Un debat en profunditat sobre la realitat andalusa a Catalunya al llarg de la història
L’HOSPITALET. JOAN FONT.
Amb aquests títol, dijous 18 d’abril es va fer un debat, organitzat pel Centre d’Estudis de L’Hospitalet al Tecla Sala, amb la participació de María Palomares, feminista andalusa, directora de Calala i de Marzineres, Javier Garcia Fernàndez, professor d’història a la Universitat Pompeu Fabra, membre d’Adelante Andalucía i Pedro Luna, activista veïnal de l’Hospitalet
Pedro Luna, veí de La Florida i fill d’emigrants andalusos, va explicar el que considera tres fluxos d’emigració andalusa a Catalunya i, més concretament, a l’Hospitalet. Un primer període aniria des de finals del segle XIX fins l’inici de la guerra civil, lligada a la expansió de la indústria tèxtil en el temps de la Primera Guerra Mundial, la construcció del Metro a Barcelona i l’Exposició Universal del 1929. Era una emigració procedent fonamentalment d’Almeria i de la crisi de la mineria en aquell indret. Era una emigració que molts varen voler identificar com “els murcians” i que va participar en la expansió del moviment anarcosindicalista de la CNT.
Un segon flux d’emigració andalusa es va produir en els anys 40 i primers 50 del segle passat i tenia molt a veure amb fugir de la duríssima repressió franquista d’aquells anys a Andalusia. Una part d’aquesta emigració va patir, a la seva arribada, o bé el retorn forçat al seu lloc d’origen o la detenció arbitraria al Palau de les Missions de Montjuic, convertit en una mena de camp de concentració. També van haver de patir la construcció de barraques o d’infrahabitatges, com ara els que es van aixecar a l’antic barri de La Bomba.
L’arribada més important d’emigració andalusa va tenir lloc en els anys 60 i primers 70 lligat a la fase de recuperació econòmica. Una emigració que va suposar una sagnia important per Andalusia, especialment com explicava la María Palomares, en les províncies orientals.
Javier Garcia va explicar com, d’alguna manera, la arribada a Catalunya suposava per bona part d’aquesta emigració la trobada d’un cert espai de llibertat, que facilitava la formació d’un bon nombre d’entitats andaluses, com és evident a l’Hospitalet. Explicaven com, per exemple, en Manuel Gerena deia que la millor terra andalusa la trobava a la nostra ciutat.
El mateix Javier Garcia feia esment de la relació que Blas Infante, el pare del nacionalisme andalús, tenia amb Catalunya i els moviments polítics i socials que es manifestaven aquí, i per això va tenir força contactes amb personatges com Francesc Macià o Lluís Companys.
María Palomares va explicar, partint de la seva experiència, com la precarietat del moviment associatiu a Andalusia contrasta amb la vitalitat que es viu a Catalunya i com l’1 d’octubre va fer evident la seva força. D’alguna manera es pateixen els efectes nocius del que anomenaven extractivisme de població que significa la emigració per un país com Andalusia que, d’altra banda, viu molt d’esquenes a la seva emigració. De fet, la sortida de la emigració trenca territori, que queda abandonat i trenca també els lligams socials.
Van destacar també com ara mateix, desprès de la crisi del 2008, hi ha un nou flux d’emigració andalusa cap a Catalunya. Ara, però, qui arriba són joves amb estudis que es busquen la vida aquí i no famílies senceres com en el segle passat. Deien que mentre els seus antecessors arribaven amb el “sevillano”, desprès de més de 16 hores de viatge amb tren, una maleta de cartró i uns farcells, ara arriben amb AVE, desprès de cinc hores de viatge amb el seu maletí i el seu ordinador portàtil.
Finalment, van explicar com hi ha canvis socials i polítics que poden explicar una dretanització de la societat andalusa d’avui, una dretanització que, de formes diferents, també troba la seva expressió a Catalunya. Tot i així, explicaven com ara mateix el PP de Juanma Moreno, que no per casualitat va néixer a Barcelona, assumeix un cert andalusisme, i que això implica una novetat.
En Javier García afirmava que, mentre l’Estat espanyol busca fer servir els estereotips per separar Andalusia i Catalunya, cal considerar la relació existent entre democràcia i sobirania dels pobles. En aquest sentit creuen que actes com aquest debat són útils a les ciutats de Catalunya i ho haurien de ser també a Andalusia.
