El director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, actualment Institut Metròpoli, reivindica una política metropolitana per enfrontar els reptes compartits com l’habitatge, la transició ecològica, la pobresa infantil i migrant.
Ricard Gomà és professor de Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en polítiques públiques, innovació democràtica i moviments socials, i també és investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques i director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre 2003 i 2015 i va ostentar la tinència d’alcaldia d’Acció Social i Ciutadana entre 2007 i 2011 per ICV. Gomà reivindica una àrea metropolitana amb capacitat redistributiva i de recursos i defensa que “l’àrea metropolitana ha d’entendre que és el govern de la metròpoli i requereix un mecanisme d’elecció directa”. Amb aquesta entrevista, iniciem una sèrie de “Converses Metropolitanes”.
Un de cada quatre habitants de l’àrea metropolitana (800.000) viu en risc de pobresa, un 23% més que abans de la pandèmia, i un 7% viu en risc de pobresa extrema, amb un especial impacte entre els joves. Què o qui falla?
Els indicadors de desigualtat i pobresa a l’àrea metropolitana porten una dècada molt complicada. Vam tenir la Gran Recessió que va impactar d’una manera molt potent i transversal. En desigualtat, en tres o quatre anys, vam retrocedir gairebé dues dècades, i vam arribar a una taxa de pobresa d’entorn al 25%.
A partir del 2015 hi ha una certa reactivació econòmica que milloren els indicadors, però la resposta a la crisi van ser retallades socials i la reactivació econòmica es va fer sobre la precarietat laboral. El 2018-2019 a l’AMB teníem un 15% de pobresa laboral, persones que tot i tenir feina era tan precària que els seus ingressos estaven per sota del llindar de la pobresa. Quan arriba la pandèmia no tenim coixí, com sí el teníem abans de la crisi immobiliària, i l’impacte de la Covid-19 és molt més intens en els col·lectius més vulnerables: els llogaters, els infants i la població migrant. Quasi la meitat dels llogaters dediquen més del 40% del que cobren a pagar el lloguer; la taxa de pobresa infantil està entorn al 35% i la de la població migrant quasi arriba al 50%.
Però en la postpandèmia tenim dos efectes que no havíem tingut fa deu anys i són positius: les polítiques públiques com a construcció d’un escut social (ERTO, salari mínim, etc), que han reduït en un 20% la pobresa; l’ingrés mínim vital (IMV) i la renda garantida de ciutadania (RGC), tot i que menys, perquè la població més vulnerable en queda fora, i la reforma laboral que ha permès augmentar la contractació indefinida a l’AMB del 15% al 40%. Per tant, quan tinguem els indicadors de la recuperació postpandèmica, segurament veurem una tendència cap a una millora substancial. Però venim d’una dècada enormement complicada. Avui, encara podem dir que les desigualtats i la pobresa tenen una presència a l’AMB que és una exigència ètica posar tots els mitjans per superar-les.
Ha dit que hi ha hagut el desplegament d’un escut social per part del Govern central amb ajuts socials com l’IMV, però segons l’AIRef no arriba al 78% de les llars en risc de pobresa. Quina reformulació cal fer-ne?
L’IMV i la RGC haurien d’arribar a tota la població amb ingressos per sota del llindar de la pobresa, i a la majoria no els arriba. L’IMV només ha reduït la pobresa a l’AMB en un 1,5%, comparat amb el 20% dels ERTO. Els ERTO estan molt bé, però protegeixen a la població que està inserida en el mercat de treball. Per tant, generes un escut social de primera categoria i un altre molt residual que suposa que ampliïs la bretxa. La majoria de la població que té dret a arribar a aquestes prestacions no les arriba a demanar o, si ho fa, entra en un infern burocràtic. Seria impensable que una família en situació d’exclusió no conegués i no accedís a l’educació o la sanitat pública. Doncs això passa amb les prestacions socials. Per tant, cal millorar-ne el coneixement i reduir les traves burocràtiques en l’accés.
