Ja hem conegut les mesures que el grup d’experts o grup impulsor va elaborar de manera molt ràpida, i amb un secretisme que em costa d’entendre, impropi de quelcom que havia d’afectar tota la comunitat educativa del país[1]. Va ser la resposta del Departament al rebombori mediàtic dels resultats de PISA.
Després de llegir-les he redactat algunes reflexions que m’han suggerit, tenint present el col·lectiu de mestres i professorat que està treballant a escoles i instituts i que PISA no té gaire en compte[2].
La primera mesura seria abaixar ràtios. Mesura molt positiva que, aplicar-la o no, en condiciona d’altres. Amb els grups classe no superant les 15-20 criatures qui faci la tutoria del grup a primària podria atendre correctament a cadascuna de manera personalitzada. La tutoria és el pal de paller. Seria bo que el tutor estès present a totes les hores amb el seu grup classe; una manera de fer codocència com reivindica el document.
La tutoria a secundària és quelcom un xic oblidat. Seria una gran millora establir que tot el professorat fos tutor d’un màxim de 15 adolescents. Tindria al seu càrrec la relació amb les famílies, l’orientació acadèmica, la resolució dels conflictes… Tot allò que afecti els seus 15 tutorands. Evidentment alumnat i familiars en sortirien beneficiats.
No caldria tenir tants plans individualitzats. Per atendre la diversitat no fan falta els protocols ni les etiquetes. Els anomenats grups de reforç i les aules d’acollida haurien d’aplicar la codocència: no separar alumnat sinó dues persones a l’aula alhora per atendre millor tothom. Les segregacions encara que siguin positives i amb bona intenció, són segregacions i baixen l’autoestima. Els grups classe, petits o grans sempre han de ser heterogenis. L’alumnat ha de percebre, ha de sentir que el professorat confia en ell, confia que podran aprendre tot el que calgui. Aniria molt bé disminuir el nombre de professorat que entra a cada aula, sobretot a primer i segon d’ESO.
Si als centres hi hagués més presència, entre el professorat, de persones gitanes i estrangeres, l’alumnat d’aquests col·lectius es sentiria més acollit i l’ajudaria a establir els vincles necessaris per aprendre i sentir-se inclòs a les aules i als centres escolars.
Les zones educatives podrien evitar l’estigmatització d’alguns centres. I ajudarien a lluitar contra les segregacions en la línia del pacte que va impulsar el síndic de greuges, i així anar eliminant els centres gueto. Un intent que serà ben difícil mentre es mantinguin els privilegis que té la concertada i el dret inventat d’escollir escola per part de les famílies. Les zones podrien facilitar la coordinació entre els centres escolars propers i amb altres serveis. Com l’experiència Interxarxes al Guinardó (coordinació entre ensenyament, sanitat i serveis socials).
Les activitats del fora escola o educació a temps complet, són importants. S’ha d’aconseguir que tothom qui vulgui hi pugui participar, que no hi hagi impediments d’ordre econòmic ni de cap altra mena. Però també cal preveure que criatures i adolescents tinguin temps lliure sense presència d’adults per jugar i per als seus interessos.
Cal arreglar el despropòsit del calendari escolar. Implica molts aspectes[3]. Avançar una setmana l’inici de curs no representa cap millora per a la conciliació familiar ni per a la suposada pèrdua d’aprenentatges de les criatures. I dificulta la preparació del curs per part del professorat. Compliquen la conciliació familiar els dies de lliure disposició que augmenten per compensar els avançats (el curs escolar té per llei 175 dies lectius). No seria bo augmentar-los, ni recuperar la sisena hora, evidentment. (Catalunya és el país d’Europa amb més hores de classe per a les seves criatures).
L’ensenyament ha de ser protagonista dels debats polítics
Formació als centres, en horari laboral. La millor formació permanent la que es fa al centre de treball. Es pot completar amb l’observació i l’aprenentatge entre iguals, entrant a l’aula dels companys. I fora molt bo dedicar alguna sessió a reflexionar sobre la situació emocional dels membres del claustre, il·lusions, alegries, fracassos, angoixes… compartir-ho amb els companys i companyes ens ajuda a treballar més a gust i a millorar la nostra tasca[4].
Ha d’augmentar la participació real (no només nominal) de tota la comunitat educativa; de l’alumnat, potser la part més important, del professorat a través del claustre, que ha perdut competències, i de les famílies tot recuperant la importància que tenia el consell escolar del centre. Per educar en democràcia cal practicar-la dia a dia.
Es demana un pacte de país. Seria una mesura ben positiva: però un xic difícil. Hi ha formacions polítiques que veuen l’escola com una eina d’adoctrinament i d’altres que volen que potenciï l’esperit crític de l’alumnat. Sembla complicat aconseguir un pacte durador entre aquestes dues postures.
Com es cuiden els mestres i el professorat? La tasca d’ensenyar gasta, no només cansa. Totes les feines que impliquen relació amb persones, ensenyament, sanitat, educació social… afecten de cap a peus a qui les fa seriosament. A voltes costa dormir, costa desconnectar. Per millorar l’ensenyament caldria tenir-ho molt present. Dies de descans, anys sabàtics, acompanyament per part de la inspecció… Tenir-ho en compte en les sessions de formació-reflexió als claustres.
Com es defensa l’escola pública? Establint competitivitat entre centres? (els dies de portes obertes en són un exemple). Mantenint els privilegis de la concertada? Cal que les administracions apostin realment per les escoles públiques, les escoles per a tothom.
Han quedat pendents unes quantes reflexions (excessiva burocràcia, avaluacions internes i externes, l’accés a la docència, places de FP, beques…). S’allargaria massa l’article. Probablement, passarà el rebombori, canviarà el govern (més aviat que no semblava) i la realitat del sistema no canviarà gaire. Com a efecte col·lateral ha estat bo que s’hagi parlat de la situació de l’ensenyament, situació que es coneixia des d’abans de publicar-se els resultats PISA. Situació més bona que la que han venut els mitjans i han donat suport molts “experts” i molts tertulians. S’ha creat un ambient de desànim per als docents i per a la població, una imatge deformada de la realitat; allò de mirar amb ulleres fosques. El document de mesures no aporta novetats significatives. Algunes propostes són ambigües atesa la dificultat de consensuar-les entre la diversitat de persones que van participar (amb interessos desiguals) al grup que les ha redactat.
L’ensenyament a casa nostra pot i ha de millorar i ho farà amb la participació de tothom: docents, alumnat, famílies, societat en general. L’ensenyament ha de ser protagonista dels debats polítics, ha de tenir el seu lloc a les campanyes electorals. És quelcom que no dóna rèdits electorals i per això es menysté. És responsabilitat de tothom que continuï millorant.
[1] https://educacio.gencat.cat/web/.content/home/departament/publicacions/mesures-millorar-educacio-catalunya-grup-impulsor.pdf
https://govern.cat/govern/docs/2024/03/06/13/29/46763a12-c483-4fb6-8538-f7cd6f0e5153.pdf
[2] https://diarieducacio.cat/rosasensat/2016/12/07/ha-arribat-el-circ-pisa/
https://diarieducacio.cat/hem-millorat-els-resultats-pisa-desorienten/
[3] https://diarieducacio.cat/calendari-escolar-diversificable-i-educacio-personalitzada/
[4] http://diarieducacio.cat/formacio-claustre-contencio-emocional/
L’entrada Mesures per millorar l’ensenyament? ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.