Actualment, vivim en una època sense precedents pel que fa al deteriorament progressiu i accelerat d’això que anomenem “salut mental” de la població. D’acord amb el Ministeri de Sanitat (2017), la prevalença de problemes de salut mental a Espanya l’any 2017 era del 27,4%. En només cinc anys, aquestes xifres van augmentar fins arribar al 37% de la població (Ministeri de Sanitat, 2022), essent l’ansietat, la depressió i els trastorns del son els més prevalents. No només ens haurien de preocupar els nombres absoluts, sinó també el fet que es tracta d’una tendència creixent. I tot i que la pandèmia de COVID-19 pugui haver accelerat aquest procés, no es pot reduir la situació a aquesta única causa, perquè el deteriorament progressiu va començar molt abans i continua després de superada la crisi sanitària del 2020. En aquest sentit, un informe publicat l’any 2015 per l’Agència Espanyola de Medicaments ja ens alertava, fa més d’una dècada, que en el període 2003-2013 el consum d’antidepressius s’havia duplicat a Espanya. Lamentablement, a la dècada següent hem tornat a doblar les xifres de consum d’aquests psicofàrmacs.
Aquesta situació és especialment alarmant quan ens fixem en les persones joves. Sobre això, l’octubre del 2023 es va publicar un estudi titulat Barómetro Juventud, Salud y Bienestar (Kuric et al., 2023), en el qual es posava de manifest que, a Espanya, el 59,3% de les persones d’entre 15 i 29 anys consideraven haver tingut problemes de salut mental durant el darrer any. A més, un 17,4% d’aquesta població afirmava haver patit aquests problemes de manera contínua o molt freqüentment, és a dir, complien criteris diagnòstics d’un trastorn mental. Més enllà de l’altíssima incidència, el més cridaner és que, una vegada més, els resultats d’aquest mateix estudi, però de l’any 2017, ens deien que la incidència de problemes de salut mental en aquest segment de la població era del 28,4 %. És a dir, en només sis anys les persones joves que s’autoperceben amb una mala salut mental s’han duplicat (amb un increment del 104%) a Espanya. En el mateix sentit, un estudi recent d’UNICEF (2022) ressaltava que, a Espanya, una de cada cinc persones (el 20,9%) d’entre 10 i 19 anys ja estava diagnosticada psiquiàtricament (i, majoritàriament, també estaven medicades). Més greu encara, un comunicat recent del Grup de Treball Multidisciplinar sobre Salut Mental en la Infància i Adolescència (GTM-SMIA, 2022), al qual pertanyen, entre d’altres, l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària, la Societat de Psiquiatria Infantil i la Societat Espanyola d’Urgències Pediàtriques, alertava que el suïcidi és la segona causa de mort entre les persones d’entre 15 i 29 anys a Espanya, només superada pels tumors malignes.