No deixen de ser prestacions condicionades, que requereixen d’informes de vulnerabilitat dels serveis socials, i el debat de fons és com transitem cap a la renda bàsica, com el dret a l’existència material passa a ser un dret a la ciutadania com la sanitat o l’educació, però no són incompatibles.
I més quan la precarització és transversal, inclús entre la gent que entra al mercat de treball.
Però mai han arribat. Les rendes mínimes fa tres dècades que existeixen, i els índexs de pobresa constaten que ha estat un fracàs de política pública. Per tant, hem d’anar a millorar el coneixement, la cobertura i la desburocratització amb una transició cap a la renda bàsica.
Un altre dels principals problemes de l’AMB és l’habitatge. El Govern ha aprovat una llei que ja està en vigor i preveu garantir el dret a l’habitatge en un moment en què el preu del lloguer està disparat i amb un encariment de les hipoteques. Solucionarà els problemes d’habitatge de Barcelona i l’Àrea Metropolitana?
La llei per si sola no el solucionarà, tot i que crea algunes condicions de possibilitat, però ha d’anar acompanyada de polítiques públiques. Els ajuntaments de l’AMB han de tenir-ho tot preparat per aplicar-la. Per exemple, la declaració de zona tensionada per poder fer un control efectiu de lloguers. Des que va estar en vigor la llei de regulació catalana fins que el Tribunal Constitucional la va tombar, nosaltres des de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge vam fer una recerca i vam veure que hi havia capacitat de contenir el preu del lloguer sense que impliqués una disminució de l’oferta, que és el principal argument dels contraris a la regulació dels preus del lloguer. Tot i que no és la solució estructural i definitiva, és fonamental.
I quines altres mesures cal prendre?
Cal fer habitatge públic de lloguer social, cal que les formes d’habitatge cooperatiu amb una gran expansió a Barcelona arribin també a l’AMB, etc. Avui, l’habitatge determina la vulnerabilitat social com mai. Això també es veu en la mobilitat residencial. En la darrera enquesta de cohesió urbana de l’any passat, dues terceres parts de la població metropolitana considera que en els seus entorns no hi ha un habitatge que pugui satisfer les seves necessitats. A més, de tota la mobilitat metropolitana, que s’ha triplicat en cinc anys, una de cada quatre famílies que es mou és mobilitat forçada, és a dir, perquè no pot fer front al pagament de lloguer de la població on viu. Des del moviment a l’habitatge s’ha dit, crec que amb raó, que són desnonaments invisibles. Si l’habitatge té aquesta centralitat dins dels riscos d’exclusió social, també l’ha de tenir en les polítiques públiques de resposta. La llei és un marc que hi pot ajudar. Necessari, però no suficient. A Barcelona, l’Ajuntament ha realitzat una de les construccions més grans d’habitatge públic que jo crec que hem vist mai.
I s’ha detectat que això ha beneficiat l’accés a l’habitatge o el dèficit d’habitatge públic és massa gran?
A Barcelona partíem de 4.000 habitatges públics, 7.000 en els càlculs més optimistes, i des del 2015 fins ara se n’han afegit més de 4.000 més. Si tot va bé, en 4-8 anys es pot doblar la quantitat inicial. En el millor dels casos, ens n’aniríem a 20.000 pisos públics de lloguer social, quan la necessitat en són 200.000. Es calcula, per altres grans ciutats europees, que per començar a tenir una capacitat real de regular el mercat, l’Estat ha de posar al mercat almenys un 20% de lloguer social. Estem al 2%, i en el millor dels casos podem arribar al 4%, només en solucions municipals. Per tant, cal que la Generalitat i el govern de l’Estat facin el que no han fet fins ara, acompanyar l’Ajuntament de Barcelona i la resta d’ajuntaments en aquesta política i generar a les properes dues o tres dècades aquest 20% d’habitatge públic de lloguer social. Que ja el tindríem, si no s’hagués privatitzat tota la protecció oficial que s’ha fet en els darrers anys, que va ser de compra, i que per tant, avui ja està a mans privades. Hi ha qui diu que si aquesta és la solució, no cal que regulem lloguers. Però aquesta solució no arribarà els propers 5, 10 o 15 anys. Què li diem avui a una família vulnerable que, per arribar a final de mes, ha de triar entre pagar el lloguer, menjar tres cops al dia o pagar els rebuts de la llum i el gas? Per tant, sí, la solució més puntual i la més estructural s’ha d’articular. I això cal fer-ho a escala metropolitana, perquè no és un problema només de Barcelona.
