Començo demanant disculpes. Vaig cometre un error. Un d’aquells errors que em fan posar vermell i contra el qual he alçat la veu més d’una vegada. Jo que criticava i em sentia al marge de les forces fosques del maniqueisme, resulta que he caigut de quatre grapes a la seva trampa.
Ara ve l’excusa. Vivim una època (o potser és que sempre ha sigut així, no ho sé) de reduccionisme maniqueista. O estàs amb mi o estàs contra mi. No hi ha possibilitats intermèdies, ni vies alternatives ni matisos: ets dels meus o dels altres; dels d’aquí o dels d’allà; dels de dalt o dels de baix; dels antis o dels pros. Ridícul, molt ridícul i primari, ho sé. Però és característica, almenys, del nostre temps. I salvar-se, mirar-s’ho des de la barrera i mantenir-se al marge de l’estupidesa és molt difícil.
Intento explicar-me. Vaig caure de quatre grapes quan el gener del 2021 vaig escriure un article sobre transformació educativa i el meu dibuix de la realitat d’aquell moment va ser una visió maniquea. Tal qual. Jo no volia, però ho era. M’ho va dir un lector i tenia raó. No vaig ser capaç de presentar les meves idees al marge de la discussió ridícula entre “profesaurios” i “pedabobos” (sento molt utilitzar aquestes categories, demano disculpes, però és així com s’anomenen entre ells i no seré jo qui els porti la contrària en una terminologia tan divertida). En aquell article jo m’havia proposat exposar la incommensurabilitat entre paradigmes, és a dir, entre estructures mentals que miren i entenen el món des de perspectives oposades, també en pedagogia, i que existeixen, creixen i tenen sentit gràcies a aquesta oposició sorda. El resultat va ser una anàlisi tendenciosa sobre dues propostes enfrontades que semblaven esgotar tota la realitat teòrica. Almenys, l’article feia entendre això. I no, no era aquesta la intenció.
Per una altra banda, també crec que vaig millorar bastant en un altre article, un mes després. El posicionament estava molt més clar: contra el mètode, ras i clar; perquè res no està decidit en educació; perquè només avançarem per la via de provar i, sobretot, avaluar resultats; perquè l’ortodòxia pedagògica és l’enemiga del progrés. Crec que el posicionament contra tota imposició va afavorir que aquest article no tingués una deriva maniquea i es posava en evidència la necessitat de caminar contra les receptes sectàries (les propostes miraculoses d’il·luminats).
Doncs bé, tenint com a referència aquest últim article, vull centrar-me ara en el que considero l’eix central per a criticar a tiris i troians: un crit contundent contra la maleïda ortodòxia en pedagogia. La qüestió prèvia és: quins són els arguments de “profesaurios” i “pedabobos”? Perquè no és simplement una discussió teòrica, és també i sobretot una actitud professional amb transcendència en el futur dels nostres alumnes.
Analitzem-ho. Què pensen el “profesaurios” de si mateixos? Doncs, que un bon professor o mestre és algú que sap molt de la seva especialitat. O dit d’una altra manera: que saber molt és condició necessària (tot i que no suficient) per a ser un bon professor o mestre. Són incansables quan canten les meravelles de la “cultura de l’esforç” i per ells, evidentment, qui no triomfa és perquè no s’esforça prou. La meritocràcia, en diuen. Com si no fos evident que els fills dels treballadors, per molt intel·ligents i capaços que siguin, estan gairebé condemnats a continuar en la pobresa, atordits per tants entrebancs i obstacles que han de salvar. Ah, i la disciplina! Que no ens n’oblidem. Una persona “com cal” és una persona disciplinada. Però el problema és acceptar el que ells entenen per disciplina. Perquè només es pot entendre la disciplina tal com ells l’entenen: l’acceptació acrítica del que diu l’autoritat, el respecte de les jerarquies, abaixar el cap i acceptar la desigualtat… La disciplina és, essencialment, callar i escoltar el que mani la veu experimentada i infal·lible del docent.