Les xifres actuals de malestars emocionals són alarmants, i també ho és la tendència progressiva d’empitjorament de la situació, però encara ho és més la resposta que es dona al nostre entorn als problemes de salut mental. Des de la institució psiquiàtrica, la perspectiva hegemònica que impera en l’abordatge d’aquests problemes és el reduccionisme biologicista segons el qual allò que no funciona, allò que cal arreglar, no són l’entorn o les condicions de vida de la persona que pateix, sinó el seu cervell, els seus neurotransmissors. D’aquesta manera, com que es considera que el problema no és psicosocial, sinó bioquímic, la resposta es redueix a la medicalització de la vida. En aquest aspecte, en un informe de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents de les Nacions Unides (2020), es remarcava que Espanya és el segon país del món pel que fa al consum de psicofàrmacs per habitant, i el primer en consum de benzodiazepinanes. Si no fos per l’actual crisi del fentanil i el consum d’opiacis que es viu als Estats Units, Espanya seria campiona del món en el consum de drogues psiquiàtriques. D’acord amb aquest informe, l’any 2020 es van consumir a Espanya gairebé 110 dosis diàries de benzodiazepines per cada 1.000 habitants. Si suméssim també els antidepressius, els estabilitzadors de l’estat d’ànim, els neurolèptics, etc., aquesta xifra de dosis diàries es més que doblaria. En el mateix sentit, un informe recent de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions, del Ministeri de Sanitat (2023), ressaltava que el 9,7% de la població espanyola havia consumit hipnosedants, amb o sense recepta, en els últims 30 dies. Sobre aquesta situació, en un article de premsa recent, Eduardo Costas, catedràtic de Farmàcia a la Universitat Complutense de Madrid, afirmava que el consum de drogues psiquiàtriques està disparat a Espanya, però que es tracta d’un ús amb un clar biaix de classe: les persones amb les rendes més baixes consumeixen gairebé vuit vegades més psicofàrmacs que les persones amb les rendes més altes. En paraules de Costas: “en comptes de combatre la desigualtat, droguem amb psicofàrmacs els més desafavorits” (Costas, 2024). És clar que aquesta resposta a les conseqüències emocionals de les condicions precàries d’existència no és innocent, sinó ideològica, i tampoc no és innòcua. Medicalitzar el malestar no en resol les causes i, a més, moltes vegades suma un problema d’addicció als psicofàrmacs i els efectes adversos del consum agut o prolongat.
Potser en comptes de “salut mental” hauríem de començar a parlar de benestar (o malestar) psicosocial, per ampliar la mirada a les condicions materials i socials d’existència que són font de patiment. Precisament, per promoure un canvi de paradigma i superar el model biomèdic, l’Organització Mundial de la Salut impulsa, des de l’any 2013, la seva iniciativa QualityRights, proposant un abordatge de base comunitària, orientat a la recuperació, centrat en la persona i basat en drets (Funk i Drew, 2020).
Més que pensar que hi ha una epidèmia de cervells defectuosos, potser hem de començar a assumir que el projecte neoliberal és incompatible amb el benestar emocional de la població, si més no de la classe treballadora. Si la joventut pateix especialment les conseqüències d’aquesta situació és tant per les dificultats materials que travessen les persones joves com per la seva progressiva expulsió d’un projecte de vida. Sobre això, en un informe del Govern d’Espanya (2023) sobre la relació entre precarietat laboral i salut mental, Joan Benach afirmava que viure una situació material precària “penetra als cossos i a les ments de les persones, generant danys en la salut, patiment psíquic i trastorns mentals” (Govern d’Espanya, 2023). Al background d’aquest informe s’explicita que la investigació epidemiològica estableix una clara relació entre precarietat i mala salut mental, i no només perquè promogui una prevalença més gran de trastorns d’ansietat i depressió, sinó també de trastorns psicòtics.
A més, és una situació que es retroalimenta: d’una banda, les condicions precàries d’existència i l’exclusió social són factors etiològics de problemes de salut mental. I, de l’altra, les persones diagnosticades amb un trastorn mental es troben amb més precarització material de la vida i més exclusió social. Així, per exemple, en un informe de la Fundació Foessa s’explicava que, a Catalunya, el 14,2% de la població general es troba en una situació d’exclusió severa, xifra que es dobla fins arribar al 27,6% quan parlem de persones diagnosticades amb un trastorn mental (Fundació Foessa, 2022).
I això passa tant per l’exclusió del mercat de treball com per la indignitat del sistema de prestacions condicionades que anomenem “pensions no contributives”. En aquest sentit, l’informe més recent de l’Observatori sobre Discapacitat i Mercat de Treball de la Fundació ONCE (2023) ressaltava que, l’any 2022, només el 18,9 % de les persones amb discapacitat psicosocial (per motius de salut mental) tenia una feina. Encara més, en aquesta franja de població només el 29,2% és població activa. En resum, al nostre país la psiquiatrització dels malestars psicosocials funciona com una perfecta maquinària d’expulsió a la redundància, de manera que set de cada deu persones psiquiatritzades ni estan, ni se les espera, al mercat de treball.
