Toni Orensanz (Falset, 1970) i Rafa Marrasé (L’Ametlla de Mar, 1974) són dos periodistes tarragonins que es van proposar una cosa que fins llavors no havia fet ningú: escriure un llibre “La gran explosió” sobre el complex petroquímic del Camp de Tarragona, el més gran del sud d’Europa. A partir del greu accident de l’empresa IQOXE del 14 de gener del 2020, que va causar tres morts, un d’ells a causa d’una bola de foc que sobrevolà dos quilòmetres i mig per impactar en un pis del barri tarragoní de Torreforta, Orensanz i Marrasé investiguen sobre el perill que suposa la indústria petroquímica per a la gent que viu als municipis de l’entorn i per al medi ambient, i la responsabilitat que tenen les empreses i l’administració en la situació d’inseguretat encara existent.
Heu dit en diverses ocasions que el llibre ens alerta de què el rei va despullat. Que en la seguretat de les empreses petroquímiques del Camp de Tarragona no tot està controlat tal com ens han vingut dient sempre les empreses i l’administració. Realment va despullat el rei?
Toni Orensanz.- Sí, va despullat. Nosaltres agafem l’accident d’IQOXE com a punt de partida, perquè l’accident ens permet saber què passa a dins de l’empresa i què passa durant un accident. I en una Tarragona en la qual es va implantar el primer pla de seguretat química d’Espanya, i on t’has cansat de sentir que tot està controlat, si alguna cosa queda clara és que res funcionar. L’empresa no va complir els requisits de seguretat mínims perquè no tenien ningú que fes la vigilància visual, tampoc truca a Protecció Civil ni avisa les administracions; Protecció Civil tarda 25 minuts a localitzar l’empresa accidentada, els bombers entren a l’empresa sense saber què ha passat, ni què està cremant, les administracions no saben què han de fer, els alcaldes tampoc són conscients de quina és la seva responsabilitat, i un llarg etcètera. Per tant és obvi que aquesta certesa de tranquils tarragonins desapareix quan mires el que va passar el vespre i la nit del 14 de gener del 2020 al Polígon Químic de Tarragona amb l’accident de l’empresa IQOXE.
Moltes de les certeses que teníem con a segures han desaparegut…
T.O.- Exacte. I ens fa plantejar com pot ser que en aquestes alçades encara no sapiguem què respirem, o que estiguem debatent encara sobre el que es considera distàncies segures entre la petroquímica i les poblacions, quan la realitat és que una planxa de ferro va sortir projectada des d’IQOXE i va recorre dos quilòmetres i mig per anar a impactar en el menjador d’un pis de Torreforta matant una persona, el Sergio Millán.
El que demostra l’accident d’IQOXE és que el missatge de seguretat que s’ha donat durant dècades està buit
Rafa Marrasé- Certament, el missatge a la ciutadania, no tan sols des de les empreses sinó també des de les administracions ha estat sempre que tot està bé. Ha estat sempre un missatge de tranquil·litat que ara veiem que no té contingut. El que demostra l’accident d’IQOXE, el que demostrem al llibre, és que aquest missatge que s’ha donat durant dècades està buit, sense contingut, i que el pla de seguretat química, encara que fos el primer de l’Estat, era paper mullat perquè el dia que l’has de posar en pràctica no funciona. Però no és només això. La nit de l’accident es produeixen moltes contradiccions pel que fa als missatges que es donen. Al llibre recordem un tuit de l’aleshores conseller d’interior i màxim responsable del Pla de Seguretat, Miquel Buch, que deia «Es pot sortir al carrer amb tranquil·litat però recomanem a tothom que avui es quedi a casa». I ara sabem que no hi havia res que sustentés aquest missatge de tranquil·litat perquè en aquells moments ni Protecció Civil, ni els bombers, ni les administracions sabien què havia explotat, ni el compost químic, i per tant la toxicitat o no de l’aire que es respirava en les poblacions de l’entorn de l’empresa accidentada.
