Vesteixen la samarreta de la Peña Recrativa de Sant Feliu, però al mig llueixen un fènix. Ell és el Pol Marín: té 26 anys i és un dels jugadors del primer equip de futbol d’homes trans, el Fènix FC.
Avui és el Dia internacional contra l’LGBTI-fòbia a l’esport i parlem amb ell al Camp Municipal Falguera entremig d’un entrenament sobre el primer any del projecte i els seus reptes, també de la inclusivitat a l’esport. “Espai segur” és com defineix el Pol a Fènix. Un grup de jugadors que, no només buscar consolidar-se com a equip fort i competitiu, sinó que no perd el rumb per l’activisme: “Sabem que això és alguna cosa més que entrenar”.
Què és Fènix FC?
Fènix FC es va crear per intentar aconseguir un espai segur per a les persones trans dins de l’esport. Hi havia gent que no feia esport, perquè no tenia aquest espai segur. Volem gaudir de l’esport, i fer-ho en un lloc on tothom està en la mateixa situació que tu, ho fa més senzill.
Tot comença amb una crida per les xarxes socials, no?
L’Hugo Marlo, un dels impulsors, va fer una crida per xarxes dient que volien fer un equip de futbol de persones trans. Quan ho vaig veure, ràpid em vaig posar en contacte amb ells. Vaig entrar en un grup on, en un principi, érem 30 persones que volíem entrenar. Vam fer una primera trobada d’11 persones a un parc de Sant Feliu que no tenia ni llums; vam jugar a les fosques. Allà, però, vam ser conscients que, a partir d’aquell dia, seríem Fènix. Vam veure que havíem de tirar endavant el projecte.
“Fènix és la simbologia del fet de ressorgir de les cendres”
Per què Fènix?
Fènix és la simbologia del fet de ressorgir de les cendres. És un símbol molt associat dins del col·lectiu trans. Nosaltres ressorgim i això és el que ens uneix.
Pol, tu ja havies jugat anteriorment a futbol, oi?
Sí, jo vaig jugar des del 5 fins als 18 anys, que em vaig retirar definitivament per una lesió. Tenia clar, però, que volia tornar. I una vegada em vaig operar, ho vaig fer amb Fènix. Volia continuar jugant.
Sempre has jugat en equips femenins?
Sí. Fins als 16 anys vaig jugar en equips mixtos, perquè es tractaven de lligues escolars. A partir dels 16, que em vaig haver de federar, ja vaig passar a jugar amb un equip femení. Aleshores, després ja ho vaig deixar per la lesió.
Ja havies fet el trànsit, però continuaves jugant en un equip femení.
Sí. Jo vaig fer el trànsit amb 13 anys. Amb 16 anys, quan em vaig haver de federar, de cop i volta em trobo, no només que haig d’utilitzar el meu nom anterior, sinó que haig de jugar en una lliga femenina.
“Hi havia gent a l’equip que ja coneixia de l’escola i eren aquells qui em feien assetjament”
I per què no et vas plantejar jugar en un equip masculí?
És una cosa que vaig pensar. Però mirava a l’equip tot d’homes cis i no em veia jugant amb ells. Hi havia gent a l’equip que ja coneixia de l’escola i eren aquells qui em feien assetjament. De fet, després de recuperar-me de la lesió, quan podia tornar a jugar a futbol, vaig pensar: On torno? Em preocupava molt el moment dels vestidors i les dinàmiques entre els companys.
La pilota de futbol, una cosa que tant t’agradava, va arribar a ser un problema per a tu.
Després d’operar-me de la lesió, podia tornar a jugar a futbol i tenia 50 mil equips per fer-ho, però no m’hi sentia a gust amb cap. Havia de posar-me en un equip tot d’homes cis i no sabia com em rebrien a l’equip.
A més, en un esport molt masculinitzat i, fins i tot, agressiu, com és el futbol.
Exacte.
Ara amb Fènix celebràveu la primera temporada federats, però heu deixat la competició. Què ha passat?
Al principi d’aquesta temporada tot anava molt bé, érem 22 a l’equip i teníem dos entrenadors. De cop, quan vam començar la lliga federada molts jugadors van començar a dir que no volien continuar. Els entrenadors ens van començar a posar molta exigència, pretenent que tothom tingués un bon nivell de futbol, quan molts dels nostres no havien crescut amb una pilota entre els peus. A més, érem un equip nou que s’acabava de conèixer. Al començament de la lliga, quan els partits no anaven bé, rebíem moltes esbroncades per part dels entrenadors. Aleshores va ser quan, després del tercer partit consecutiu perdut per grans golejades, ens van deixar d’entrenar, deixant 9 jugadors lesionats. Això va fer que no tinguéssim entrenadors, ni prou jugadors per presentar-nos als partits. A partir del tercer que no ens vam presentar ens van fer fora de la lliga.
Com ha anat l’experiència d’aquests mesos federats? Heu jugat cada setmana contra equips d’homes cis.
Han sigut unes bones jornades. Com a molt, algun equip es picava més del compte si de cop no aconseguien marcar tants gols com esperaven. Però tot dins de la normalitat.
Aquest “dins de la normalitat” que heu d’arrossegar…
[Suspira].
I què tal les grades?
No hem tingut cap moment incòmode o agressiu. Sí que és veritat que durant un partit que jo no vaig poder jugar, i estava a la grada, vaig sentir que una afició, després d’haver-nos marcat un gol, va dir: “Qualsevol celebra un gol ara”. Són comentaris que estan dins de la nostra normalitat, però no en fem gaire cas. En general, però, hem tingut una bona rebuda. Quan hem acabat tots els partits, per exemple, sempre ens han aplaudit i els jugadors i els entrenadors dels altres equips ens han animat a continuar lluitant.