I, parlant dels reptes conjunts de l’àrea metropolitana, cal una política metropolitana conjunta?
L’àrea metropolitana ha de decidir si és una diputació dels municipis metropolitans o és un veritable govern de la metròpoli. Si ha de ser la institució d’autogovern de la metròpoli, cal fer polítiques públiques. Polítiques públiques d’impacte directe a la ciutadania. Això ja ho està fent en alguns casos. Per exemple, ara s’ha aprovat el PDU, que substitueix el Pla General Metropolità de l’any 1976 amb un planejament metropolità. D’altra banda, els serveis públics de mobilitat o les tarifes del transport públic ja són d’escala metropolitana, les polítiques d’habitatge, etc.
També hi ha un altre debat. Si ha d’haver elecció ciutadana directa de l’àrea metropolitana. Jo estic convençut que sí. També està connectat amb el debat de les polítiques públiques.
I hi ha algun impediment perquè això es pugui produir?
El debat s’ha produït de manera parcial, no és veritat que no s’hagi avançat, perquè sí que hi ha algunes polítiques que s’han metropolitanitzat: polítiques de cohesió urbana, de cohesió social, de prevenció, d’acció comunitària, de seguretat, etc. Cal que l’àrea metropolitana entengui que és el govern de la metròpoli i ho ha de fer un mecanisme d’elecció directa. És important que hi hagi un espai comunicatiu ciutadà, que l’àrea metropolitana comenci a ser, a formar part de la consciència del conjunt dels habitants de la metròpoli, i que generi unes bases necessàries perquè hi hagi una elecció directa de les autoritats metropolitanes, que d’altra banda existeix a les grans ciutats europees, no hauríem d’inventar res. Si es posa sobre la taula un projecte metropolità, com el Pla Estratègic Metropolità, com el Compromís Metropolità 2030: ciutats articulades en xarxa, més horitzontals, més interdependents; ha de ser compatible amb una autoritat metropolitana democràticament escollida i amb capacitat de fer polítiques públiques.
Ho podrem veure aviat?
Queda molt de debat encara per fer. Hem de trobar alguna palanca per accelerar molt aquest debat. D’una banda, determinades polítiques públiques, habitatge, la mobilitat, creiem que poden ser palanques molt importants. Hem d’anar a fer un debat més de governança, d’institucions, de democràcia.
Més del 50% de la gent de l’àrea metropolitana treballa en un municipi diferent del que viu. Els problemes de mobilitat de Barcelona que no se solucionin en clau de Barcelona, se solucionin en clau d’àrea metropolitana. Barcelona no pot boicotejar una estructura metropolitana de transport. El tramvia serveix perquè es pugui anar des de Molins de Rei a Barcelona, o des del Molins de Rei fins al Maresme. Aquests són els elements que han d’estar sobre la taula: la mobilitat, l’habitatge, el treball, les respostes a l’exclusió social o la transició ecològica que municipi a municipi és impossible. I un darrer element, és clar que el municipalisme ha fet molt per millorar les condicions de vida de la gent, però sense una política conjunta les desigualtats s’incrementaran a l’àrea metropolitana. Els municipis que concentren les àrees de més alta vulnerabilitat i, per tant, amb més necessitats, són també els que tenen menys capacitat de despesa i d’inversió per càpita. Barcelona i l’AMB tenen la mateixa població, però l’Ajuntament de Barcelona disposa de 3.200.000 euros i l’AMB d’1.600.000 euros, la meitat. Per tant, ha d’haver-hi capacitat de redistribució metropolitana i de recursos al territori, i això ho ha de fer un govern metropolità.