I ara que ho sabem, què s’està fent?
R.M.- Hi ha un procés judicial.
T.O.- Que ja veurem com acaba. Ja veurem fins on arriben les responsabilitats dins de l’empresa. Creiem que hi ha d’haver dos nivells de responsabilitat. Un ha de ser el de la responsabilitat judicial sobre l’empresa, que ja veurem on arribarà, però l’altre ha de ser el de la responsabilitat institucional. I aquesta ningú l’ha assumit, com si res hagués passat, com si no hagués hagut cap error ni equivocació. El que sí que és evident és que Protecció Civil està implantant una sèrie de mesures conscient que aquell dia les coses no van anar bé i que el pla no va funcionar. Però si parlem de responsabilitats institucionals, no n’hi han hagut.
R.M.- I un dels fets que explica molt bé la manca de responsabilitats institucionals és que mesos després de l’accident hi ha una comissió parlamentària per a investigar què ha passat. Llavors el conseller ja no era Miquel Buch, sinó Miquel Sàmper, I Sàmper informa en aquella comissió parlamentària, que es feia per videoconferència ja que estàvem enmig de la pandèmia, que la Generalitat tenia previst instal·lar sensors per controlar la qualitat de l’aire. Però, punt i seguit, diu que no hi ha pressupost per posar-ne cap. Així de literal.
Potser suposava una gran despesa?
R.M.- Ells ho xifraven en 1,2 milions d’euros, encara que després Protecció Civil va dir que costaria molt menys. A més, 1,2 milions d’euros per a la Generalitat, i per a controlar les emissions de les empreses del Polígon químic més gran del Sud d’Europa, tampoc era una inversió desmesurada. La qüestió és que si després de mesos de l’accident anuncies que posaràs aparells per mesurar la qualitat de l’aire, i després dius que no tens pressupost per fer-ho, el que estàs indicant és fins on arriba la teva responsabilitat institucional i el respecte cap a les víctimes de l’accident. A part, que admets que mai hi ha hagut instal·lat cap sensor que mesurés les possibles emissions tòxiques de les empreses.
“El que demostra l’accident d’IQOXE és que el missatge de seguretat que s’ha donat durant dècades està buit” | Pol Rius
I ara ja n’hi ha de sensors?
R.M.- Hi ha sensors que mesuren concentracions gegantíssimes a l’aire i que només serveixen per una emergència i no pel dia a dia, on respirar aquelles emissions contínuament a mig i llarg termini pot comportar patir greus malalties.
Escriure aquest llibre després de tants anys d’obscurantisme i secretisme pel que fa a l’activitat de les empreses petroquímiques, i després de l’accident d’IQOXE, pot posar llum a la foscor. No trobeu?
R.M. És una qüestió que algun dia s’havia d’explicar de manera periodística, i l’accident obre una escletxa per poder-ho fer. Quan comences a aprofundir dius hòstia, i quan llegeixes el sumari judicial t’agafa una mica de por.
La major part de la informació que disposem sobre la indústria petroquímica al Camp de Tarragona està condicionada per qui realment té la informació, les dades i el saber, que no és altre que la pròpia indústria química
T.O.- Hi ha la necessitat de contextualitzar una sèrie de preguntes que realment no deixen de ser curioses, com per exemple, com pot ser que hi hagi cases tan a prop d’una indústria química tan perillosa. Com hem arribat fins aquí? I amb el llibre pretenem il·luminar una situació que realment ha estat i continua estant força fosca. Cal tenir en compte que la major part de la informació que avui en dia disposem sobre la indústria petroquímica al Camp de Tarragona és una informació molt de part, condicionada sobretot per qui realment té la informació, les dades i el saber, que no és altra que la pròpia indústria química.
I com és que fins ara no s’havia fet?
