Tornem-hi. Més mòbil. Sembla que ara tothom s’ha posat nerviós i volen trobar solucions immediates al problema dels mòbils. Que si un grup de whatsapp, que si el Consell Escolar de Catalunya, que si associacions de famílies, que si una fundació per aquí, que si un gremi per allà, que si una colla de puntaires, quatre veïnes i un porter… Tothom en parla. Ara, precisament ara, resulta que el món ha descobert que els mòbils són un problema. No fa un any ni cinc ni vuit, no, ara.
Centrem l’exposició. Que hi ha un problema és evident. Ja ho era fa molt de temps. El 3 de maig passat ja vaig escriure un article assenyalant alguns problemes, suggerint possibles solucions dins de l’escola i exposant molts dubtes. Perquè la qüestió no és tan simple com prohibir o no prohibir. Torno a assenyalar que el problema més important no és el mòbil ni tampoc és dins de l’escola, el problema més important són les xarxes socials i l’ús que la societat (adulta) en fomenta (fora de l’escola). M’atreveixo a dir que els joves només són la conseqüència (víctimes) d’una falta de consciència o, fins i tot, d’una inhibició irresponsable dels adults.
Però, per què aquesta inhibició? Jo crec que les solucions estan clares i se m’acudeix que no les volem acceptar perquè exigeixen haver d’implicar-nos i de responsabilitzar-nos. Això de mullar-nos no resulta gens elegant ni massa còmode i la tendència natural dels éssers humans és mirar cap a un altre cantó, inhibir-nos i culpabilitzar-ne a un altre. En aquest cas, mirar cap a l’escola i esperar que faci el que nosaltres no estem disposats a fer ha sigut la norma. Com sempre, el problema real és que ningú li vol posar el cascavell al gat.
Per tant, arribats a aquest punt, m’atreveixo a acusar d’irresponsables i d’inconscients els adults: els adults pares i mares, però també els adults gestors d’empreses i els adults polítics. I per a fer-ho m’agradaria compartir amb vosaltres les contradiccions i algunes de les evidències que, segons entenc, se’ns mostren al nostre voltant.
M’atreveixo a acusar d’irresponsables i d’inconscients els adults
Un grup de mares i pares que no es coneixen entre ells s’organitzen en un grup de whatsapp (xarxa social) per acordar retardar el màxim possible la compra del mòbil als seus fills. De veritat? Un grup de whatsapp ha de decidir quan heu de comprar vosaltres el mòbil al vostre fill? Us heu de refugiar en un grup de desconeguts? Quan ho vaig sentir la primera vegada, vaig pensar que era una broma d’algú. I a més vaig creure que, com a broma, era intel·ligent i molt adequada per a fer pensar. Però resulta que no. Resulta que no només no és una broma, sinó que els promotors estan convençuts que és una solució. Veieu la incoherència i la irresponsabilitat? Ho diré d’una altra manera per si ajuda a entendre millor: pares i mares que renuncien a la responsabilitat de ser pares i mares amagant-se en l’anonimat d’un grup en una xarxa social per a justificar davant dels seus fills que no els compraran un mòbil fins als setze anys. Tal qual.
Continuo. Perquè he d’admetre que aquests, almenys, volen canviar les coses, però hi ha d’altres que ni volen canviar res ni se n’adonen. Acuso d’irresponsables a tots els que compren un mòbil al seu fill de vuit o deu anys i esperen que ells, els seus fills, en facin un ús adequat. Acuso d’irresponsables a tots els pares i mares que donen el seu mòbil per jugar al seu fill quan encara ni tan sols saben parlar, mentre ells fan una cervesa o juguen amb un altre mòbil. Acuso d’irresponsables les mares i pares que permeten l’accés del seu fill a les xarxes socials i són incapaços d’activar el control parental. Acuso les mares i pares que són incapaços de saber què fan els seus fills ni amb qui estan quan estan connectats a les xarxes socials. De veritat necessiten un grup de whatsapp per deixar de ser irresponsables? O potser esperen que sigui l’escola que faci el paper que ells no accepten?
Passem ara als gestors d’empreses. Les excuses són moltes i segurament s’exposaran de manera molt tècnica perquè no puguem discutir-les, però que algú de vosaltres s’atreveixi a dir-me que els directius de Tic-Toc, WhatsApp, X, Facebook, Instagram o qualsevol altra empresa d’aquestes no té cap responsabilitat a l’hora d’oferir continguts a nens de deu o dotze o catorze anys. Ja, ja sé que se’m dirà que no poden controlar-ho tot, però si no poden controlar-ho, que no ofereixin res. En són responsables. Si els continguts són inadequats, que tanquin. Si els continguts són addictius, que tanquin. Si els continguts són pura manipulació, que tanquin. I no permetem que els nostres joves tinguin accés a continguts que els convertiran en persones que no volem reconèixer. Jo acuso aquestes persones d’enriquir-se a costa de manipular el nostre jovent amb continguts inadequats i addictius que els converteixen en zombis.
Si els continguts són inadequats, que tanquin. Si els continguts són addictius, que tanquin
I què em dieu del poder legislatiu? És a dir, què em dieu dels que tenen la facultat de fer lleis, però no volen fer-les i esperen que algú (per exemple l’escola) les faci? I consti que no demano que els polítics actuïn dins de l’escola. No és això. Millor que no remenin. Demano que legislin on han de legislar. Quan una família no té cura dels seus fills, la llei ha d’actuar. Quan les empreses no gestionen èticament, les lleis han de marcar els límits. Quan els adults no actuen amb responsabilitat, són els polítics els que han de posar-hi remei i solucions. Si les empreses o les famílies no tenen límits legals que hagin de respectar en relació amb l’educació dels nens i joves, i els polítics no redacten lleis i imposen les sancions oportunes a totes aquelles persones que no fan el que han de fer, els polítics es convertiran en còmplices.
Concreto. Hem de pensar molt i molt bé, hem de trobar solucions al problema de l’ús dels mòbils i al de l’accés dels joves a les xarxes socials. Dins de l’escola també. Però el problema no està dins de l’escola. Aquest és un problema menor i els professionals segur que trobem les solucions oportunes. El gran problema el té l’adult que mira el mòbil constantment i s’excusa dient que necessita estar connectat; els que assenyalen als joves, però porten un mòbil penjant del coll; els que s’enriqueixen amb l’ús dels mòbils i les xarxes socials, convertint en addictes als nostres fills; i els que són còmplices per inhibició, perquè prefereixen mirar cap a un altre costat. El problema, en definitiva, el genera l’adult que es comporta irresponsablement i espera que un altre en posi remei.
L’entrada Mòbils: qui li posa el cascavell al gat? ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