Així mateix, d’acord amb les dades oficials del Departament de Salut (2018), el 75% dels anomenats trastorns mentals severs comencen abans dels 25 anys. És a dir, la gran majoria de persones que acaben excloses del mercat de treball pel procés de psiquiatrització han estat expulsades abans d’haver pogut fer les aportacions suficients per accedir a una pensió contributiva. I si bé el desembre del 2023 el Consell de Ministres va aprovar una pujada del 6,9% de les pensions no contributives, fins a arribar als 517,90€ mensuals, continua essent una quantitat que està molt per sota del llindar de la pobresa. A ciutats com Madrid o Barcelona és possible que ni tan sols es pugui pagar una habitació amb aquest pressupost, ja no diguem fer un projecte de vida. En definitiva, si les condicions precàries d’existència, l’exclusió social i la manca d’un projecte de vida afecten greument el benestar emocional de la població, les respostes que estem donant a aquests malestars deixa les persones en una situació de vulnerabilitat maximitzada i amb més risc de precarietat, exclusió i desemparament vital.
Tots aquests problemes esmentats desapareixerien si comptéssim amb una Renda Bàsica Universal (RBU). Per començar, disposar de les condicions materials necessàries per cobrir els costos d’una vida digna permetria prevenir tots els malestars derivats directament i indirecta de la pobresa i la precarietat. Així mateix, una RBU afavoriria que les persones comptessin amb els recursos necessaris per crear i desenvolupar un projecte de vida (la qual cosa és un factor de prevenció) o per refer o reconstruir el seu projecte vital després d’una crisi de salut mental (la qual cosa és una condició necessària per a la recuperació).
En segon lloc, i més enllà de les condicions materials, hi ha els problemes directament o indirectament derivats de les condicions laborals que una RBU permetria afrontar. Per exemple, moltes persones deixarien de veure’s obligades a seguir en feines que no tenen res de dignes o dignificants. No dependre de l’ocupació per mantenir-se amb vida donaria la possibilitat a moltes persones d’abandonar els ambients laborals que els van minant de mica en mica el benestar emocional. O, simplement, permetria a les persones prendre’s el temps necessari per recuperar-se d’un moment emocionalment difícil o d’una crisi sense haver de vendre la seva força de treball fins i tot quan això els perjudica clarament la salut mental. Encara més, una RBU obriria les portes al retorn o la incorporació al mercat de treball de les persones que actualment perceben una pensió no contributiva o una prestació condicionada, sense por de perdre la seva única (i miserable) font d’ingressos. En ser universal, si l’experiència laboral no anés bé i haguessin de sortir novament del mercat de treball, continuarien tenint coberts els costos bàsics de la vida.
En tercer lloc, és esperable que, si en comptes de medicalitzar i cronificar els problemes derivats de les condicions precàries d’existència i l’exclusió social n’abordéssim les causes, una RBU reduiria dràsticament la despesa farmacèutica, les visites a urgències i els ingressos psiquiàtrics, les pensions no contributives i totes les despeses relacionades amb els actuals circuits de dependència en què acaben les persones psiquiatritzades i empobrides.
I, finalment, un valor afegit de la implementació d’una RBU seria la possibilitat d’abandonar definitivament l’enfocament hegemònic actual en les ciències “Psi” des del qual es (mal)interpreten els problemes psicosocials des d’un reduccionisme biomèdic culpabilitzador i estigmatitzant, individualista i despolititzador, que ens arrossega a un creixement exponencial de la cronificació dels malestars emocionals. Posar al centre les condicions materials d’existència és l’única manera de promoure un canvi de paradigma en salut mental.