R.M.- Entre d’altres coses perquè és una qüestió complexa i molt tècnica, i si no ets especialista et costa entrar-hi. Fins i tot algun químic que ha vingut a les presentacions ens ha dit que diverses coses que expliquem al llibre les desconeixien. Perquè el que passa dins de cada empresa, es queda dins de l’empresa.
Però, que no s’hagi explicat fins ara és deu només a una qüestió de complexitat?
R.M.- No només és la dificultat de la temàtica, sinó també hi ha l’autocensura, perquè al Camp de Tarragona la indústria petroquímica dona ajuts i promociona activitats de mitjans de comunicació, clubs de futbol, entitats socials, associacions veïnals, ajuntaments… tothom rep ajut econòmic. Festes majors, concursos de castells, i per tant tota aquesta infiltració al teixit social fa que sigui molt més difícil que es parli de manera clara i directa de la indústria petroquímica.
Al llibre us referiu diverses vegades a aquesta autocensura…
T.O.- Entenc perfectament que les empreses tinguin polítiques de responsabilitat social corporativa, però el que em costa més d’entendre és que aquest teixit social i polític no tingui prou múscul com per no aixecar el dit o la veu en determinats moments. És a dir, quan tu interpretes que et donen diners per no dir res llavors tenim un problema com a societat. Per tant, insisteixo, que no és tant un problema de que les indústries donin diners, sinó que aquests ajuts econòmics condicionin la informació que es dona sobre la seva activitat. I no és només un problema dels mitjans de comunicació, sinó un problema de tothom, de la societat civil organitzada que no aixeca el dit, no pregunta i no planta cara. No es tracta de ser un revolucionari, sinó simplement d’aixecar el dit.
I això ha passat sempre?
T.O.- Es curiós veure que des del mateix moment d’inici de l’activitat industrial al Camp de Tarragona, als anys 60, i de nou als anys 80 amb els primers ajuntaments democràtics, la petroquímica viu com una agressió sempre que algú, i també l’administració, intenta posar límits al seu creixement i la seva activitat.
R.M.- El problema és qui té el control del que passa, el control del relat. I el control l’ha tingut sempre l’empresa generadora de l’activitat, i la hipotètica generadora de la contaminació. O sigui, els únics que saben realment si allò que estan fabricant o si les emissions a l’aire són tòxiques o no és la indústria, i el que no volen de cap manera és que hi hagi un relat diferent. Volen mantenir el monopoli de la veritat.
“La major part de la informació que disposem sobre la indústria petroquímica al Camp de Tarragona està condicionada per qui realment té la informació, les dades i el saber, que no és altre que la pròpia indústria química” | Pol Rius
Es pot arribar a entendre que les indústries no vulguin compartir el relat, però, i l’administració?
T.O.- Quan veus que els primers ajuntament de la democràcia a Tarragona tenien molt clar que calia fer estudis epidemiològics i de qualitat de l’aire, i d’això estem parlant dels anys 80, i veus com estem avui no pots per menys que dir-te, hòstia, han passat quaranta anys i no hem fet res. I preguntar-te com és possible que des de l’administració no s’hagin fet encara estudis de qualitat de l’aire, epidemiològics i d’afectació sobre el medi ambient quan als anys 80 hi havia un ampli consens polític per fer-los.
Per què?
T.O.- doncs perquè s’opta per mirar cap a una altra banda, es prefereix no saber. I aquí penso que cal contextualitzar històricament i veure que hi ha un pecat original.
Parlem doncs d’aquest pecat original…
T.O.- L’existència de la indústria petroquímica al Camp de Tarragona arrossega un pecat original que és el de tot val perquè aquesta indústria s’instal·li aquí. Això passa a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. Aquells alcaldes franquistes de Tarragona estaven disposats a tot, a saltar-se la legalitat i el que convingués perquè la indústria petroquímica vingués a Tarragona. I aquest pecat original de no molestar a una indústria que és fonamental per a l’economia i la societat del Camp de Tarragona continua existint. Sovint s’ha optat pel pacte amb la indústria, el pacte de no entrar al xoc, de no creuar determinades fronteres per tal que la indústria mai et pugui arribar a dir que se’n va.