L’AMB és la sisena àrea metropolitana més habitada d’Europa i acumula nou dels deu quilòmetres amb més densitat poblacional europea. Què caracteritza a l’AMB en comparació a les altres i en què pot determinar això al seu creixement, ja també en infraestructures i serveis?
L’àrea metropolitana té alguns espais d’alta densitat, però també té grans infraestructures verdes que permeten equilibrar aquesta densitat. La densitat en si no és cap problema. El problema és quan la densitat va lligada a la manca de serveis, d’infraestructures, de fragilitat comunitària i quan és incompatible amb l’accés o amb la proximitat d’infraestructura verda que permeti, per tant, respirar sense tenir un aire no contaminat, com passa avui a molts barris metropolitans.
La densitat és una enorme oportunitat des del punt de vista de vertebrar la quotidianitat de les persones però alhora exigeix respostes de la cohesió social, urbana i de transició ecològica. S’han de combinar amb els reptes i els avantatges d’aquesta densitat.
I quins són els principals reptes que té ara mateix per endavant l’àrea metropolitana?
El 70% dels barris amb més alta vulnerabilitat es concentren a l’eix del Besòs: Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma, Montcada i els districtes Besòs de Barri, Sant Andreu, Sant Martí. Fins i tot tenim ciutats com Santa Coloma, on el 51% de la població viu en barris d’alta vulnerabilitat. En canvi, hi ha 25 municipis de l’àrea metropolitana que no tenen ni un sol barri a la franja de més alta vulnerabilitat. Per tant, si hem de fer una metròpoli cohesionada, hi ha una exigència política, ètica i col·lectiva de resoldre la concentració de la vulnerabilitat urbana.
També calen polítiques d’habitatge metropolitanes, i els altres dos grans problemes socials són la pobresa infantil i el de la població d’origen migrant, que tot i que no tenen solucions estrictament en clau metropolitana, sí que la metròpoli pot ajudar. En pobresa infantil, per exemple, és incomprensible que l’estat espanyol sigui l’únic estat d’Europa que no tingui una prestació universal de criança. És evident que això no ho pot fer l’àrea metropolitana. Però l’altre gran tema és universalitzar i fer gratuït l’educació infantil. I això sí que l’àrea metropolitana pot ajudar, i molt. L’AMB podria ser la primera en assegurar que totes les famílies vulnerables tindran una escola bressol pública i de qualitat.
En el tema de la població migrant és evident que cal una regularització extraordinària. Tant de bo que la ILP de regularització tiri endavant i hi hagi una mesura estructural. Però no pot ser que una bona part dels municipis metropolitans no empadronin persones en situació irregular. Barcelona no pot ser l’únic municipi dels 36 en tenir una política pública d’acolliment residencial de persones sense llar o de persones migrants en situacions d’alta vulnerabilitat. Dues de cada tres persones sense llar d’origen migrant estan a Barcelona. Cal que hi hagi serveis metropolitans, perquè tots els problemes socials que avui tenim tan ben diagnosticats tenen una dimensió metropolitana de resposta.
En la transició ecològica, hem de començar per la mobilitat, que és metropolitana i cal consolidar el transport públic interurbà i desplegar el pla metropolità de mobilitat urbana. Si mirem la mobilitat a l’interior del municipi de Barcelona, només el 19% es fa amb cotxe, però si mirem a l’àrea metropolitana, és el 51%. Això s’ha de reduir dràsticament. No hi ha transició ecològica possible amb més de la meitat dels desplaçaments fets amb cotxe, ni de combustió ni elèctrics. Per tant, transport públic metropolità, transport públic interurbà, una xarxa de metro realment metropolitana. Els ciutadans han de poder arribar amb metro a Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa i a totes les poblacions intermèdies fonamentals.
