Núria Giráldez Arias és autora d’aquest vers (que m’ha quedat gravat al cap): “Vengo de las manos cansadas de mi madre, de cualquier tierra donde ella estuvo dispuesta a trabajar”. La Núria i la seva companya Laura Plesa han escrit i auto editat “Mijina”, fanzine sobre la “xarnegor” i tribut emotiu, serè i auster a tantes i tantes mans cansades.
Text: Olivia Folch Singer. Fotos: Bibian Escudero
Com, arran de quin testimoni o situació, us decidiu tu i la teva companya Laura a engegar un projecte editorial com “Mijina” per desenvolupar al voltant del xarneguisme creació i pensament?
Abans que com a editorial fanzinera “Mijina” va sorgir com uns textos que tenia guardats més pensant en ficció que en autoficció i que vaig pensar que podien servir com a ‘zine’ que parlés, sobretot, de com la gana es pot transmetre entre generacions. Una idea de la Brigitte Vasallo diu: “El hambre és un conocimiento que se transmite entre generaciones para recordarnos que no tenemos nada asegurado”. I crec que vertebra molt bé “Mijina” en general, i m’interessava moltíssim abarcar-ho a partir de l’escriptura. I va sorgir d’aquí. Després ja vam veure amb la Laura Plesa, que s’ha encarregat de la part de disseny gràfic i que també forma part de ‘Mijina’, que potser tenia possibilitats de ser un projecte editorial fanziner una mica contracultural, per dir-ho així, on el fet xarnego, la xarnegor, sigui més aviat el teló de fons, no exactament el motiu concret d’una reflexió pròpia, sinó més aviat una experiència compartida i diversa.
Aquest conjunt de peces literàries amb el fet xarnego com a tema de reflexió, les heu fetes amb vocació, podríem dir, historiogràfica, documental, política, de testimonis de vida que cal escoltar…?
Tot plegat va sorgir sense cap vocació concreta, perquè quan penses en un fanzine, en principi no ho fas en cap clau formal. I així va ser en el nostre cas, que va ser tot força orgànic. Però ara que és real i que la gent ho pot llegir, i que amb la seva lectura pròpia ho poden transformar, sí que veiem que té vocació o que és polític, també perquè al final estem fent memòria i estem explicant situacions de la nostra vida, de la nostra experiència, de la meva família, de la meva mare, de la meva àvia… I parlar de les feines que no es consideren feines, de les feines feminitzades, de la gana que han patit els teus avis i com tu heretes això, encara que no vulguem, és polític.
Per què t’ha colpit tant l’analfabetisme associat al xarneguisme?
Ens interessava el tema perquè va molt més enllà del fet xarnego: pensar com un cos que no sap ni llegir ni escriure t’ha pogut transmetre a tu moltes coses que has acabat aprenent, encara que no sigui amb la paraula escrita, va molt més enllà de ser xarnega o de ser filla de xarnegos, sinó que és una experiència a la qual es pot acollir tota la gent de classe treballadora d’arreu.
Perquè es pot ser analfabeta i ser sàvia…
A mi, m’interessa i em motiva especialment estudiar com jo puc fer-me càrrec d’aquesta història de la meva família, d’aquesta tradició oral, d’aquests sabers que, sense necessitat d’escriure, encarnava la meva àvia, amb el seu cos. I encara que pugui semblar una contradicció volia escriure-ho. I com jo, hi ha moltíssimes altres artistes que estan aprofundint en aquest mateix tema, com per exemple, l’Helena Laguna, que és de Terrassa i fa el pròleg de ‘Mijina’, en la seva obra titulada “Hacer Migas” investiga com la seva àvia, que tampoc no sabia llegir ni escriure, podia explicar i transmetre coneixement amb el seu cos, com per exemple, una recepta. I al final, crec que també es tracta de fer justícia a tot allò que hem acabat heretant nosaltres. I és un fet que, a més, es distintiu: que tu vinguis d’una família que no té tradició lectora, que no han sigut grans lectors, quan tu ets, per exemple, la primera de la família que ha pogut anar a la universitat, te n’adones que el teu camí ha estat diferent al de persones que sí han tingut aquest capital cultural.
“Mijina” són poemes, és prosa poètica? És ficció, és autoficció?…
No tinc una definició clara perquè, a més, en la literatura en general les limitacions sempre fan una mica de por. Però sí que és cert que hi ha poemes i hi ha textos que pots descriure com poètics, com relats… Realment, és molt obert i l’he escrit així, sense pensar que escriure uns cosa concreta o una altra, un poema amb molts versos o un relat on la protagonista faci això, no, ha sorgit tot plegat de forma força orgànica, però sense la necessitat específica de voler definir-ho.
