L’home crida. De vegades, balbuceja paraules inintel·ligibles. Al voltant, una enfiladissa de braços el carreguen de la pick up a l’ambulància. Les veus dels paramèdics i soldats queden esmorteïdes pel so dels bombardejos. El conductor arrenca, l’home torna a la vida per demanar que li donin alguna cosa per al dolor, l’auxiliar li ausculta el pit, el pacient gairebé no respira, li injecta medicaments, li fica diversos paquets de gasa a la ferida que té a l’engonal, l’ambulància salta sobre els forats de la carretera provocats pel morter i el trànsit de tancs, l’home deixa de rebolcar-se, el traslladen inconscient a l’hospital de campanya, mor pocs minuts després.
El soldat de poc més de trenta anys, robust, alt, ha mort, segons tots els símptomes, pel morter que l’ha rebentat per dins. L’impacte contra els pulmons i el ventre li ha provocat un col·lapse que li infla el ventre. Aquí és on la sang se li ha concentrat. Per fora, continua sent el mateix, més esmorteït. Per dins, l’amalgama de detritus en la que converteix la guerra a aquests homes.
Soldats ferits són traslladats a una ambulància per portar-los a l’hospital | Patrícia Simón
En un punt proper al capdavant de Bajmut, arriben jeeps amb els soldats que acaben de ser ferits a la batalla. Des d’allà els recullen en ambulàncies per traslladar-los a hospitals de campanya. L’única èpica que es pot trobar a la guerra és la germandat amb què aquests homes es consolen. Els més greus arriben desmaiats, amb les cames penjant de la llitera i els torniquets lligant-los a la vida. Els que arriben conscients, es divideixen entre els que es refugien en un silenci de plom i els que imploren perquè no sigui el final.
“Quan entren en calor, s’adormen. Fa dies que no dormen”, em diu un dels paramèdics. Tancats a una de les ambulàncies, esperem que arribi un altre ferit per anar a l’hospital. En tenen poques i, depenent de la gravetat dels casos, de vegades han d’esperar perquè el lloc no es quedi desproveït d’atenció mèdica.
Davant nostre, un home d’uns quaranta anys dormita assegut envoltat d’una manta tèrmica. S’ha intentat resistir fins que l’esgotament l’ha vençut. El rostre esmolat i la mirada perduda deixa sense alè. “Sóc artiller. El dron em va identificar i el tanc va començar a disparar-me. Vaig canviar de posició. El dron va tornar a buscar-me i el tanc va tornar a disparar-me”, explica, amb el torniquet clavat al bíceps. L’auxiliar mèdic li treu les botes, li col·loca plantilles químiques que proporcionen calor en trepitjar-les. Se les han enviat uns amics des d’Alemanya.
Paramèdics atenen un soldat ferit al front de Bajmut de camí a un hospital de campanya | Patrícia Simón
A fora, el cadàver d’un soldat, envoltat d’una bossa negra, espera sobre la neu ser recollit pel furgó que recorre el front complint aquesta funció. Les furgonetes verdes continuen arribant, moltes d’elles tan velles que accentuen l’aspecte de l’escena: a les primeres línies del front, quan l’enfrontament és cos a cos, la guerra continua sent igual que totes les guerres: fang, sang, son, gana, por. La introducció d’avenços tecnològics com els drons només ha empetitit les possibilitats dels soldats per sobreviure.
Arriba l’avís que ben aviat arribaran set ferits, dos molt greus. Dos més es baixen pel seu propi peu de la pick up. Pugen a l’ambulància. Al fons, s’asseu un home i tanca els ulls. A la llitera, es recolza l’altre. Manté l’esquena dreta. “Ens va caure un morter a la trinxera. Sento el cap i tot el cos tremolar. Ell és el nostre comandant”, diu amb respecte.
A l’hospital de campanya, altres soldats els reben, els carreguen, els fiquen en una consulta, tanquen la porta. Al passadís, asseguts sobre caixes de medicaments i de menjar de campanya, homes amb el cap embenat, en cadires de rodes, amb crosses, en lliteres. Vesteixen els uniformes amb què van combatre. Les taques de l’estampat de camuflatge no es distingeixen de les de fang i de sang. Els metges corren d’un lloc a l’altre amb les mateixes ulleres que els soldats. En una habitació, una carmanyola amb pastanaga ratllada i llaunes de llegums fa de menjador. Tothom engoleix dret, ràpid, en un plat de plàstic. No hi ha temps per a res. “Ahir vam tenir 200 ferits”, diu un soldat.
Trasllat de soldats ferits a un hospital | Patrícia Simón
Al punt de recollida, un veterinari reconvertit en paramèdic neteja la sang de l’ambulància mentre espera que arribin nous ferits. “De camí a l’hospital, sobretot, solen esmentar els fills, les mares, les esposes”, explica, mentre comparteix confidències amb un company sobre les filles adolescents. Tancs coberts de tela de camuflatge blanca passen al costat de nosaltres amb soldats que també cobreixen els seus uniformes amb roba del color de la neu. Al seu pas, van deixant enrere els grans cartells publicitaris que poblen les carreteres del país amb soldats mirant de manera aguerrida la càmera. Com més se n’allunyen, més se senten explosions de morter.
L’entrada Morir al front de Bajmut ha aparegut primer a Catalunya Plural.