Sabem que la pobresa energètica també es concentra en determinades àrees de la metròpoli. Per tant, que hi hagi un operador energètic metropolità, és fonamental. L’alimentació. Que tota la transició cap a un sistema alimentari més agroecològic, més sostenible, és absolutament necessari i és metropolità. Tenim estudis sobre els entorns alimentaris de tots els barris metropolitans i sabem que hi ha unes desigualtats també enormes. I per acabar, el mercat de treball, les polítiques econòmiques han de ser metropolitanes. El gran repte és diversificar la base econòmica amb una economia plural.
Què mostren els resultats electorals a l’AMB i a Barcelona?
Hi ha un fet més rellevant potser que els resultats electorals, i és l’elevada abstenció. Hi ha grans desigualtats de participació per renda. A Barcelona, als districtes de renda baixa, com Ciutat Vella, la participació ha estat del 47%; a Nou Barris del 51%; en canvi a les zones més riques, com Sarrià, ha votat un 70% i a les Corts entorn al 68%. Hi ha hagut una diferència de més de 20 punts de participació entre districtes benestants i districtes populars. Si hi sumem la ciutadania en situació d’exclusió electoral, els veïns i veïnes que no tenen dret a vot pel seu origen, que tenen una presència més elevada en els districtes de les rendes més baixes, la fractura socioterritorial de representació és molt elevada. Per tant, tenim un dèficit democràtic molt important que expressa la desigualtat i no afavoreix la cohesió social.
I pel que fa a la configuració de partits polítics a la capital catalana i al cinturó metropolità?
A Barcelona s’ha de tenir en compte que la suma de les forces progressistes segueix sent àmpliament majoritària, amb ERC com la força que més representació ha perdut i un quasi empat entre PSC i els comuns, que s’acabarà de definir el divendres amb el recompte de vots i que determinarà qui queda per davant, el que pot ser molt rellevant en la configuració del nou consistori. Cal tenir en compte, però, que si no es produeix un pacte alternatiu a la força majoritària, Trias tindrà directament l’alcaldia.
També cal comentar que una força d’extrema dreta com Vox ha entrat per primer cop a l’Ajuntament de Barcelona, que havia resistit, quan a altres ciutats sí que havien aconseguit representació forces com Plataforma per Catalunya.
I a què es deu la victòria de Trias?
Trias ha fet una campanya bastant buida de propostes, i ha tingut èxit per aplegar el vot anticolau, amb un suport per sobre del 40% en els barris benestants de Sarrià, les Corts i zones de l’Eixample, zones amb una participació molt alta. Tot i així, no és una gran victòria. Ha aconseguit 11 regidors de 40, per sota del resultat que li va donar l’alcaldia el 2011.
I la seva victòria determinarà les polítiques metropolitanes, com els empadronaments o la connexió del tramvia?
Hi ha polítiques municipals i polítiques metropolitanes. Si és alcalde podrem veure com pot boicotejar la connexió dels tramvies, la vertebració de la mobilitat o si posa fre a les polítiques de pacificació del trànsit o si té una política proactiva per mantenir la rebaixa dels preus del transport públic. Una altra cosa són les polítiques metropolitanes, on el seu impacte serà bastant menor, ja que el PSC manté la majoria al conjunt de l’AMB i el govern metropolità, ja en els últims quatre anys, ha estat conformat entre el PSC, els comuns, ERC i Junts i es podria mantenir, de manera que els reptes pendents en el mandat anterior ho seguiran sent: polítiques d’empadronament sense domicili fix al conjunt de l’AMB, de barris o polítiques socials, etc.
I quina anàlisi fas dels resultats a l’AMB?
El patró de participació sembla que es repeteix amb una gran diferència entre els barris de renda alta i els de renda baixa. I els resultats mostren una major estabilitat, tot i que no hi ha gran diferència amb els resultats del 2019. Cal esperar, però, a la configuració dels nous ajuntaments. Tot i així, el Consell Metropolità es conforma amb els resultats de les eleccions i no amb la configuració dels ajuntaments i no variarà massa.
Per tant, veurem un continuisme?
El Consell Metropolità sí que tindrà molts elements de continuïtat, una altra cosa és quina agenda de polítiques metropolitanes duen a terme.