Als textos hi ha conceptes de molta càrrega simbòlica: la terra, el treball manual, el sacrifici en favor dels fills i les filles, facilitar l’educació que no van tenir, les feines poc qualificades…, com vas copsar el potencial literari o poètic d’aquests temes essencials en la identitat xarnega?
Crec que ni la Laura ni jo ens havíem plantejat si això podia tenir potencial, no ens vam fer la pregunta de si podia ser poètic o no, perquè per a nosaltres era una cosa òbvia perquè ve de la nostra realitat, d’allò que hem viscut i per què no havíem de poder-ho escriure. També pot tenir espai en un poema parlar que la meva mare s’ha passat tota la vida tenint feines que ningú les considerava com a tal, que netejava i feia vergonya dir això, o que hi hagués gent que se’n pogués riure que la meva mare netegés cases d’altres. En cap moment ens hem plantejat prèviament si això podria ser poètic, sinó que quan escrius ja ho reivindiques com a fet poètic i fins i tot polític, com una realitat, que és la nostra, i que també mereix ser escrita. I escriure també sobre aquests silencis familiars on hem crescut, que la meva àvia no hagués parlat tant del seu poble com a mi m’hagués agradat o no em parli de la gana que va patir, sinó que ho expressi dient “¿No quieres más, no quieres comer más?”. És una mica això, intentar nosaltres, que podem escriure, visibilitzar aquests silencis, i donar-los forma.
Una altre gran tema seria el desarrelament del xarnego, allò de ser d’allà quan ets aquí i ser d’aquí allà. En el teu cas, ja de segona o tercera generació, has heretat aquesta sensació?
Jo crec que depèn molt de la situació de cadascú, de si a la família s’ha parlat d’això i de com fem memòria, nosaltres, com a comunitat. Jo sí que en aquest sentit ho he heretat, però és que si a la teva família hi ha silenci, doncs tu de ben segur que heretes això, aquella sensació de no saber d’on ets realment, de per què no es parlen certes coses que intueixes que han patit, que han viscut situacions a la seva vida de les que prefereixen no parlar-ne, i tu estàs heretant aquestes no paraules. O, fins i tot, m’he trobat gent que em deia que no era xarnega sinó que es definien com a fills i filles d’andalusos, que em sembla ben legítim. I, sí, també en tercera generació o el que sigui hi ha una mena d’estranyament que podríem definir com ser xarnega.
Ser xarnego o xarnega és un fet espanyol, peninsular o és equiparable a altres modalitats migratòries?
Jo crec que persones que han viscut altres tipus de migracions que no han estat pròpiament a Espanya també es poden sentit molt identificades amb aquest estranyament o amb aquest desarrelament. Per exemple, la Laura va néixer a Romania, però ara viu a l’Hospitalet amb la seva família, i s’hi sent identificada. Així que “Mijina” diria que és un projecte que té a veure amb el fet xarnego, però que va més enllà.
El sacrifici de pares i avis per donar-nos una vida més còmode t’ha creat sentiment de culpa o de deute?
Personalment, no tinc sentiment de culpa sinó que, gràcies a això, tinc consciència de classe. Si la meva mare no hagués treballat tant per mirar de donar-me a mi un futur, per mirar de fer-m’ho més fàcil, jo crec que no tindria consciència de classe. Llavors parlar d’aquests temes a “Mijina” és una forma d’agrair això i fer-ne un reconeixement, d’estar agraïda, que sóc aquí gràcies a això que dic al fanzine: “las manos cansadas de mi madre”.
Aquest primer títol que heu editat a qui s’adreça de manera més directa, a aquelles persones que van venir a Catalunya de tot arreu d’Espanya o a generacions posteriors com la teva?
No vam pensar en cap lector possible, perquè vam pensar que seria un fanzine que llegiria poquíssima gent. I ara tampoc no veiem un perfil concret, sinó que el feedback que ens estan donant és que la gent s’hi sent identificada encara que no sigui xarnega, sigui de fora, sigui d’Espanya…, és igual. Fins i tot, tenim històries de gent que ens ha escrit des d’Itàlia i des de Portugal, amigues del Perú que ho envien a les seves mares… I sí que veiem que “Mijina” és com moltes altres autores han pensat la literatura. Per exemple, Susan Sontag deia que la literatura és el contacte amb l’alteritat, així que t’hi pots sentir identificada amb una història encara que estiguis llegint les paraules d’una altra persona i estàs entrant en contacte amb aquell altre món possible. I que la gent que ha llegit “Mijina” ens hagi explicat les seves històries i nosaltres ens haguem retroalimentat de l’alteritat, d’aquestes altres històries, és molt bonic.