I això té solució?
T.O.- Té difícil solució. Des d’un punt de vista de mesuraments ambientals no tant, però des d’un punt de vista de risc és difícil perquè tu tens uns barris a tocar, i unes persones que porten 60 anys vivint allí, i s’hi han acostumat, aquell és el seu paisatge, el seu món, i a sobre gràcies a la indústria química s’han guanyat la vida. I tens també a prop un gran parc d’atraccions, Port Aventura, a un quilòmetre i mig d’indústries tòxiques i molt tòxiques. És a dir, un dels pols turístics més importants d’Europa està instal·lat a menys de dos quilòmetres d’una indústria tòxica, molt tòxica i perillosa segons la normativa internacional.
Creieu que el llibre està tenint repercussió?T.O.- Força, no només als mitjans de Tarragona sinó també als nacionals. Creiem que és possible que, com a mínim, provoqui algunes reflexions en l’administració. Ens consta que el llibre s’està llegint amb la qual cosa vull pensar que algun tipus de reflexió hi haurà. Espero que passi, sobretot dels representants polítics a qui vull exigir i m’agradaria esperar alguna cosa. Pel que fa a la indústria petroquímica, crec que ells també s’han llegit el llibre. Ho sabem perquè ens han arribat reaccions…
Orensanz i Marrasé investiguen sobre el perill que suposa la indústria petroquímica per a la gent que viu als municipis de l’entorn i per al medi ambient | Pol Rius
Quines?
T.O.- Doncs que ens asseguren que no sabien que a Catalunya no hi havia normativa específica per a l’òxid d’etilè, que és el principal compost que produeix IQOXE.
Sona estrany…
T.O.- sí, però potser indica que les químiques reconeixen que hi ha un recorregut de millora.
Un recorregut de millora que promouran les mateixes indústries?
T.O.- No crec que optin per comandar grans transformacions de portes endins, però possiblement sí que en un determinat moment puguin comandar alguns canvis, tot i que ha de ser l’administració qui ha de tirar del carro i fer els deures per fer els grans canvis.
R.M.- Personalment, això que diu el Toni del canvi d’opinió de les indústries no ho espero, perquè al final és un negoci. En tot cas, i tornant a la teva pregunta de si el llibre tindrà repercussió, et diria que si perquè ens estem trobant amb gent experta en la matèria que llegeix el llibre, i de gent de peu de carrer que no coneix aquest món, o que té familiars treballant a la química i que ens diuen que el llibre els ha obert els ulls. Crec que és una eina que servirà per conscienciar sobre la petroquímica al Camp de Tarragona.
Una conscienciació que ha de passar no només per les empreses i l’administració, sinó també per la ciutadania, com expliqueu al llibre, no?
T.O.- Sí, toca ser crític també amb la societat tarragonina. No es tracta de proclamar una revolta, es tracta d’aixecar el dit i preguntar i mostrar preocupació. Perquè és veritat que hi ha una relativització del risc. És la força del costum. Una relativització que també té a veure amb la falta d’informació. Si tu no saps què respires, si tu no tens cap senyal d’alarma, si l’administració sempre et diu tranquils, que està tot controlat, a la força et tranquil·litzés o t’anestesies. Si durant anys et diuen que tot està controlat i que has d’estar tranquil al final t’ho arribes a creure. Però el rei va despullat, hi ha anat sempre.
Llibre sobre l’explosió de la petroquímica IQOXE
L’entrada Toni Orensanz: “Si durant anys et diuen que tot està controlat i que has d’estar tranquil al final t’ho arribes a creure” ha aparegut primer a Catalunya Plural.
