Al Mirabolà, el Centre d’Acollida de Sant Feliu de Llobregat, tots els joves que hi resideixen són musulmans i practicants del Ramadà. A continuació, alguns d’ells ens expliquen la seva experiència després de practicar aquest mes de dejú i rés lluny de casa seva.
Mariona Pina
Una taula molt llarga i ben parada. Llet, sucs, dàtils, xabàkia, briwats … Tot preparat per trencar el dejú. El raigs de sol comencen a perdre força, però encara no és l’hora. A més, no hi són tots a taula; caldrà esperar per trencar el dejú, per celebrar l’iftar.
El Ramadà se celebra durant el novè mes del calendari lunar àrab i és el moment més sagrat per la religió islàmica, mes en el qual l’Alcorà va ser revel·lat. Sawn, en diuen. És un dels cinc pilars de l’Islam, juntament amb shada, el testimoni de fe; salat, l’oració sagarada diària; zakat, l’acte de destinar anualment una part de la riquesa de la persona musulmana a les persones necessitades; i hajj, la peregrinació sagrada a La Meca que tot musulmà ha de fer, almenys una vegada a la vida. Aquestes pràctiques, segons l’Alcorà, constitueixen la base essencial de la vida com a persona musulmana.
El dejuni es basa en no menjar, beure ni tenir relacions sexuals des de la primera llum del dia fins a la posta de sol. Però el Ramadà no només se centra en l’especificitat d’aquestes accions durant el dia. “M’ajuda a entendre i potenciar actituds com la de compartir entre les persones del meu voltant”, afirma en Mamadou. Ell és un noi de 17 anys que fa tres anys que viu al centre d’acollida Mirabolà de Sant Feliu de Llobregat. És de Guinea Conakry, un país de l’Àfrica nord-occidental. En Mamadou explica com durant aquests dies sagrats, ell se sent “tranquil i en pau, com una sensació que perdura més enllà de les accions directes; un benestar general”.
La transcendència del Ramadà
El dejuni del Ramadà no es fa únicament per qüestions dietètiques. La persona musulmana que practica el Ramadà no dejuna per eliminar toxines del seu cos, sinó que ho fa per rebre l’acceptació i la gràcia del seu Déu, Al·lah. El propòsit general d’aquestes accions, per tant, té a veure amb una intenció sanadora i una purificació espiritual. Ajuda amb l’autodisciplina i l’autocontrol emocional i ajuda a valorar allò que tens posant-te en la pell d’aquells més necessitats que no tenen suficients recursos per alimentar-se. I és que el Ramadà és un mes de dejuni i rés, però també un mes de bones pràctiques. La comunitat i la cooperació són pilars centrals en les rutines d’aquells dies.
Marina Cabello, educadora del centre d’acollida Mirabolà, afirma la presència d’aquests bons comportaments de comunitat i d’ajuda durant els dies sagrats: “Els valors del Ramadà tenen molt a veure amb practicar la paciència, l’empatia… Aquests fan que certs conflictes de convivència, que hi poden haver en qualsevol família com la nostra, es vegin minvats. Hi ha una sensació al centre de pau i fluïdesa”. Afegeix, a més, com el Ramadà facilita la relació entre l’equip educador i els nois: “ells se senten més entesos i creem un espai de casa i família”.
L’educadora ens parla com, des del centre, es treballa molt des de la història de vida dels nois, el “qui són i d’on venen”, i “això inclou també les seves pràctiques religioses”, per això, intenten ajudar-los amb tot allò que necessiten per complir amb la seva espiritualitat”.
Qui comparteix aquest sentiment de benestar amb un mateix i amb els altres és en Bunnenneh. Ell ve de Gambia, també té 17 anys i és el gran de quatre germans. Forma part de la família del Mirabolà des de fa menys d’un any. Explica com durant aquest mes, i sobretot quan resa, sent dins seu un “sentiment diferent”, un “sentiment de pau”. Afegeix com aquesta pau hi és sempre: “Puc estar sol i estar bé, però també puc estar acompanyat i sentir-me en pau. El meu cos i la meva ment em demanen tranquil·litat i jo m’hi deixo portar, perquè em va bé”.
El Ramadà, i en general l’Islam, des de societats més occidentals s’ha etiquetat, sota prejudicis i estigmes, com a pràctiques i religions que inhabiliten i prohibeixen. Sovint, fins i tot, es jutja aquelles persones musulmanes que no ho practiquen, sota la premissa de “no ser un bon musulmà”. En Bunnenneh anima a totes aquelles persones que formen part de l’Islam a viure-ho: “Des que era a Gàmbia celebro el Ramadà i sempre m’ha fet sentir millor, em va molt bé per la salut mental”. Tanmateix, i quan es refereix a l’aliment que mengen després del dejuni, “és un aliment que prové d’Al·lah i això sempre ens farà sentir bé”. Aclara, però, que no és obligatori i que no és ètic jutjar aquells qui no volen fer-lo. En Mamadou també remarca que fer o no el Ramadà “és una elecció pròpia” i davant d’injúries i calúmnies respon dient que “només aquells qui se sumen a l’espiritualitat del Ramadà saben tota la bona fe que l’envolta”.
“L’obligació moral d’atendre aquesta part més espiritual dels joves”
Lucía López, directora del centre d’acollida Mirabolà explica que, actualment, tots els joves que resideixen al centre són musulmans i practicants del Ramadà. Afegeix, però, que “això no sempre ha estat així i s’intenta conviure entre totes les cultures i religions, igual que es viu a la societat”.