Trobes cap diferència o potser matisos quan es parla de la Catalunya xarnega o la Catalunya mestissa?
Ja m’agradaria tenir una resposta clara de per què fem servir les paraules de la manera que les fem servir constantment, però el que sí sé és que s’ha de fer memòria xarnega, i l’hem de fer nosaltres; no em de permetre que ens la facin. I també hem de tenir en compte que Espanya és un país racista i que, evidentment, no és el mateix ser xarnego que venir de Romania, del Marroc o de Pakistan o d’allà on sigui, persones travessades per moltíssimes més opressions, desgraciadament. I al final, com a país racista, això ens marca en el llenguatge, també perquè hi ha qui l’interessa marcar-ho i deixar clares certes diferències. I per això crec que és molt necessari fer memòria també en aquest terreny. I, per descomptat, que són situacions diferents, però hi ha molts punts en comú que, de retruc, també poden fer que ens entenguem molt millor.
A “Noté que perdí algo” parles d’aquella situació tan incòmoda, però tan habitual, en què et diuen “Parles molt bé el català”. Has triat el castellà, l’idioma xarnego és el castellà, el català, el catanyol?
No crec que hi hagi un idioma característic de lo xarnego, perquè reduir-ho a un binomi català/castellà és totalment fals. També hi ha gent que va venir de Galícia amb el gallec com a llengua materna, que se’n diu. A “Noté que perdí algo” no volia destacar tant un idioma o un altre o l’idioma en què hem escrit el fanzine, sinó què necessita la mirada aliena, per percebre’m a mi com una persona catalana. Que quan dic que sóc xarnega de tercera generació no vol dir que exclogui la meva catalanor. Òbviament, sóc catalana, he nascut aquí i hi ha coses amb les que em sento plenament identificada, però què és el que necessita aquesta mirada externa? També volia remarcar això, perquè tu pots dominar l’idioma, però no sé ben bé per què, perquè també és el teu idioma, però de vegades no et perceben com de Catalunya. I això, lligant-ho amb una pregunta anterior, també passa sovint amb altres pobles migrants.
Llavors, el mot “Mijina”, a banda d’un tribut a l’àvia extremenya, té cap altra càrrega simbòlica o és només una paraula que tu afegeixes al teu català o a la teva manera de parlar català?
Vaig escollir escriure “Mijina” en castellà perquè és l’idioma en què jo recordo la meva àvia, i és l’idioma en què jo estimo la meva mare i és l’únic idioma en què jo hagués pogut escriure sobre aquestes experiències personals. I ‘mijina’ és una paraula que a mi em sembla preciosa, que, a més, és un homenatge a la meva àvia, a Extremadura, la seva terra.
Ser xarnega és un fet identitari, ha marcat la teva personalitat, la teva manera de veure el món?
Realment no ho sé perquè no m’agrada pensar la identitat com alguna cosa estàtica, que em tanqui. I evidentment que la xarnegor m’ha marcat, l’experiència que han viscut la meva àvia, la meva mare. Però al mateix temps, sóc conscient que també tinc privilegis per ser blanca, per exemple, de la mateixa manera que tinc altres opressions a la meva vida que també m’identifiquen, que em fan ser qui sóc, a banda de la mirada externa, la dels altres, que també ens fa ser una mica com som. Llavors, sí, òbviament la xarnegor m’ha marcat i sóc aquesta persona pel que ha viscut la meva família, pel que jo he heretat, però no és l’única cosa que em defineix, ni de bon tros. És a dir si algú em pregunta “Qui ets, Núria?, el primer que digui no serà “xarnega”.
Personalment, a l’hora d’escriure, quin sentiment creus que t’ha sobrevolat més, una certa ràbia pel dolor patit, en forma de sacrifici, menyspreu o vergonya, o el tremp de gent que va marxar del seu poble amb tota la il·lusió del món buscant un futur millor, propi i per als fills i filles?
