Des del Fet a Sant Feliu entrevistem a Asier Garcia i Arnau Rius, membres de Seikos, amb motiu del seu últim concert d’aquest dissabte pel ButifarraSound
Ara fa 10 anys Seikos s’estrenava a l’escenari de la plaça Lluís Companys en un concert popular organitzat per la nit de Sant Joan. Aquest dissabte, després de deu anys fent música amb 3 àlbums, una trentena de cançons i una vuitantena de concerts arreu del territori; Seikos diu adeu al projecte allà on tot va començar. Dissabte s’acomiadaran entre tot el seu públic local que els ha donat suport durant tots aquests anys, la gent de Sant Feliu. Amb l’Arnau Rius (baix) i l’Asier Garcia (guitarra) parlem dels inicis del projecte i la seva evolució, però també de les mancances de la indústria musical i el perquè del final del grup.
Ens trobem als bucs d’assajos del Casal de Joves. Què us remouen aquestes parets?
Arnau: Aquí és on va començar tot. Fa bastant nostàlgia ser aquí.
Asier: Vam començar per fer-nos uns riures i l’únic lloc que teníem per assajar era aquí als bucs del Casal de Joves. Aquí és on va néixer la prova de Seikos. On vam començar a tocar versions i vam començar a veure que passava alguna cosa.
En quin moment us trobeu un grup d’amics i penseu a tirar endavant un projecte musical com Seikos?
Asier: Per separat ja havíem començat a tastar la música amb altres grups. Res professional. Fins que un dia, tot i que no ho recordo gaire, que ja fa 10 anys… Ens vam ajuntar el Yon i jo a casa d’un amic i xerrant vam pensar d’intentar organitzar alguna cosa de manera seria amb aquells que teníem al nostre entorn i que sabíem que també tocaven instruments. Vam pensar que el Guillem toca la bateria, la Carla el saxo, la Neus la trompeta… Ens faltava un baixista i un dia de festa ens vam trobar amb l’Arnau. Li vam proposar i el vam enredar. Així de natural va sortir Seikos.
Què vol dir “Seikos”?
“Vam buscar com es deia bojos en euskera i va sortir “seikos”.
Asier: Tot va anar molt de pressa. Vam començar a assajar i el CAU organitzava la festa de la nit de Sant Joan. Feia tres setmanes que havíem començat a assajar i de cop ens demanaven si podíem tocar pel concert de la revetlla. Necessitaven un nom pel cartell i nosaltres encara no en teníem. Vam començar a fer pluja d’idees i no sortia cap nom. Tot ens semblava molt hippy o molt dràstic, tots els noms que ens venien portaven la paraula “ska” [riu]. Al final, un dia amb el Yon vam començar a buscar pel Google Translate coses que ens feien gràcia en diferents idiomes. Vam buscar com es deia bojos en euskera i va sortir “seikos”. Cosa que després no ens ha tornat a sortir [riu]. De fet, preguntant a gent que parla euskera ens ha dit que no seikos no vol dir això. [riu].
“Teníem tres setmanes per preparar un concert. Va ser superintens.”
Què recordeu d’aquell primer concert a la plaça Lluís Company a la nit de Sant Joan de l‘any 2014?
Arnau: Recordo que ens van avisar tres setmanes, com a màxim un mes abans, del concert. Teníem tres setmanes per preparar un concert. Va ser superintens. Recordo el moment del concert amb molts nervis i amb el cap ben avall.
Asier: De fet, tenim vídeos on se’ns veu que l’únic que fem és mirar l’instrument [riu.]. Veus l’evolució i ja tens més recorregut, però el primer concert ni ens movem.
Aquest és el cartell de presentació oficial de Seikos i el primer disc “Estrictament personal”.
Arnau: Després del primer concert d’aquell estiu de 2014 ja ens vam començar a preparar el que seria el primer projecte de Seikos, l’àlbum “Estríctament personal”.
Asier: El concert de Sant Joan totes van ser versions. Durant un assaig, crec que va ser el Yon [és qui escriu les lletres] ens va dir que començava a tenir lletres. Allà ja vam començar a tenir cançons pròpies i d’aquí va sortir el primer disc. Aquest concert va ser a l’abril del 2015 i va ser el primer concert de presentació del disc “Estrictament personal”.
“Quan fèiem concerts veies que la gent es motivava i cada vegada hi havia més resposta, sobretot per part de la gent de Sant Feliu.”
En quin moment us adoneu que Seikos pot anar més enllà del que us havíeu imaginat?
