“Si coleu algun porro, no us el fumeu dins porfa…”, diu d’amagades el controlador de la porta d’accés revisant les ronyoneres. Uns xavals passen tal que una catwalk entre les tanques que conformen el passadís de la cua, abillats amb abrics de —fals— bisó i brilli brilli en la cara. Es percep en l’ambient cert nerviosisme col·lectiu vestit d’eufòria entre els milers de persones que esperen ja al Palau Sant Jordi. La pista es pot convertir en un pogo en qualsevol moment, un pogo versió queer en el qual “reina” és la paraula més repetida. El que ven la cervesa amb un carret en la pista ho sap, i per això aprofita l’aura caldejada per a fer els seus tripijocs: “la cervesa són 9,50 cadascuna, si em pagueu en efectiu discretament us les deixo per 15 les dues”, diu mentre mira de banda a banda.
Ulleres de sol, outfits extrems, altres més tranquils, plataformes impossibles, maquillatges fantasia, ungles… Ungles de…
S’apaguen els llums tènues, s’encén la macropantalla de l’escenari, apareix la mirada d’Alba Farelo i el Sant Jordi entra en estat de deliri. El carret de cervesa s’escapoleix entre el tumult, i apareix la reina proclamada amb el pikete a lo Lil Kim disposada que les 17000 persones que l’estaven esperant cantin Blin Blin amb ella. De Bad Gyal no se n’espera que enlluerni amb la veu, que doni un recital de cant. De Bad Gyal se n’espera la performance, la roba, la selecció musical, el sound system sota el qual concep els seus concerts —si és que es poden considerar així—. El xou. El ball. La comunitat. La festa. El Flow 2000. L’estètica. Les ungles.
— Sí, amb l’ Alba vaig estar dijous, vam estar preparant la seva manicura per al xou de Barcelona, mira…
Maritza desbloqueja el telèfon que va protegit per una funda Gucci de color rosa, i mostra a la galeria el vídeo del resultat del seu treball. “Ella [Bad Gyal, o com li diu Maritza, Alba] sempre ve aquí al local a fer-se-les, però aquesta vegada vaig anar al domicili perquè estava esgotada dels assajos”, explica la dissenyadora d’ungles.
Maritza busca imatges al seu telèfon | Laura Casamitjana
El local en qüestió està ubicat al passatge del pont que uneix en si mateixa la ciutat de Cerdanyola del Vallès. “Suposo que, perquè vaig començar aquí, perquè visc aquí… No ho sé, jo no me’n vull anar, saps? És una mica com l’origen, l’arrel. Normalment soc aquí”. Maritza Paz és la fundadora de Dvine Nails, la meca estatal —i fins i tot internacional— del nail art. Amb 30 anys acabats de fer, una cosa que va començar com a hobby autodidacta mirant vídeos d’adolescent fins a les tantes mentre el seu xicot jugava a la Play, ha acabat arribant als Grammy.
“Seguim fent-ho igual”
“Uñas de Dvine ya me las han copiado / Que te las clavo, niño, ten cuidado”, entona Rosalía en el seu single Aute Cuture. La cantant de Sant Esteve Sesrovires va arribar fins a Maritza per Instagram, quan el seu tema més famós era “Antes de morirme”, al costat de C.Tangana, i tenia 19.000 seguidors a la xarxa social, una xifra força llunyana als 23,4 milions que ara té. “Un dia va arribar i ens va dir, ‘tinc una sorpresa, posaré Dvine en una cançó’, i ens va posar aquí el tema Aute Cuture. Li vaig agrair moltíssim, és molt bonic”, explica la nail artist en un banc davant del riu. Dins del local, que és davant, hi ha dues xavales fent-se la manicura.
— És a dir, arrossegues fins a l’extraradi de Barcelona gent de tal calibre, i alhora et segueix venint clientela del mateix poble
— Per què pujaré els preus? A Espanya mai no ha estat posat en valor la feina de les ungles, aquí es pot cobrar a 100 alguna cosa que als Estats Units se’t va a 400 tranquil·lament.
— Igualment, els preus, pel volum de feina que comporta segons el què…
— Sempre hem intentat mantenir preus, ens ha anat bé, ara per atendre la Nati, l’Alba o la Rosalía no canviaré això —diu amb gran seguretat— La gent dirà si no… què els passa a aquestes? De què van? No té sentit…
— Vaja, que podria baixar algú d’aquest mateix edifici a fer-se les ungles i trobar-se a Bad Gyal dins
— Sí, ha passat de clientes que vénen tan tranquil·les i el flipen perquè es troben a X al costat —explica entre rialles— ens agrada el que fem i ja està bé. O sigui, ja guanyem bé, no ens hem d’aprofitar d’això, saps? Simplement està bé que la gent sàpiga que treballem amb gent “important”, però que seguim fent-ho igual, en plan, els clients que vénen del carrer són com ells, són tots iguals.
El local Dvine Nails a Cerdanyola del Vallès | Laura Casamitjana
La nova sang blava
Remuntant-se uns anys enrere, en èpoques de reialeses espanyoles —però no les del 2023—, els pagesos es passaven el dia sota el sol. Conseqüència: es posaven morens. L’aristocràcia, la reialesa, feia gala de la seva pell pàl·lida pel nul contacte amb el sol. La pell era un símbol d’estatus: tu et passes el dia a punt i pala i jo no. L’epidermis gairebé cristal·lina els deixava veure les venes. Aquí l’origen del terme “sang blava”.
