Si calgués algun mot per catalogar-la seria el d’”artivista”, una síntesi d’artista i d’activista. Pili Parra, piliparra, il·lustradora d’Infograma, va néixer a Gramenet fa mig segle; reconeix que el seu arrelament a la ciutat li ve a partir de 2010, quan torna a residir aquí després de força anys a Barcelona. Des de llavors no ha deixat d’implicar-se en diferents àmbits alternatius i reivindicacions socials, sent un exponent artístic i referent de les lluites a la nostra ciutat.
Quan decideixes ser artista?
Els 17-18 anys. Vaig estar mig any tancada a casa a causa d’una malaltia. Vaig perdre el curs i ja no vaig reprendre les classes a l’institut. Aquells mesos em vaig adonar com m’agradava dibuixar. De fet, era l’únic que m’agradava, no em veia fent altra cosa. El cert és que quan li vaig dir a la mare que no faria COU i em matricularia a la Llotja, no va tenir cap reticència. Em va animar a fer el que volia.
M’expresso amb el dibuix. Penso que arribo a la gent, segur que no a tothom. No sé si això és ser artista, potser la paraula em ve gran, m’agrada més dibuixant social. Si el que faig emociona a algú, ja em dono per satisfeta.
Sóc una amant de les arts en desús. Treballo tècniques que molts ja han descartat per antiquades, com són les aquarel·les, els llapis de colors… perquè poden obtenir els mateixos resultats amb tècniques més actuals, com les informàtiques. M’agrada treballar manualment, crec que li dona un toc imperfecte i humà que m’agrada.
Explica’ns la teva fase barcelonina d’artisteo
No sé si qualificar-me d’artista però sí que he format part de l’artisteo barceloní. Sent alumna de la Llotja vaig formar part de Gazpacho Factory i fèiem exposicions, també vam publicar un fanzine, “El Puñalito”, que va ser nominat al Saló del Còmic.
Si bé soc una persona més aviat tímida i no m’agrada parlar en públic, sí que m’agrada experimentar en espais artístics desconeguts per mi. He participat en gravacions de vídeoclips i de curts. Amb un grup vam crear un personatge sanguinari-catòlic-sàdic “Elektra-La Virgen del Coágulo”. Això més que una interpretació d’un personatge era un exorcisme !! Hehehe, va ser molt divertit!. Fèiem performances en espais artístics i lúdics.
El 2008 vaig fer un curt d’animació amb plastilina amb la tècnica stop motion: “El cielo lloró”. El guió era del meu gran amic i il·lustrador Pedro Rodríguez. També vaig comptar amb l’ajut d’un bon grapat d’amics. Vaig crear els personatges, vaig fer l’animació, els decorats i el vaig dirigir. Va ser un treball autodidàctic de dos anys. Aquest curt va tenir una menció especial al Festival de Cine de Terror de Sitges.
Un dibuix social, sovint de denúncia…
Des de 2016-2017 col·laboro amb les entitats socials de Santa Coloma de Gramenet. Participo activament de les seves lluites d’una manera o altra. I especialment amb els meus dibuixos. La meva aportació mai és remunerada perquè és el meu granet de sorra a tot allò que crec que cal reivindicar, denunciar, defensar… Cada persona aporta el millor que sap fer. He fet cartells, samarretes, pancartes.
Compartir espais m’ha permès aprendre moltíssimes coses, conèixer molt millor les necessitats socials que pateixen les veïnes i veïns de la nostra ciutat, del nostre país, He tingut la sort de conèixer molta gent a qui admiro per la seva perseverança en les lluites, i també la de participar amb elles en els moviments socials… De fet, ara sento que he trobat el meu lloc en una gran família, els meus amics de Santako.
En aquests moments formo part de la Comissió 8M, soc membre del Cabàs i sòcia de l’espai autogestionat Espai Gramenet, estic a la CUP-GG. Ser de l’equip d’Infograma em fa immensament feliç. És un mitjà imprescindible a la ciutat.
El teu posicionament et resta reconeixement institucional?
És probable, però tampoc em preocupa gaire. De fet mai se m’ha ofert des de l’Ajuntament de fer, per exemple, una exposició. Sé que no em proposaran, per exemple, de fer cap mural al BesArt, i em temo que si fes allà un treball estaria molt fiscalitzat… Penso que no es fiarien gaire del que pogués pintar. És meu el problema o de qui no admet cap dissidència al discurs oficial? No pretenc fer un art que pugui resultar còmode o amable.