Arnau: Jo en cap moment ho vaig pensar. Simplement anava sortint. Érem uns nois joves amb moltes ganes de fer música i tot anava sortint; les cançons, els concerts, els idees…
Asier: També per la resposta del públic. Quan fèiem concerts veies que la gent es motivava i cada vegada hi havia més resposta, sobretot per part de la gent de Sant Feliu. Això ens motivava a continuar com a grup. A més, quan escrius cançons pròpies t’enganxes a fer-ne més. És com un fill el qual vas creant a poc a poc i té alguna cosa que enganxa.
Heu notat molt aquest caliu de la gent de Sant Feliu?
Asier: A tot arreu on hem anat sempre ha vingut gent de la ciutat. Primer de tot, els pares que, com érem molt joves, ens havien de portar sempre. Eren els nostres fans números 1. [riu]. Els amics d’aquí de Sant Feliu també ens han seguit amb trens fins on fos, fins i tot Vic. Sempre han estat allà. La majoria dels concerts de presentació sempre els hem intentat fer aquí. És on més han respost i també els hi devem per tot el que han fet.
“Per desgràcia no podem viure de la música, tot i que ens hagués agradat.”
3 àlbums després i amb una cançó molt recent [“He vist”, 2023], dieu adeu. Per què ara?
Arnau: Arriba un moment el qual tothom fa la seva vida, tothom té la seva feina… Per desgràcia no podem viure de la música, tot i que ens hagués agradat. Arriba un moment que t’adaptes i la situació s’ha d’acceptar. Ho anàvem parlant [el futur de Seikos] i finalment vam pensar que si no podíem estar al màxim era millor parar-ho. Era deixar-ho aquí de manera rodona i bé o anar fent a poc a poc alguns dels integrats de la banda. Vam pensar que era millor deixar-ho aquí.
Asier: És una qüestió de temps i diners. És un projecte que no deixa de ser un “hobbie”, perquè t’agrada i ho fas amb amics, però l’exigència que demana és d’un grup gairebé professional. Quan teníem 18 anys teníem totes les hores del dia, però ara un treballa de nit, l’altra matí, l’altre té concert… Era molt complicat compaginar-nos. A més, econòmicament també era dur. Si no hi ha una resposta per part d’entitats que et contractin, és molt difícil que el projecte surti rendible. Posant diners sempre de la teva butxaca, al final dius prou.
“Si no et dius The Tyets o Els Catarres aquí a Catalunya no toques.”
Hi ha hagut un desgast de motivacions?
Asier: Jo crec que sí. Amb el projecte ens hem deixat pell i ànima. Tot el que hem tingut ho hem deixat a Seikos. Veure, doncs, que no surten concerts, que la resposta de les ràdios i les televisions és nul·la… Veus que tothom et deixa de banda i si no et dius The Tyets o Els Catarres aquí a Catalunya no toques. No cridàvem l’atenció de la gent que ens havia de contractar i no podíem continuar.
Què canviaríeu d’aquesta indústria?
Arnau: És una màfia. Les empreses fan packs de grups i ells decideixen a qui posen en aquests packs. Nosaltres podem fer cançons, videoclips i el que vulguis. Però qui al final decideix el què es mostra són aquestes empreses. Si aquestes no et presenten als Ajuntaments o a les festes, doncs costa molt anar picant porta en porta tu personalment; i cansa.
“Com que vèiem que no ens cridaven vam començar a jugar de manera més comercial, com l’última cançó “He vist”.”
Asier: Al principi, per exemple, ens van dir que el problema era l’idioma. Nosaltres, ara al final ja no tant, però al principi cantàvem en castellà, però perquè al Yon les lletres li sortien així. Això ens va tancar moltes portes. Ha estat un bucle. De fet, com que vèiem que no ens cridaven vam començar a jugar de manera més comercial, com l’última cançó “He vist”. Amb aquesta última cançó vam intentar entrar de nou a la indústria i veure si podíem sobreviure. No sabem si algú ens ha posat una espelma negra, però finalment no hem cridat l’atenció.
Però on anàveu, tot era una gran festa.
Arnau: Com a públic sempre hem agradat. Per arribar aquest públic, però, si no toques no hi arribes. A més, va arribar la Covid que aquest va matar molts grups joves.