Avui dia, quan vas a una entrevista de feina —sobretot de cara al públic, o treballs més físics— se segueixen mantenint una sèrie de normes arcaiques: res de pírcings, tatuatges depèn com, res de portar la manicura. No pots vendre el pa a una senyora si portes unes ungles com les de Bad Gyal a Flow 2000.
Precisament Alba Farelo va treballar a una fleca, i ara, que ja no s’ha d’exposar a aquests treballs —tot i que podria ser considerada una nepo baby catalana—, pot portar les ungles com vulgui. Les ungles es converteixen en un símbol d’estatus, però d’altre manera. El “tu et passes el dia a pic i pala i jo no”, adquireix un altre significat: “jo em passava el dia a pic i pala i ja no”. El xonisme atribuïble a certes expressions estètiques es converteix en una reivindicació de classe en si mateixa, tot el que és utilitzat per vexar —quina xoni, on va amb aquestes ungles—, es converteix en part d’una identitat. “Per a la gent que ve, les noies, el que sents que diuen és com… no ho sé, com que et sents empoderada. Les ungles empoderen. Per mi el nail art és com… No sé com explicar-ho, no? És com molt més que unes ungles”, diu Maritza amb un somriure que deixa entreveure la petita joia que porta incrustada a la dent.
El Palau Sant Jordi embogeix amb la performance de Bad Gyal al mateix temps que les pantalles apunten detalls de l’artista sobre l’escenari, com les mans amb unes ungles negres imponents i amb brillantors daurades dissenyades per la Maritza, subjectant el micròfon que s’acosta a la boca mentre mira expectant el públic: “ja sabeu que no se’m dona bé parlar”, s’arrenca a dir, “he vingut a muntar una festa, estic a Barcelona, a casa, i per això vull anunciar que el meu nou àlbum s’anomenarà ‘la joia’”, deixa anar abans de començar amb avenços de cançons del que traurà.
Entre dos mons
La història mediàtica de Dvine Nails va començar amb Paula, la guanyadora de Gran Hermano 15, una de les edicions més vistes. Maritza li va ensenyar el que feia, a la celebrity li va agradar i ho va pujar a les xarxes i així va iniciar l’ascens meteòric de Dvine Nails. “Un dia, farà com sis anys vaig dir… Vinga va, els escriuré a les ballarines de Karol G. Doncs resulta que van contestar, i que volien que els fes les ungles. Vaig anar a l’hotel vela, jo estava supercontenta, em vaig posar a la meva feina i em van dir ‘escolta, t’aniria molt malament fer-li les ungles també a la Carolina?’. No! Per descomptat que no em va malament. Recordo posar-me una mica nerviosa”.
Maritza ha arribat al local en taxi i en xandall, una cosa semblant a com arriben les seves clientes estrella. Ve de Màlaga, on tenia una franquícia Dvine que ha deixat en mans d’una treballadora de confiança. Continua atordida perquè li fan pànic els avions. Es repassa les pestanyes, preocupada per si en estan despentinades: “després em fan fotos i surto fatal”, diu somrient. Una de les vegades que va haver de viatjar va ser quan J. Balvin la va convocar a París. Van contactar a través de la reputada estilista Sita Abellán, que creu recordar que també el va posar en contacte amb Bad Gyal.
Maritza Paz: “Un dia, farà com sis anys vaig dir… Vinga va, els escriuré a les ballarines de Karol G” | Carolina Sanz
— Rosalía, Nati, Alba… no eren tan conegudes com ara quan vam començar a col·laborar
— Portes com deu anys en aquest món, es podria dir que heu crescut de la mà
— Totes hem anat cap amunt, ja es veia que ho anaven a petar, era qüestió de temps. Crec també que aquesta sensació de començar als inicis fa que tinguem tan bona relació, ens felicitem, ens sentim orgulloses elles de mi i jo d’elles.
— No es penedeix el teu xicot de no haver mirat vídeos amb tu en lloc d’haver jugat a la Play?
— Ell està en tot el procés, treballa amb mi —explica rient— jo faig el que sé fer, asseure’m a fer ungles. Ell és més coco per a les coses de logística interna i això, saps? De fet, el logo és cosa d’ell, i això de ‘Dvine nails’ també.
— El nom el va posar el teu xicot?
— Sí, jo volia posar-li com ‘Maritza’ i algo més, i ell em va dir no… a mi em feia vergonya això de Dvine, però sí que sonava millor. Tenia raó —deixa caure mentre pensa alguna cosa— de vegades ho flipa ell més que jo. Potser arribo a casa rotllo ‘avui he estat a casa dels Messi que tenia cita amb Antonella, que atent és Leo amb ella’, i ell em diu, ‘així de normal ho expliques?’.
— Vius entre dos mons
— Sí, però sé quin és el meu. No aniré que ara em rodejo d’això o allò altre, jo sé on sóc. Em mantinc amb els meus amics, amb la meva gent.
Imatges de clients destacats al local de Cerdanyola | Carolina Sanz
La Zowi, Nicki Nicole, Mala Rodríguez, Jessica Goicoechea, Sita Abellán, Aitana… La gamma d’adeptes a les ungles de Maritza comparteix llista a la llibreta de cites amb les noies del barri. “Quina pena que no vaig poder anar al xou de Barcelona de l’ Alba. Dies abans em van venir unes noies a posar-se les pestanyes, les ungles… la posada al punt completa, anaven súper contentes”. Poden dir que es van fer la ITV estètica al mateix lloc que l’artista. Maritza és experta a esculpir la difusió de la línia entre l’escenari i la pista.
L’entrada “Nail art” i el pont que va unir a dos mons ha aparegut primer a Catalunya Plural.
