Recorregut fotogràfic per la Diada a la Catalunya metropolitana
El dia es desperta radiant. Un cel clar, d’abril madur, cobreix la ciutat mentre l’olor de roses i tinta fresca s’escampa pels carrers com una promesa. Avui no és un dia qualsevol: és Sant Jordi. I aquí, això és segurament, celebració i memòria. Hi ha un Sant Jordi per cada ciutat. Per cada poble.
En una parada de la Gran Via de Barcelona, en Nil, un jove poeta, signa llibres a estones. Té la mirada tímida i una esperança fràgil. Al costat, una influencer convertida en autora signa exemplars sense aixecar els ulls. La cua davant seu serpenteja carrer avall. “Ella ven vuitanta llibres. Jo, set. Però els meus els dedico amb el cor”, pensa, mentre escriu un vers inèdit a una lectora valenta que s’ha atrevit a preguntar-li què vol dir aquell títol tan críptic.
La Marta embolica llibres amb la delicadesa d’una cerimònia antiga. —Vols que te’l posi amb llacet vermell? —pregunta— És per algú especial? L’home davant seu somriu. No diu res.
A la Rambla, la Núria, florista de tercera generació, lluita per fer-se lloc entre marques de perfums, bancs que regalen roses de plàstic i parades amb logotip. Les mans li volen, però als ulls se li nota el primer cansament. —S’estan carregant la rosa —remuga. Però quan una nena li compra la més petita del cistell i li diu: —És per la meva àvia. Sempre m’explica la llegenda del drac. La Núria somriu. Encara hi ha foc sota la cendra.
Al Raval, lluny dels flaixos, una coral improvisada canta poemes musicats. Els nens s’asseuen a terra. Un voluntari llegeix contes en tres idiomes. Cap càmera els grava. I, tanmateix, aquí hi ha màgia.
A la biblioteca de la Florida, a l’Hospitalet, una activitat en urdú i català reuneix una desena de famílies. Una mare llegeix un conte popular del Pakistan. La seva filla el tradueix al català. “És la primera vegada que comparteixo el meu idioma d’infància a un acte públic”, diu la mare, emocionada. Aquí, el llibre és pont. No producte.
A Vallcarca, l’Anna —una poeta jove que autoedita el seu primer poemari— signa exemplars en una taula plegable compartida amb altres autors i autores. “No tenim editorials grans ni agents. Però tenim veu. I tenim lectors que venen perquè ens coneixen del barri, del boca-orella, no d’un anunci d’Instagram.”
Les pantalles, mentrestant, mostren l’altra ciutat: cues, selfies, prematurs rànquings de vendes, estadístiques, espectacle. “Èxit rotund”, diuen els titulars. I això que la jornada no ha fet més que començar. Però la Laia, una adolescent que torna cap a casa amb un llibre d’autora desconeguda sota el braç, ha tingut una conversa inesperada. —No la coneixia, però m’ha parlat com si ens coneguéssim. Me’l llegiré aquesta nit —diu, amb la veu d’algú que ha trobat una llavor.
I potser és això, en el fons, el que queda: no el brogit, sinó l’espurna. No la massa, sinó el gest. La rosa discreta. El vers dedicat. El llibre que troba el seu lector. Perquè Sant Jordi no s’acaba quan tanquen les parades. Comença després, quan llegim.
La superilla literària: aparador de luxe o espai popular?
La diada de Sant Jordi torna a omplir les ciutats de roses, llibres i una estètica amable que, rere el seu encant popular, amaga una realitat cada cop més complexa i desigual. Amb més de 400 parades i una previsió de rècord en vendes, l’edició d’enguany a Barcelona es presenta com la més multitudinària de la història recent. Però en aquesta eufòria col·lectiva es dilueix el sentit originari d’una festa que havia estat —o hauria de ser— un homenatge a la cultura, l’amor i la resistència quotidiana dels llibres.
L’epicentre de la jornada, la coneguda “superilla literària” de Barcelona, s’ha convertit en un aparador de luxe per a les grans editorials, amb espais reservats per a autors mediàtics i influencers. Mentrestant, les editorials petites i independents s’amunteguen en parades secundàries, sovint invisibilitzades, i els autors novells signen llibres entre cues buides, eclipsats per la lògica de l’espectacle.
Fa poques setmanes, l’Ajuntament de Barcelona i la Cambra del Llibre van anunciar un acord que ha causat polèmica i ha obert esquerdes dins del sector. Per primera vegada, qualsevol editorial, llibreria, entitat o associació que ha posat una parada a la superilla del passeig de Gràcia o en algun dels dotze espais delimitats per vendre llibres ha hagut de pagar entre 80 i 400 euros (més IVA), segons els metres lineals de parada.
Paradoxes al cor de la festa
“Tot s’ha convertit en una fira d’expectatives inflades i consum compulsiu”, lamenta una llibretera de Sants que enguany ha decidit no muntar parada. “Hi ha una pressió brutal per participar, per vendre, per ser a tot arreu… Però això ja no té gaire a veure amb llegir.”
Marc Garcés i Arnau Carné, editors de Tigre de Paper, viuen el dia amb emoció, però també amb preocupació: “Com a editors, aquest dia ens permet entrellaçar la nostra feina amb el contacte directe amb la gent. Però el nou model apunta cap a una mercantilització creixent de la diada.” Tot i tenir un 20% de descompte per estar agremiats —i haver pagat la quota més alta per una parada gran— critiquen que el sistema afavoreixi les grans empreses: “Sembla que es vulgui facilitar el desplegament de les grans mentre es margina els petits.”
També recorden que Sant Jordi no és només una jornada comercial, sinó una festa col·lectiva, on col·lectius socials, entitats i associacions han de poder sortir al carrer a compartir els seus projectes. “No és només un dia del sector editorial, sinó una festa del país.”
A peu de carrer, les paradoxes són flagrants: roses embolicades amb cel·lofana i marca conviuen amb floristes de barri que lluiten per sobreviure. Llibres de temàtica crítica es venen sota carpes patrocinades per bancs i multinacionals. I les grans superfícies literàries expulsen el lector pausat, aquell que vol remenar, preguntar, descobrir.
La massificació, celebrada com un èxit per institucions i mitjans, genera incomoditat entre veïnes i treballadores. Moltes opten per evitar el centre. D’altres intenten desplaçar la festa als barris, però els focus mediàtics continuen clavats al passeig de Gràcia i a la plaça Catalunya. Iniciatives descentralitzades com les del Raval, Nou Barris o el Besòs, queden sistemàticament fora de les portades.
No hi ha tanques. No hi ha moquetes. Però sí llibres, infants, famílies, veïnes. A la plaça de la Trinitat, una parada autogestionada ha repartit més de 200 llibres recuperats d’alguna biblioteca escolar en desús. “Aquí tot és a preu lliure, o gratuït. L’objectiu no és vendre, és compartir”, diu en Pau, un dels organitzadors.
Una cultura de postal?
I mentre això passa, Barcelona es ven com a “capital de la cultura mediterrània”, tot marginant les veus dissidents, els col·lectius que aposten per una cultura transformadora, i les iniciatives que entenen Sant Jordi com una reapropiació de l’espai públic, no com una catifa vermella editorial.
És cert: els llibres es venen. Les roses s’esgoten. Els carrers esclaten de gent. Però cal preguntar-se què es perd en aquest èxit. Què vol dir celebrar la cultura si ho fem des de la lògica de la marca, la publicitat i el consum accelerat?
Sant Jordi, si vol continuar sent una festa del país, haurà de recuperar l’arrel i qüestionar el format. O bé resignar-se a ser només un dia bonic per a la postal.