Asier: En el moment que vam començar a despuntar, que va ser amb el disc “Viaje al Centro” [2019]. L’estiu de 2019 vam fer 20 concerts, eren bastants. Allà vam veure que Seikos podia esdevenir alguna cosa. Però va arribar la Covid, ens van tancar, els concerts que quedaven de gira es van anul·lar… A més, el gust musical de la gent també va canviar. Si t’hi fixes, els Ajuntaments des d’aleshores només contracten a grups de versions i discjòqueis. És un cúmul de coses que han fet que no puguem tirar endavant.
“Abans era molta guitarra i bateria i de cop van començar a aparèixer els sintetitzadors i els aspectes més electrònics.”
Aquests 10 anys de vida del projecte han estat anys d’evolució del projecte. Un primer àlbum influenciat molt per l’escena valenciana amb grups com La Raíz, La Gossa Sorda i Obrint Pas i uns últims treballs amb més tocs de pop-rock com Oques Grasses. Tal com comenteu, era una transició buscada per la supervivència?
Arnau: Com ha dit l’Asier en un moment la música comença a canviar després de la Covid. Nosaltres ho veiem i vam començar a intentar fer aquest pas, buscant un estil més pop, més comercial.
Asier: També amb la manera de produir. De Seikos al principi la producció era in situ. Ens ajuntàvem, tocàvem i gravàvem. Era tot molt rústic. Tocàvem amb el que teníem: guitarra, baix, bateria… La cosa és que vam decidir provar un nou sistema de producció; en comptes de fer-ho en un buc d’assaig, ho vam començar a fer davant d’un ordinador. Davant d’aquells programes tens un ventall d’instruments i de sons que no t’ho acabes. Entre que vas posant instruments curiosos que no existeixen… També et transforma el rotllo de les cançons. Abans era molta guitarra i bateria i de cop van començar a aparèixer els sintetitzadors i els aspectes més electrònics. El rumb de Seikos, doncs, també va anar cap al pop. Des de David Guetta tothom fa coses electròniques [riu].
10 anys de projecte en plena adolescència i etapa adulta. Us ha fet evolucionar personalment?
Asier: En l‘àmbit personal no ho sé, però en l’àmbit de salut ens ha perjudicat [riu]. Pensa que al principi et paguen en birres… Fora bromes, en l’àmbit personal m’ha ajudat a saber més sobre la música. Poder fer realitat el somni d’estar tocant davant de 2.500 persones és fort. A mi m’ha obert un món i és una cosa que no vull deixar de fer, encara que Seikos no continuï. També en l’àmbit organitzatiu, aspectes de la indústria de la musica i com funciona… Són coses que fins que no et trobes dins d’un grup és difícil entendre-les.
Arnau: Ha sigut increïble. No t’ho esperes i de cop et veus fent concerts, marxant els caps de setmana a tocar per diferents llocs… Per mi ha estat increïble.
“Encara queda perquè surtin aquestes coses noves.”
Heu deixat la música o és alguna cosa que no es pot abandonar?
Arnau: Arran d’aquesta decisió, hem decidit fer una parada i respirar. Hem estat 10 anys sense parar literalment. Cada setmana assajos, gires, cançons, promocions, …
Asier: No hi ha hagut pausa fins ara. La música, però, no es pot aparcar. Entre nosaltres, de fet, uns quants ja hem començat a moure altres coses.
És a dir; heu parat, però ja heu començat!
Asier: Exacte [riu]. Però, encara queda perquè surtin aquestes coses noves.
Parlem del concert de Seikos al ButifarraSound, l’últim de la banda. Va arribar primer el concert o la decisió de tancar el projecte?
Arnau: Primer vam prendre la decisió. Una vegada la vam prendre, vam mirar on ho podíem tancar tot. Com tenim contactes al ButifarraSound, ens va ser fàcil.
“El primer concert va ser a la plaça Lluís Companys i volíem acabar-ho 10 anys més tard al mateix lloc.”
Teníeu clar que ho volíeu acabar allà.
Asier: Aquí ens han fet una mica l’embolic. El primer concert va ser a la plaça Lluís Companys i volíem acabar-ho 10 anys més tard al mateix lloc. Però l’Ajuntament ens ha dit que allà no es pot fer res i ens ha enviat al pàrquing de sorra. Però, serà increïble igual.
Què podem esperar d’aquest concert? Heu parlat de sorpreses i col·laboracions…
Arnau: Serà molt emotiu. El concert ho demana.
Asier: Tornarem als orígens, amb les cançons dels inicis i els sons de la bateria i la guitarra. Després també hi haurà col·laboracions molt especials que encara no volem dir… Encara estem tancant coses; així anem Seikos, sempre a última hora! [riu].
