La causa? Encara no ho sabem ben bé. Red Eléctrica parla de «fortes oscil·lacions», però no han aclarit res. Mentrestant, la Generalitat, sense eines per gestionar la crisi ni per demanar responsabilitats, ens recorda un cop més que, com a nació i com a classe treballadora, seguim encadenats a una dependència crònica.
Però hi ha una lliçó entre tanta foscor: quan va caure la llum i la cobertura de mòbil, no va passar el que ens venen les pel·lícules americanes: res de saquejos ni de batalles campals per una llauna de tonyina. La gent va sortir al carrer, va trucar (o més aviat va picar a la porta) als veïns més vulnerables per veure si necessitaven res, i es van muntar miniassemblees improvisades a les places. Com qui diu, vam tornar a descobrir que viure és també cuidar-nos.
Aquesta apagada no és un accident aïllat. Si es confirma que el col·lapse va ser causat perquè es produïa energia a pèrdues, tindrem la demostració perfecta de la irracionalitat d’un sistema privat i marginalista de producció energètica. En aquest model, produir energia barata, amb poc esforç i contaminant menys és vist com un problema i no com una victòria. En qualsevol sistema econòmic sa, ser capaços de generar energia barata seria motiu per encetar una ampolla de cava, descansar i viure bé. Però en un sistema que necessita beneficis empresarials com a condició indispensable per existir, és un desastre. Com deia Marx a la seva ‘Contribució a la crítica de l’economia política’, la producció sota el capitalisme no està destinada a cobrir necessitats, sinó a maximitzar el capital. I a Catalunya, atrapats dins d’un Estat que prioritza els oligopolis per damunt de la vida digna de la seva gent, aquesta vulnerabilitat es fa encara més evident.
A més, aquesta crisi ha posat de manifest la fragilitat de la nostra xarxa elèctrica, la falta d’inversió estratègica i la irresponsabilitat de les grans elèctriques, més preocupades pels dividends que per garantir un servei resilient. Que una sobreproducció d’energia pugui desencadenar un col·lapse només és possible en un sistema dissenyat per distorsionar el que hauria de ser una benedicció. A més, hi ha qui aprofita la crisi per reclamar més dependència del gas o de l’energia nuclear, com si tornar a models antics i dependents fos la solució. La veritable resposta és justament la contrària: sobirania energètica basada en renovables, control democràtic i institucions fortes que garanteixin l’accés universal a l’energia.
També cal deixar-ho clar: no, i mil vegades no, als qui volen inocular la por, la desconfiança i la paranoia entre nosaltres, i que somien una societat fragmentada on cadascú sobrevisqui com pugui, seguint el model individualista que propaguen lliberticides com Trump, Milei, Ayuso o Garcia Albiol. Ens cal tot el contrari: una societat forta, solidària i responsable, amb institucions robustes i compromeses amb el benestar col·lectiu. No volem deserts socials ni salvatges oests; volem comunitats que es cuiden, sobiranies que ens garanteixin una vida digna i un futur compartit. I això només ho aconseguirem construint sobirania energètica, alimentant-nos amb el que produïm, recuperant capacitat industrial i posant la vida, i no el benefici, al centre de tot.
Ahir es va apagar la llum, però es va encendre la consciència. A veure si aquesta vegada no la deixem apagar tan fàcilment.
Gabriel Ramírez és professor d’FP i delegat de La Intersindical al Barcelonès
