Dilluns 6 de febrer iniciàvem una setmana de temperatures baixes, ventades i pluges, amb risc de nevada. Res estrany. Som a l’hivern i ja ens ho havien anunciat prèviament a la tele o a la ràdio. És d’esperar aquest clima, però és indiscutible que fa trontollar l’economia ajustada de moltes famílies colomenques, les quals tenen difícil assumir la despesa en calefacció. S’hi suma que la majoria d’habitatges de Santa Coloma no tenen una construcció que els garanteixi un bon aïllament ni del fred ni de la calor. Fotos: Albert Azurmendi i redacció.
Fer front al col·loquialment conegut com a mal temps és molt més greu si no tens una llar on aixoplugar-te. L’ésser humà –com la majoria dels altres animals– ha de viure en un cau i no tenir-ne el posa en risc no sols d’emmalaltir, sinó de morir. La Fundació Arrels estima que en aquest 2023, a la ciutat de Barcelona, han mort sis persones sense llar (dades de 3 de febrer). La majoria eren joves, de fet no arribaven als 70 anys. L’entitat informava que l’esperança de vida de les persones que viuen al carrer es redueix 27 anys.
Quina és la situació a la nostra ciutat?
Segons dades de l’associació Ningú Sense Llar, a finals de 2021 a Santa Coloma es calculava que vivien al carrer vint-i-vuit persones. N’hi ha que hi són des de fa anys i, de fet, són els nostres veïns. Rostres que han passat a ser per a moltes de nosaltres familiars, que fins i tot tenen, més o menys fix, un racó sota el voladís de la façana d’alguns equipaments municipals.
L’esperança de vida de les persones que viuen al carrer es redueix 27 anys.
La nostra ciutat no té cap centre per acollir persones sense llar. Hi va haver una proposta del Consorci del Besòs per fer-ne un de gran per a Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià però no ha quallat. La unió de tots tres municipis hauria facilitat subvencions de la Generalitat i l’AMB. Finalment, l’Ajuntament de Badalona ha estat l’únic que ha posat en marxa un de propi.
Novembre de 2021, l’Ajuntament Informa avançava que es posava en marxa el projecte Vesta. Una aposta de diferents entitats públiques (entre elles els ajuntaments dels tres municipis anteriorment citats i el de Montcada i Reixac) i entitats del tercer sector per acompanyar dones amb canalla a càrrec i en situació de sensellar al territori del Besòs. Una solució residencial que pot atendre a 30 persones per un període de 3 anys. El projecte sembla ben plantejat però obre l’interrogant de si aquestes famílies monomarentals podran fer front alguna vegada a lloguers del mercat ordinari, si algun dia podran independitzar-se del suport econòmic de l’administració.
Problemes endèmics al padró d’habitants
La Llei 7/1985, reguladora de les bases de règim local, diu: “totes les persones espanyoles o estrangeres que visquin al territori espanyol s’han d’empadronar al municipi en què viuen habitualment”. I aquesta obligació de la ciutadania es correspon amb l’obligació de l’administració a tirar endavant amb el que té encomanat: mantenir el padró actualitzat, que ha de reflectir de la manera més exacta possible quina és la població de territori que li pertoca administrar.
El padró és una obligació de la ciutadania i, sobretot, de l’Administració.
I aquí cal fer esment a la resolució del 29 d’abril de 2020, que dicta instruccions tècniques als ajuntaments sobre com ha de gestionar el padró. Entre altres aclariments, deixa clares que dues coses importants: la primera, que s’ha d’empadronar tothom, visqui on visqui («xaboles, caravanes, coves, etc. i fins i tot en absència total de sostre», diu el text). I la segona, que té tres mesos per respondre les sol·licituds de padró; passat aquest temps, el silenci administratiu és afirmatiu, és a dir, als tres mesos i un dia d’haver presentat la instància, si no tens resposta és que estàs empadronada a la ciutat.
Quan una persona no té casa per empadronar-se, l’obligació administrativa és executar el que es coneix com a “padró sense domicili fix”, que vol dir que ha de facilitar l’adreça on aquestes persones s’empadronin. En el cas de la nostra ciutat, pel que sabem a Infograma, s’ha fet servir alguna vegada l’adreça del menjador municipal.