Per descomptat, ells es consideren un magnífic exemple de triomf, d’esforç i de disciplina. Veu autoritzada i sàvia. Caminen amb el front ben alt, mirant amb displicència la resta del món, com si estiguessin perdonant la vida dels incultes i menyspreant la incapacitat per esforçar-se o de ser disciplinats del “populatxo”, dels vulgars. No entenen d’equitat i tota anàlisi l’esgoten en separar els que poden dels que no poden (les pomes podrides de les sanes). Volen arraconar, literalment, els ignorants, els indolents, els incapaços o els inadaptats. Que no molestin, si us plau. L’educació és selecció. El culpable del fracàs escolar, per tant, és sempre l’alumne, l’individu, i ells són garantia i referència de qualitat i model de vida. Tenen alguna recepta meravellosa: deures, llibres de text, colzes, disciplina, esforç, repetir una vegada i una altra allò que s’ha de saber. Caspa, molta caspa. Per què? Perquè hi creuen i perquè sempre s’ha fet així. (Aclariment per incautes: sí, existeixen, més dels que creieu, i viuen reafirmats en les seves creences, tot i que saben que ara els vents bufen en contra aixecant les capes i mostrant les seves vergonyes).
I què sabem del “pedabobos”? Aquests entenen que no cal saber massa de res. De fet, tenir coneixements pot ser un impediment per a progressar. Millor no saber res de res perquè la mirada ha de ser neta. Neta de què? De coneixements. És que no enteneu! És que els alumnes s’han d’apropar a l’educació per si sols, guiats només per la seva curiositat. Tu t’ho creus? Llavors és que no has vist mai un adolescent!
Pels “pedabobos”, els docents hem de ser acompanyants perquè l’alumne, innocent, camina tot sol cap a la saviesa. I segur que l’encerta perquè en l’imaginari (sí, tal com sona, imaginari) del “pedabobo” ningú no fracassa, en tot cas cadascú porta el seu ritme. Si l’alumne no arriba allà on altres sí que hi arriben és perquè té un altre ritme o una altra perspectiva o va cap a un altre camí o té uns altres interessos vitals o té unes altres capacitats o qualsevol altre excusa. Els “pedabobos” no semblen docents, semblen hooligans amb les seves ulleres ensucrades. He llegit en algun lloc que el “pedabobo” és un intrús, no és un docent. Jo crec que sí, que conec alguns, però que en tot cas són il·luminats que fan ben poc de docents. Normalment, estan ben posicionats, ocupen càrrecs i pugen als púlpits amb molta facilitat. Els agrada pontificar, donar lliçons, explicar com hauria de ser la docència i el món. És a dir, són els altres els que fan que el món no sigui el que hauria de ser. En la seva ceguesa naïf, els “pedabobos” creuen que el món se salvarà amb la seva recepta emotivista plena d’abraçades i bons desigs. Fum de coloraines ofegat en coaching barat. I per què? Perquè hi creuen. Si l’escola està al cul del món i ofegada en la misèria, ells ofereixen innovació i ganes d’aprofitar l’entorn. Perquè hi creuen més que ningú en el seu sectarisme. I els recursos? Qui necessita recursos quan hi creu!
Però, i aquí està la paradoxa, entre “pedabobos” i “profesaurios” tenen moltes coses en comú. Moltes més de les que desitjarien ells o de les que estarien disposats a admetre.
Es menyspreen entre ells. Per descomptat, els “profesaurios” menyspreen als “pedabobos”, per ignorants i per remoure els valors de la “veritable educació”; i els “pedabobos” no són menys i també menyspreen als “professaurios”, en aquest cas perquè són incapaços d’entendre l’educació del futur i continuen ancorats al segle XIX.
Creuen en el que fan. Els uns i els altres creuen en el tipus d’educació que defensen. Però només creuen, és a dir, estan convençuts que el seu model és el millor model perquè les creences són fortes. Sectarisme, pur sectarisme més proper a les formes de la Santa Inquisició de l’astrologia que a la metodologia científica. Són talibans de les seves creences pedagògiques.
Al contrari del que es podria esperar d’una persona formada, propera a la ciència i al pensament crític, són incapaços d’avaluar. És a dir, no tenen capacitat per a respondre amb realitats contrastables, incapaços de sotmetre les seves propostes a la falsació rigorosa amb dades.
Vist així, entendran que malauradament, segons el meu criteri, la pedagogia que implanten aquests il·luminats en escoles i instituts sigui qualsevol cosa, menys pedagogia. S’insulten, implanten, imposen, menyspreen, però són incapaços d’actuar amb el rigor de la ciència, amb l’esperit crític que hauria de triomfar a l’escola.
L’entrada Talibans educatius ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