Què és l’art?
És catarsi. Una manera de treure els fantasmes que són dins nostre, una manera de buidar motxilles. És una eina de denúncia. És la meva manera de denunciar, de cridar allò que m’és necessari cridar. És el meu granet de sorra, la meva aportació als moviments socials. És comunicació. A través de l’art soc conscient que puc transmetre emocions. M’agrada quan veig que, qui mira els meus dibuixos, reacciona de la manera que sigui. És com si aquella persona i jo, en aquell moment, connectéssim. Però també és interessant quan allò, a segons qui, li resulta indiferent. D’alguna manera, la no reacció també ens diu coses un de l’altre. És allò que em fa estar contenta. Quan miro enrere, quan veig allò que he fet i en el que crec. Em sento feliç en poder compartir aquesta capacitat amb altres. És llibertat. Quan creo no em poso restriccions ni m’autocensuro. El meu és un art íntim que diu molt de mi mateixa encara que tingui un component social.
Quins referents artístics tens?
Nora Ancarola em va motivar a pintar, a dibuixar quan estudiava a la Llotja. És una artista argentina que va haver de fugir del seu país a causa de la repressió, després del cop d’estat, i que em consta que ara fa treballs ben interessants de memòria històrica i que també es mou en moviments socials.
Quan residia a Barcelona estava encantada amb l’expressionisme. Un altre referent ha estat sempre Oswaldo Guayasamín, un artista equatorià que ja de ben petit feia caricatures dels seus mestres i companys. Thomas Ott, amb qui vaig descobrir la tècnica del grattage que tan m’ha fascinat, l’il·lustrador Tha, Laura Pérez, Pep Carrió, Otto Dix, Chema Madoz, Isidro Ferrer… i molts més.
S’ha de poder pintar o dibuixar tot, o és necessària la censura?
Per a mi no és tan important el “què” representes sinó “com” ho fas. Que en un espai públic s’exposi el cos nu , una persona trans, una vulva, una malformació… no hauria d’estar vetat. No hem de ser tan simplistes de dir que això sí o sí és cosificació o és pornografia. I el mateix passa amb la crítica social o el tema que sigui. Qui practica la censura es passa el dia jutjant els altres en excés i és ben trist. Potser aquella imatge pot ajudar a la persona que la veu, a entendre’s a ella mateixa, a fer-se preguntes…
Qualsevol imatge pot anar acompanyada de la paraula, d’un context que ens ajuda a interpretar allò que estem veient. No exposaria mai una imatge desagradable, que degradés o humiliés, o la maltracti perquè se sap que és vulnerable.
Tenir uns temes tabús només fa que allò s’enfosqueixi i adquireixi un caràcter pervers. Si prohibeixes per exemple imatges de sexe, només alimentes que aquest acabi esdevenint una cosa dolenta. Sempre cal que es faci amb respecte.
T’hi dediques professionalment a l’art?
No. La meva feina no hi té a veure. Per sort, el meu horari laboral és prou bo per poder dedicar molt de temps personal al treball artístic.
T’agrada molt col·leccionar objectes…
Recullo objectes del carrer que, quan els veig, em criden, em parlen. El cap d’una nina, un tros de fusta… No els puc deixar. Els agafo i me’ls emporto a l’estudi. Aquí els transformo perquè puguin transmetre aquella emoció que necessito treure o cridar en aquell moment. Els dono una nova vida. Després, tots ells tindran el seu lloc a l’estudi. Em cal estar envoltada d’aquests objectes, treballar-hi. Són el meu univers. No he fet mai cap exposició d’aquests objectes, potser estaria bé, però no he tingut el lloc ni la possibilitat de fer-ho fins ara.
L’estudi
Per a mi és important un espai de treball, un estudi. Sense ell, jo m’apago, és com si una part meva es quedés tancada dins d’una maleta. No és que em calgui un lloc preciós i ampli per treballar, però no m’és suficient amb una taula buida. I gairebé tan important és veure al meu voltant fotografies penjades, dibuixos i objectes que són especialment significatius per a mi, el meu univers d’inspiració.
Saps que a moltes cases i carrers tenim els teus dibuixos?
Sí, els calendaris solidaris. Primer per al CDR, després per als represaliats i ara per l’Espai Gramenet i seguiran pel tema solidari que calgui.
També he dibuixat els gats i les gates del barri antic.
Aquesta enntrevista ha estat publicada a Infograma
