Per Luisa F. Pinto Rodriguez.
Ara que estem a les portes de tenir un nou govern metropolità a l’AMB i que els governs locals comencen a organitzar els seus equips per abordar els grans reptes de la metròpoli pels propers anys, és oportú reflexionar i encaminar les polítiques d’accés a l’habitatge des de diferents escales territorials.
Sabem que tenim un greu problema de manca d’habitatge social a l’àrea i la regió metropolitana (2% i l’1,5% respectivament). Fent un zoom a aquestes xifres, però, es posa de manifest que el dèficit d’habitatge social arrossega un problema silenciós en la seva distribució desigual en el territori metropolità. Segons el PDU Metropolità, tot i que la majoria dels municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona estan per sota del 5% del parc principal destinat a polítiques socials, en un altre extrem trobem municipis amb una proporció d’habitatge assequible més alta, com és el cas de Sant Adrià del Besòs, amb un 19,7%.
Aquest desequilibri fa necessari analitzar el problema amb una mirada més ampla i, en aquest sentit, destacar tres elements pels quals la metropolitanització de les polítiques d’habitatge hauria de ser un tema prioritari en les agendes locals i metropolitana.
- El primer, perquè malgrat els esforços, les actuacions municipals per ampliar el parc d’habitatge de lloguer, públic i assequible es queden curtes a l’hora de fer front als impactes dels mecanismes financers, la internacionalització dels mercats immobiliaris i l’extracció de rendes dels grans tenidors d’habitatge. El pes de l’emergència residencial recau sobre els ens locals i les seves limitades capacitats, que no poden posar fre al finançament de l’habitatge a través de solucions localistes i curterministes que, contràriament, desplacen els capitals especuladors i estenen les dificultats per accedir a un habitatge com una taca d’oli.
- El segon, tal com afirma l’experta en governança i comissària del procés Barcelona Demà, Mariona Tomàs, és que els reptes metropolitans han de posar al centre de les accions públiques el benestar de les persones que habiten la metròpoli. En el cas de l’habitatge, quan parlem de benestar vol dir garantir l’assequibilitat, la seguretat en la tinença i unes condicions dignes amb independència del règim de tinença. Pel que fa al règim del lloguer, gaudir d’assequibilitat, seguretat i condicions dignes és l’excepció. Una llar amb uns ingressos equivalents a la Renda Familiar Disponible Bruta només es pot permetre pagar el lloguer sense destinar més del 35% dels seus ingressos en 9 dels 160 municipis de la regió metropolitana de Barcelona. Aquesta és la principal raó per la qual el Compromís Metropolità 2030 promou una missió d’habitatge adequat que es focalitza en l’accés a l’habitatge en lloguer per tal de difuminar els límits administratius i superar la visió localista i limitada del territori que exclou a les persones del dret a viure a la metròpoli. Aquesta realitat metropolitana es va fer palès en l’anunci que va publicar la Generalitat de Catalunya fa unes setmanes per declarar 140 municipis com a zones de mercat residencial tensionat amb els criteris de la nova Llei d’Habitatge. Noranta-quatre d’aquests municipis en els quals s’aplicarà l’índex de referència de preus de lloguer es troben a la regió metropolitana de Barcelona.
- Un tercer element pel qual la metropolitanització de les polítiques d’habitatge hauria de ser un tema prioritari a l’agenda local i metropolitana és la segregació urbana residencial: el fenomen a través del qual grups socials diversos tendeixen a separar-se sobre el territori, en funció de les seves característiques econòmiques, d’origen, creences o altres factors com els nivells de renda o els preus de l’habitatge (Nel·lo, 2018[1]). Segons dades de l’Institut Metròpoli, mentre que la mitjana de població amb rendes baixes al conjunt de l’AMB és del 12,5%, als barris identificats com a més vulnerables la població amb rendes baixes arriba a ser del 30%.
Aquest fenomen multidimensional, present en alguns barris metropolitans com l’Eix Sabadell-Terrassa i altres del Besòs i del Llobregat, es caracteritza per la seva concentració territorial, persistència en el temps, i complexitat. A casa nostra sembla que la segregació s’ha reduït dins de les ciutats, als darrers anys, però ha augmentat si es comparen municipis diferents. (Rodon, 2022[2]) Veient algunes conseqüències d’aquesta segregació territorial a escala de barri en l’esclat social a les banlieues franceses, les mesures per a reduir-la haurien de posar-se en marxa abans que sigui massa tard.
Un factor essencial per fer-ho, però no l’únic, són les polítiques de producció i distribució equilibrada d’habitatge social i assequible arreu de la metròpoli, que superin els límits dels barris vulnerables i posin en funcionament l’anomenada solidaritat urbana metropolitana amb criteris d’equitat territorial. Complir i desenvolupar la norma de les reserves en sòl urbanitzable i urbà no consolidat per habitatge de protecció oficial (40% del sòl a l’AMB, la meitat del qual ha de ser per habitatge de lloguer després del DL 17/2019) o mesures tan polèmiques com la de destinar el 30% de les noves construccions i grans rehabilitacions a habitatge assequible, que està en vigor en ciutats com Mataró, Terrassa o Barcelona, poden ser part de les solucions per protegir l’equilibri social dels barris.
Per això, en aquest moment crucial en el qual es podria començar a desplegar la nova llei estatal d’habitatge, cal preguntar-nos quins altres instruments poden ser coordinats en l’escala metropolitana per tal de ser més eficients amb els recursos, donar respostes més ajustades a la magnitud del problema i reduir els processos de segregació residencial i vulnerabilitat urbana?
A més de la declaració de zones de mercat residencial tensionat i la regulació dels preus del lloguer, podria ser aquest el moment d’introduir al debat públic la metropolitanització dels instruments de finançament en la producció d’habitatge social, o d’un llistat únic de sol·licitants d’habitatge de protecció oficial per tota la metròpoli, o d’estratègies coordinades de rehabilitació energètica d’habitatge públic i privat, o mecanismes comuns per la detecció de l’infrahabitatge i prevenció dels desnonaments, o d’un instrument metropolità de regulació del nombre de pisos turístics i lloguer de temporada per barris.
La preocupació social per les dificultats d’accedir i mantenir un habitatge ha estat el focus de les conteses electorals, tant locals com generals. Els alcaldes i alcaldesses de la regió metropolitana han de decidir si actuar al ritme dels tambors electorals amb mesures pal·liatives o marcar una estratègia a llarg termini i enfocada a l’acció conjunta per fer habitatge assequible, eficient, confortable i ben distribuït que doni a la gent la llibertat de triar el municipi i barri on vol viure sense caure en la trampa de la segregació residencial.
[1] Nel·lo, O. “Segregació residencial, gentrificació urbana i dret a la ciutat: Una lectura des de Barcelona”. Papers 60. IERMB.
[2] Quan el teu veí és diferent. La relació entre la segregació i el capital social. Toni Rodon. Legat Pasqual Maragall. Fundació Catalunya Europa. 2022