Quan vaig escriure els textos no pensava explícitament en la xarnegor, sinó que el tema principal, i crec que és l’eix que vertebra “Mijina”, era la gana, com podem heretar el fet de passar o haver passat gana i com els cossos poden transmetre això sense necessitat de la paraula, tant parlada com escrita, crec que va ser a partir d’aquí. Després sí que va sorgir parlar del desarrelament, migració…, però al final crec que els temes forts del fanzine són la gana, l’herència i els cossos de les dones de la nostra vida, que això és una experiència molt més àmplia que parlar només de la xarnegor. Que és clar que hi és, però no té un pes tan fort, així ho crec jo.
I com a projecte editorial?…
Aquí sí, com a Mijina Ediciones la línia que ens marquem és que el xarneguisme sí que sigui el teló de fons, però sempre en la direcció de fer memòria, de reflexionar sobre el terme, com fa, per exemple, la Brigitte Vasallo i altres moltes companyes que estan escrivint sobre això, així que nosaltres el que volem ser és una mena d’arxiu, una plataforma per recollir experiències.
Com a editorial, teniu també present la perspectiva de gènere, la visibilització de les dones xarnegues?
Nosaltres ho reivindiquem, però gairebé sense voler-ho, perquè al fanzine, de fet, hi predominen les dones i, tot i que no sigui una cosa que haguem pensat, sí que és cert que els homes sempre feien el treball més visible, com sempre han fet, però les dones feien les feines feminitzades, el treball reproductiu o allò que no es considerava treball o era treball no remunerat. I, tot i així, al final, també han estat les dones les principals transmissores de la memòria. Jo, de qui més he rebut el saber d’on vinc, és de les dones de la meva família, no tant dels homes, que potser estaven massa ocupats ‘treballant’, per dir-ho així, com si elles no haguessin treballat mai. Llavors, ni ho hem pensat perquè crec que si ets dona i feminista, surt sol.
No et consideres particularment lectora, si més no a la infantesa, però al fanzine es percep un pòsit de lectures…
Jo no he sigut una nena lectora, però pots escriure d’adulta sense haver tingut una llibreria enorme a casa teva o pares o àvies lectores, aquesta herència que després et facilita la vida si et vols dedicar al món cultural… Ha estat pels meus estudis i pels meus interessos que he esdevingut una jove lectora, una adulta lectora. Per exemple, l’Alba G. Mora, que és editora i escriptora de La Florida, quan vaig llegir el seu fanzine vaig pensar: “Ah, jo també puc parlar de la meva vida i és important, no?”. I ella i altres lectures m’han fet sentir que la meva paraula podia ser escrita, i que algú pot llegir-ho i sentir-se identificat. I crec que tot plegat també ve d’aquí, no només de tenir un bagatge lector, sinó que també nosaltres, encara que vinguem de famílies que no saben ni llegir ni escriure, d’àvies i avis que no sabien llegir ni escriure, sí que tenim una tradició oral forta. I que la meva àvia em podia explicar històries que poden tenir el mateix valor que haver-te llegit un llibre súpergros quan eres jove.
Llavors podríem dir que t’has creat o has buscat una mena de tribu literària annexa a la tribu familiar?
Al final, forma part tot de la meva vida. Fins i tot, crec que m’inspira més baixar un dia a treballar a la pelu de ma mare que llegir-me un llibre molt filosòfic sobre què és la literatura. Evidentment, aquests llibres m’ajuden a pensar la meva escriptura de manera més formal, però acostar-me a la meva família em recorda on he crescut i quin són els temes que per a mi són prioritaris.
Trobes que caldria, que continua pendent, un reconeixement institucional solemne al xarneguisme?
Realment, no ho sé, potser les hauria de dir algú que ho hagi viscut, és a dir, que si la meva àvia estigués viva doncs que ho digués ella, no pas jo, si realment cregués que és necessari un acte així. Jo no ho sé, però en tot cas a Espanya crec que falta fer justícia i memòria de tantes coses…
Cal pensar que no haurà estat gens fàcil posar en marxa una editorial, quin ecosistema us heu trobat al món editorial, heu trobat col·laboració i empatia o, més aviat, aquell punt, tant malauradament habitual encara, de condescendència per ser joves o dones o per ser joves i dones?