La Lucía explica que, des de l’equip educador, tenen “una responsabilitat; la cura d’aquests joves migrants que arriben al territori”. Aleshores, quan una d’aquestes persones manifesta que la seva personalitat li dona valor a la religió, ells tenen “l’obligació moral d’atendre aquesta part més espiritual dels joves”, manifesta la directora. No obstant i aquest acompanyament, des de la direcció es demana als joves una col·laboració i participació, i és que, a través d’unes comissions i unes assemblees són ells, els joves, juntament amb l’equip d’educadors, qui organitzen els dies sagrats: “La planificació del ramadà comença molts mesos abans de l’inici que marca el calendari lunar”. La coordinació dels horaris, la preparació de menús i l’organització de les activitats; són algunes de les tasques que s’organitzen de manera col·lectiva entre els joves per abordar cada dia del Ramadà.
Per a molts d’aquests adolescents, és el primer Ramadà fora de casa. “Som conscients que no és un Ramadà com el que viuran allà. En els seus llocs d’origen és una festivitat que envolta tot el seu dia a dia i a quasi tota la societat”. No obstant i aquesta mancança, des del centre es manifesta la intenció “de viure-ho de la manera més vivencial possible”.
Celebrar el Ramadà en un entorn el qual no acompanya aquesta espiritualitat, com és el cas de la nostra societat occidental, doncs, els fa valdre encara més. Aquest és el cas d’en Hassan. Viu al centre d’acollida Mirabolà de Sant Feliu de Llobregat des de fa tres mesos. És un jove del Marroc, el mitjà de quatre germans. En Hassan relata com complir amb el Ramadà des d’aquí “li dona encara més valor”, atès que és una manera “de guardar un enorme respecte a la religió musulmana”. Tanmateix, li facilita el procés “el fet de poder sentir-se connectat amb tot l’origen personal”; cap al seu lloc, cap als seus.
Esports i comunitat
Una pilota circula d’entre els peus d’un a l’altre. “Gol!”, celebra en Hassan amb una forta abraçada entre els del seu equip. De cop, però, l’àrbitre para el partit. Dos dels jugadors s’estan cridant. Aquell equip el qual ha començat la disputa, queda desqualificat del torneig de futbol organitzat a l’institut Martí Dot pel projecte “Esports i Comunitat”.
Aquestes jornades són una iniciativa gestionada per Suara Cooperativa, l’entitat que gestiona el Centre Mirabolà. S’ajunten joves de 16 a 21 anys del Baix Llobregat en unes dinàmiques on l’eix principal és l’esport; com a eina educativa i d’intervenció social. En aquest cas, però, les jornades celebrades el passat 20 d’abril emmarcaven la celebració de l’últim dia de Ramadà, amb un torneig de futbol i un posterior iftar -l’àpat que trenca el dejú-. Set equips competien per emportar-se la victòria. D’entre aquests; joves del centre Mirabolà, joves del centre Can Santoi de Molins de Rei, educadors, i altres adolescents de la ciutat de Sant Feliu.
Kamal BenBrahim, educador del Mirabolà, explica com fer activitats esportives durant el dejú; en l’època de Ramadà és molt comú al Marroc. Aquesta competició serveix, doncs, per “apropar a molts dels joves a com es viurien els dies sagrats en els seus llocs d’origen”, explica. Kamal afegeix, però, que amb aquestes jornades s’ha intentat “transcendir més enllà de l’esport i el Ramadà i s’han volgut transmetre uns valors afegits”. I és que la competició de futbol transcórrer d’un mode diferent de la tradicional: hi ha una targeta més a part de la groga i la vermella, la verda. Aquesta es mostra quan l’àrbitre vol fer valdre aquelles accions positives que es tenen entre els jugadors, com el respecte i l’empatia.
Hi ha tota una grada amb una afició que anima aquells qui juguen. Allà es troba el Mamadou Senghore, un jove de 20 senegalès que fins fa dos anys també formava part de la família del Mirabolà. De fet, mai se n’ha desvinculat i forma part de l’organització del projecte “Esports i Comunitat”. No li agrada jugar futbol. Ell prefereix ballar, cantar i animar. Per ell el Ramadà és més “feixuc”. No obstant això, diu que practicar-lo li compensa per tota aquella felicitat i pau que li aporta; “Tot canvia amb el Ramadà, noto una tranquil·litat dins del meu cos”. Tot i així, espera que avui sigui l’últim dia.
L’últim iftar
“Han dit que sí, que demà s’acaba el Ramadà. Demà podrem celebrar l’Id al-Fitr”, criden uns joves que participen en la competició. I és que el dia que acaba el Ramadà no se sap amb antelació. Enguany, però, la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE) va decretar el divendres 21 com el dia de finalització del Ramadà i el primer dia d l’Id al-Fitr, la festivitat que marca el final del mes de dejú. Aquesta data ve marcada per l’observació de la lluna creixent, que en molts països es percep de manera diferent, això influencia en la data de finalització. Aquest és el cas del Marroc, qui va determinar que no se celebraria l’Id al-Fitr, fins el dissabte, atès que, segons un comunicat del Ministeri d’Assumptes Islàmics Marroquí, no s’havia pogut veure la lluna creixent durant la tarda del dijous 20.
Ara sí que ja hi són tots. Han deixat enrere la competició i s’han tornat a reunir tots els esportistes de les jornades al Casal de Joves de Sant Feliu. Ja ocupen les cadires del voltant de la gran taula i cada vegada els raigs del sol es difuminen més. De cop arriba la vesprada. Són les 20:30 i ja poden trencar l’últim dejú. Tots junts, tots en comunitat.
Aquest reportatge ha estat publicat a Fet a Sant Feliu
