós (qui, què, com, quan, per què, on)? Així doncs, com que no podem fer-ho, ens plantegem allò que hauria de resultar obvi, més enllà de totes aquestes qüestions de detall: ¿té sentit una escola analògica si la funció és formar els ciutadans d’un món que, indefectiblement, és digital?
Això ens porta, tot i que no ho sembli, a apuntar cap al concepte d’escletxa digital (desigualtat d’oportunitats al món digital), amb la clàssica triple onada de Van Dijk (limitacions degudes a la manca d’accés a la tecnologia, a la manca de competències per fer-la servir, i de possibles sentits que interpel·lin les persones), a la llum d’aquestes decisions una mica en calent de prohibir-ho tot i pensar després si la prohibició té sentit. Perquè, com dèiem, si l’educació bàsica (Educació Primària i Educació Secundària Obligatòria) ha de donar a tothom les competències que li calen per poder dibuixar la millor de les pròpies vides possibles, i ningú no s’ocupa de capacitar la població en la supervivència mínima al món digital, ¿no estem condemnant una part de la població educativa, i de la societat, la de sempre, a no poder participar de ple dret a la ciutadania, a ser protagonistes d’aquestes escletxes?
Amb això ja estem arribant a en Milani, de què partíem. En la lluita contra les desigualtats i la manca d’oportunitats (educatives), el capellà díscol de Barbiana receptava scuola a tempo pieno justament per a aquells que suspenien, que no aprenien allò que l’escola esperava d’ells. Perquè justament qui viu en un context educativament pobre, només té l’escola per aprendre allò que li cal (segons en Milani, els rics i els burgesos, per a la seva sort, ja viuen una vida rica també d’oportunitats educatives, que els va permetent adquirir les competències que els calen, hi incideixi o no el sistema educatiu). Mutatis mutandis, ens atrevim a imaginar un Milani convençut que, per als seus pupils de la Barbiana d’ara, és imprescindible aprendre a sobreviure en la jungla digital; perquè si no ho fan a l’escola no ho faran enlloc. És a dir, catapultant l’escola de Barbiana al 2023, amb aquesta mirada sempre de justícia social i educativa, gosem apostar que en cap cas seria analògica, ni molt menys (tot i que tampoc seria una escola amb les tecnologies de moda).
L’entrada Una escola analògica per a un món digital? ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