Referències:
Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios (2015). Utilización de medicamentos antidepresivos en España durante el periodo 2000-2013. Madrid, España. https://www.aemps.gob.es/medicamentosUsoHumano/observatorio/docs/antidepresivos-2000-2013.pdf?x27361
Departament de Salut. (2018). Consens per a la millora de l’atenció al trastorn psicòtic incipient. Pla director de salut mental i addiccions. Barcelona, Espanya. https://salutintegralbcn.gencat.cat/web/.content/30_ambits/salut-mental-adiccions/Consens-PAE-TPI-DEFINITIU.pdf
Costas, E. (2024). El consumo de psicofármacos está disparado en España. Levante. https://www.levante-emv.com/tendencias21/2024/04/24/consumo-psicofarmacos-disparado-espana-debido-101481052.html
Fundación Foessa. (2022). Informe sobre exclusión y desarrollo social en Cataluña. Madrid, España. https://www.foessa.es/main-files/uploads/sites/16/2022/02/Informes-territoriales-2022-Catalu%C3%B1a.pdf
Fundación ONCE. (2023). 9.º Informe del Observatorio sobre Discapacidad y Mercado de Trabajo. Madrid, España. https://www.odismet.es/sites/default/files/2024-04/Informe%209.pdf
Funk, M. & Drew, N. (2020) WHO’s QualityRights Initiative: Transforming Services and Promoting Rights in Mental Health. Health and Human Rights Journal, 22(1), 69 – 76.
GTM-SMIA. (2022). La pandemia ha provocado un aumento de hasta el 47% en los trastornos de salud mental de los menores. Madrid, España. https://aepap.org/sites/default/files/noticia/archivos-adjuntos/np_salud_mental_infancia_y_adolescencia.pdf
Gobierno de España. (2023). Precariedad laboral y salud mental. Ministerio de Trabajo y Economía Social. Madrid, España. https://www.lamoncloa.gob.es/serviciosdeprensa/notasprensa/trabajo14/Documents/2023/170323-informe-salud-mental.pdf
Kuric, S., Sanmartín, A., Ballesteros, J. C. y Gómez Miguel, A. (2023). Barómetro Juventud, Salud y Bienestar 2023. Centro Reina Sofía de Fad Juventud. Madrid, España. DOI: 10.52810.5281/zenodo.8170910
Naciones Unidas. (2020). Informe 2020 – Junta Internacional de Fiscalización de Estupefacientes. Viena, Austria. https://www.incb.org/documents/Publications/AnnualReports/AR2020/Annual_Report/E_INCB_2020_1_spa.pdf
Ministerio de Sanidad. (2020). Salud mental en datos: prevalencia de los problemas de salud y consumo de psicofármacos y fármacos relacionados a partir de registros clínicos de atención primaria. Madrid, España. https://www.sanidad.gob.es/estadEstudios/estadisticas/estadisticas/estMinisterio/SIAP/Salud_mental_datos.pdf
Ministerio de Sanidad. (2022). Informe Anual del Sistema Nacional de Salud 2022. Madrid, España. https://www.sanidad.gob.es/estadEstudios/estadisticas/sisInfSanSNS/tablasEstadisticas/InfAnualSNS2022/INFORME_ANUAL_2022.pdf
Ministerio de Sanidad. (2023). Encuesta sobre alcohol y drogas en España. Observatorio Español de las Drogas y las Adicciones. Madrid, España. https://pnsd.sanidad.gob.es/profesionales/sistemasInformacion/sistemaInformacion/pdf/2022_Informe_EDADES.pdf
UNICEF. (2022). Salud mental e infancia en el escenario de la COVID-19. Propuestas de UNICEF para España. Madrid, España. https://www.unicef.es/sites/unicef.es/files/comunicacion/COVID19_UNICEF_Salud_Mental.pdf
L’entrada Renda Bàsica: una solució contra l’espiral de psicopatologització, medicalització i cronificació dels malestars ha aparegut primer a El Diari de la Sanitat.