Desgraciadament, la condescendència ja ens l’havíem trobat abans, així que és una cosa que ja la teníem entrenada. Com a dones joves és una situació que et trobes tan sovint que quan fas un projecte ja et dóna igual, no hi penses. I pel que fa a “Mijina” ha anat molt bé, pensàvem que amb una primera edició fins i tot sobrarien exemplars, però ha agradat, moltíssim a gent amb experiències molt diferents, s’hi senten identificades i motivades a explicar-nos la seva vida, la seva història, i crec que això és el més bonic. Com diu el mateix nom de ‘mijina’ és un bocí, una molla, però mica em mica volem fer camí amb allò que sobra a la taula i que normalment es llença, doncs allò nosaltres ho agafem i fem un fanzine. I així, de cop i volta, ens hem trobat amb moltíssima feina, perquè l’autoedició és, literalment, fer-ho tot tu mateixa. I nosaltres ‘surfergem’ amb feines precàries, mal pagades, i com qualsevol projecte que et demana moltes hores vitals, doncs ha sigut difícil, però estem contentes de com l’ha rebut la gent.
Per cert, un dels poemes té com a fil conductor la poeta i artista Juana Dolores; què t’ha semblat el rebombori mediàtic que va causar la seva intervenció, tan enèrgica i bel·ligerant, a TV3?
El rebombori que hi hagut, sobretot generat per veus d’homes, fins i tot diria bots de twitter, em fa reflexionar sobre quins cossos poden enfadar-se en primetime a la TV, quins cossos legitimem que critiquin, que alcin la veu… Perquè quan ho fa una dona jove, guapa, de seguida la infantilitzen. Crec que expressar l’emprenyamenta és legítim, i el rebombori que s’ha generat és simptomàtic de la situació actual. És una cosa que ens podem plantejar: per què es deslegitima algú quan està emprenyada i més si la que ho expressa és un cos feminitizat, és una dona jove, que escriu i és artista?
Ja porteu tres edicions d’aquest primer fanzine de Mijina, us ho esperàveu o ha superat les expectatives? Quantes publicacions, quants títols, teniu previst o penseu que podeu assumir anualment?
Nosaltres hem fet una tercera edició, que no sabem si serà l’última i no tenim cap planificació més enllà de juliol, que és quan tenim una presentació a l’Espai Llavors el dia 17 de juliol, on presentarem el fanzine amb l’Alba G. Mora, que va escriure amb Jorge de Cascante ‘La Florida Chamberí’. Així que no tenim un pla de negoci, perquè mai vam pensar que amb això ens faríem riques, que sigui un projecte col·laboratiu és l’únic que sí que tenim pensat.
Ens ho pots ampliar?
Doncs que “Mijina” ha estat un primer fanzine, però els següents que vindran seran col·laboratius, i això vol dir que obrirem convocatòria i qualsevol persona podrà enviar textos, il·lustracions, fotografies…, encara ho hem d’acotar, sobre experiències vitals pròpies amb el xarneguisme com a teló de fons. Però no ens tancarem a altres experiències migratòries, perquè nosaltres dues, que som i vivim a l’Hospitalet i veiem com és la nostra pròpia vida, no li podem tancar la porta a això, seria com tancar-li la porta a la realitat en la que vivim.
La idea, doncs, seria que la gent aporti textos per ser publicats o que la gent us expliqui altres testimonis que us obrin altres fils per estirar però que continueu sent vosaltres les que feu els textos?
Es tractaria de publicar els textos que ens enviïn i les fotos…, o sigui, seria, literalment, obrir Mijina Ediciones a altres veus i recollir altres testimonis i així fer conjuntament memòria xarnega.
Ja has actualitzat la teva targeta professional o el teu Linkedin amb el mot ‘editora’ o encara no t’hi veus?
Jo el que sé del cert és que amb Mijina Ediciones hem treballat molt, moltes hores de matinada, hem tingut molta ajuda de les nostres famílies, de les nostres amigues i ja no és tant que ens diguem editores o no sinó per la quantitat d’hores que hi hem abocat per fer aquesta publicació. Em pregunto: quant més temps es necessita per considerar-ho una feina? Així que algú em diu que sóc editora, doncs no li diré que no.
I et veus fent carrera literària?
Jo, ara com ara, el que vull és temps, estabilitat, deixar de tenir feines precàries…, vull sentir-me bé i tenir temps per després pensar. Perquè el que sí que sé és que si tú no tens estabilitat mental i econòmica no pots escriure i ara mateix l’escriptura, bé sempre ha sigut com anar rescatant temps de la meva vida. Inclús hi ha textos de “Mijina” que vaig escriure quan era recepcionista d’una gran empresa, perquè és que no tenia altre temps per fer-ho. Així que el què més vull és temps perquè l’escriptura pugui no ser l’última part de la meva vida.
Aquesta entrevista ha sortit publicada a Districte7