És evident que l’Ajuntament ha de treballar de valent perquè tothom s’empadroni, no només perquè tenim aquest dret, sinó perquè té l’obligació de fer-ho. No hi ha cap llei que digui que s’ha de dificultar aquest tràmit. I a Santa Coloma és complicat, és burocràticament difícil, cal fer una instància, cal passar per serveis socials i, finalment, després de diferents comprovacions, cal tenir “permís” per empadronar-se. Cada una d’aquestes obligacions topa amb problemes burocràtics, sol·licituds de cita i falta d’informació adequada per aconseguir complir amb el teu deure ciutadà. Naturalment, el termini de tres mesos no es compleix.
I per què és tan important el padró en el cas de les persones sense llar? Perquè el padró obre el camí de tots els altres drets que ens pertoquen, perquè serveix perquè et puguin ajudar, perquè puguis accedir a habitatge social (amb molta sort!), a més de tota la resta de suports que necessitem quan ens quedem al carrer.
Problemes sense resoldre
Sovint, les persones sense llar pateixen problemes de salut mental, de solitud, d’addiccions. No resulta fàcil la seva adaptació a les normes d’un centre. Fins i tot algunes poden resistir-se a ingressar-hi però res d’això pot ser pretext perquè l’administració no les atengui. Probablement, cal crear espais de “baixa exigència”, En el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) l’únic no permès és la violència, el posar en risc la resta de la gent, però s’admet que vinguin beguts o drogats.
La Generalitat té pendent un pla per al sensellarisme a casa nostra
El percentatge de dones és menor però va augmentant. Les dones que s’atenen solen estar especialment afectades. Fins fa poc, al CUESB hi havia 56 homes i 26 dones, però d’homes en quedaven molt més en llista d’espera. La proporció seria 12 dones per cada 100 homes aproximadament. També s’atén cada vegada a gent més jove, de 20 a 22 anys cap endavant, i a persones que anteriorment havien pogut fer front al pagament d’una casa.
Cal un canvi de mirada
Al sensellarisme s’hi suma gent que està treballant, que té un sou de 600 o 800 euros mensuals i a la qual li resulta impossible assumir el pagament del lloguer d’un pis o fins i tot d’una habitació. Resulta paradoxal que una societat individualista com la nostra, no tingui cap mirament en aconsellar a altres que convisquin o que es jutgi amb supèrbia perquè una persona ha arribat en aquella situació.
Sovint, la falta de solidaritat i l’aporofòbia provoquen que es posin entrebancs arquitectònics als llocs on dormen persones sense llar. El mateix Ajuntament, en un oblit del seu deure d’atendre tothom, també va col·locar elements en espais utilitzats per dormir.
Però el discurs pot i l’hem de canviar. I sí, es pot. Fa uns anys, quan van haver els primers desnonaments era freqüent que se’n fes responsables a les persones que els patien “que si havien volgut viure per sobre de les seves possibilitats, que a ningú amb seny se li hagués acudit demanar aquella hipoteca, que aquella família s’ho ha ben buscat…” discursos culpabilitzadors que entitats com la PAH va saber revertir amb un lema “Sí, es pot”. Perquè de culpables d’un desnonament no som la gent, sinó els bancs i les administracions que no els posen límits a la seva cobdícia. Discursos demolidors com els d’ara cap a la gent que ara és al carrer, o es nega a viure e un centre o pis amb gent que no coneix o no s’hi avé, que prefereix tenir un espai propi o decideix ocupar aquell pis que és propietat d’un banc i és ben buit.
Els culpables dels desnonaments són els bancs, i les administracions que no posen límits a la seva cobdícia
Les administracions públiques han de donar resposta a un greu problema i probablement els caldrà una qualitat que el govern municipal de Santa Coloma de Gramenet no en té o mai ha posat en pràctica: la humilitat. Sol, l’Ajuntament no ho podrà resoldre, tampoc posant dificultats al l’empadronament impedirà que hi hagi sensellarisme a la ciutat. Caldrà que sumi a les seves propostes el tercer sector, les entitats. Fins i tot afegir la mirada de les persones que el pateix. Una resposta des de la coparticipació, des de la corresponsabilitat i que probablement no ens resulta tan estranya. Catalunya ha estat país ric en associacionisme, a l’administració li toca veure’l com a company de viatge.
L’entrada Sense dret a una casa ha aparegut primer a Infograma.cat.