“Volem consolidar un equip fort, però sense deixar de fer activisme”
Ja no competiu federats, però Fènix no acaba aquí, no?
Hem parlat amb el club [Peña Recreativa] amb la intenció de tornar a jugar a Futbol 7, que era al que jugàvem abans d’estar federats a Futbol 11. Volem consolidar un equip durant aquesta temporada i poder anar treballant per a més endavant, d’aquí 2 o 3 temporades, poder jugar federats ja amb un equip construït i potent. De fet, des d’aquí fem una crida a tots aquells jugadors els quals estiguin interessats a jugar. Volem consolidar un equip fort, però sense deixar de fer activisme.
“Sabíem que això era alguna cosa més que venir a entrenar i ja. Volem fer activisme a través de l’esport”
Heu sigut un equip de competició, però el vostre objectiu continua sent visibilitzar el col·lectiu i crear un “espai segur” lliure de violències; més enllà de la competició.
Des del principi és una cosa que hem anat parlant internament. A l’inici vam tenir una reunió per decidir què volíem ser amb Fènix: només partits o volem també visibilitzar que som un equip de nois trans? Vam decidir que volíem fer activisme. Sabíem que això era alguna cosa més que venir a entrenar i ja. Volem fer activisme a través de l’esport.
Heu aconseguit aquest “espai segur”?
Sí. Hem tingut moments en què, per culpa de males dinàmiques internes, hi ha hagut enfrontaments, però sempre hem sabut mantenir aquesta intencionalitat de salvaguardar l’espai segur. Som companys i ens fem costat, encara que no tots siguem amics.
Al final aquestes són dinàmiques que es donen en qualsevol altre equip de futbol.
Exacte. No deixem de ser un equip més. Però ens uneixen coses i això fa que a poc a poc anem creant una família.
Us acompanyeu?
Sí i cada vegada més. Moltes vegades arribem al vestuari i tots ens donem una abraçada. Sabem que si hem tingut un mal dia, podem arribar al vestidor i explicar-ho. Sabem que tindrem aquesta rebuda d’acompanyament en arribar.
Arran del vostre projecte han sorgit d’altres per trencar la transfòbia, com la Queers League, un torneig de futbol divers i inclusiu a Barcelona. Heu marcat un precedent.
És molt emotiu veure que ens podem trobar tants equips de persones que formem part del col·lectiu. Sabem que durant aquests tornejos que muntem no hi haurà comentaris, ningú t’estarà mirant d’una manera diferent. Jugues més relaxat i són unes jornades molt valuoses personalment.
Parlem de normatives. Que Fènix sigui una realitat és en part gràcies a marcs jurídics, com la Llei de “Futbol Universal” de la FCF que elimina les barreres del sexe en els equips. Com d’important és garantir la llibertat i la igualtat en l’esport?
Si no existís aquesta normativa, per exemple, ens trobaríem en una situació de falta de jugadors. Nosaltres tenim tres jugadors a l’equip que no tenen el DNI canviat. Aquest era el nostre patiment quan vam decidir federar-nos. Ens feia patir que ens posessin inconvenients. El que fèiem a cada partit era portar la llei impresa a la mà i un correu de la FCF especificant que tots els jugadors del nostre equip tenien dret a jugar. D’aquesta manera ens asseguràvem que no ens podien dir res.
“Si jugues i perds, et retreuen que per què ho has intentat si ets inferior; en canvi, si guanyes, diuen que jugues amb avantatge. En què quedem?”
Això són avenços, però també hi ha passos enrere. Trump, ha signat recentment un decret que prohibeix la participació de dones transgènere en competicions esportives femenines en l’àmbit escolar i universitari.
Portem escoltant des de fa molts anys que les persones trans no haurien de competir a l’esport d’elit. Sempre han de decidir la resta sobre si podem jugar o no. Si jugues i perds, et retreuen que per què ho has intentat si ets inferior; en canvi, si guanyes, diuen que jugues amb avantatge. En què quedem? Si juguem i perdem, ens volen demostrar que no havíem de ser allà. La feina constant d’haver de demostrar que ens mereixen estar aquí també cansa. És una de les raons per les quals està Fènix FC, ens mereixem poder jugar.
En el cas de les dones se les jutja molt més. La qüestió de l’avantatge físic és mentida. Si una dona trans comença el tractament hormonal, no té cap avantatge. S’ha demostrat mil cops, però han de tenir una justificació per poder estar convençuts que no ens mereixem jugar. Qualsevol justificació els hi serviria.
“Si categoritzéssim l’esport des d’un altre punt de vista que no fossin els cossos, ens trobaríem amb un esport realment inclusiu, basant-nos en les habilitats”
L’esport en general és inclusiu o la competició fa que la igualtat i la diversitat no prevalguin?
L’esport hauria de ser inclusiu, però no ho és. Sempre s’ha dit que l’esport hauria d’acceptar tota mena de cossos, però la realitat és que és el mateix esport el qual exigeix que hi hagi un tipus de cos per poder jugar. En el ball, per exemple, segons el tipus de cos que tinguis ja es dona per fet que no podràs ballar bé. Si categoritzéssim l’esport des d’un altre punt de vista que no fossin els cossos, ens trobaríem amb un esport realment inclusiu, basant-nos en les habilitats.
Fènix existeix amb la finalitat de no haver d’existir, no? Que no calguin aquestes iniciatives que demanin trencar les barreres.
Ara hem decidit obrir l’equip, perquè no aconseguim prou nois trans. Fènix FC ja no és actualment només per homes trans, sinó que pot ser de qualsevol home que formi part del col·lectiu. La idea és que Fènix FC en algun moment no hagi d’existir. Això voldrà dir que en qualsevol vestidor ens podrem sentir segurs.
