Catalunya té un 17% de centres segregats des de fa vuit anys, per la qual cosa hi ha marge de millora, explica en aquesta entrevista María Segurola. Per això, des de la Fundació Bofill demanen mesures com bloquejar les assignacions de matrícula viva (un cop ha començat el curs) als centres segregats, i que aquests centres acullin germans i germanes dels que ja hi són, però que eviti matricular-ne de nous.
Fa cinc anys que es va aprovar el Pacte contra la Segregació, impulsat pel Síndic de Greuges. En què s’ha avançat?
Catalunya partia d’un nivell zero de desplegament de mesures i d’unes de les taxes més altes de segregació de la Unió Europea. Al moment de desplegar-se el Pacte, estava tot per fer i ha estat una eina indispensable perquè els centres que no representaven el seu entorn perquè només escolaritzaven alumnat benestant, ara tinguin la diversitat social real, gràcies sobretot a la detecció i distribució equilibrada de l’alumnat socialment vulnerable. Aquesta és la principal mesura que ha implementat el Departament en els últims cinc anys i que ha suposat un canvi real en la manera d’escolaritzar a Catalunya. Cada cop hi ha menys centres sense cap alumne vulnerable.
I quins serien els reptes pendents més urgents?
El més urgent és la protecció dels centres més segregats, aquells que han patit des de fa dècades la inacció de l’Administració. Com que no s’han pres mesures específiques per a aquests centres, continuen fortament desequilibrats, igual que fa una dècada. Encara no s’han desplegat mesures específiques per compensar i revertir tots aquests anys de negligències. Les mesures d’ampli abast han aturat alguns processos de complexificació en aquestes escoles i instituts, però la situació és massa greu perquè siguin suficients. Catalunya té un 17% de centres segregats des de fa vuit anys, i cada nou curs que comença sense mesures específiques cronifica la situació dels centres amb més segregació.
El més urgent és la protecció dels centres més segregats
Més de la meitat dels centres segregats tenen al costat un altre centre sense gairebé alumnat vulnerable. Per què? Administració i famílies són corresponsables?
Això demostra que la majoria de barris i municipis de Catalunya són socialment diversos, però que en canvi les seves escoles no reflecteixen aquesta diversitat. És a dir, el marge per fer heterogenis els centres educatius és encara molt gran, sense haver de recórrer a mesures que impliquin enviar els alumnes lluny de casa. La solució està a tocar i encara no s’està aprofitant prou aquest marge. L’administració té el deure d’aplicar les mesures del Pacte, especialment i amb més intensitat aquelles que permetrien protegir els centres complexos. La seva acció o inacció canvia les coses i és determinant, com s’ha demostrat a molts municipis. A partir d’aquí, les famílies escolaritzen els seus fills i filles dins d’aquest marc, i tenir un sistema educatiu més equilibrat i equitatiu no pot dependre de les decisions individuals de les famílies.
La detecció d’alumnat vulnerable a Catalunya ha passat del 7% a un 23% entre els cursos 19/20 i 22/23. Quin efecte té en termes de lluita contra la segregació?
Que el grau de detecció d’alumnat vulnerable s’apropi a l’alumnat en risc de pobresa, que és un 28%, és una bona notícia. Això permet que l’alumnat detectat administrativament tingui accés al seu dret a una plaça reservada en qualsevol centre i als ajuts econòmics previstos. En segon lloc, fa que l’administració pugui tenir per fi una imatge més clara de quins són els centres més segregats que cal protegir específicament i quins són aquells més benestants on cal avançar en la seva corresponsabilitat. Bàsicament, permet tenir la informació per prendre bones decisions des de l’administració i també garantir els drets dels infants i joves més vulnerables.
Des de la Fundació Bofill proposen dur a terme un pla d’acció específic amb mesures focalitzades per protegir els 410 centres amb una situació més preocupant. En què consisteix?
El Pacte conté les mesures necessàries per protegir aquests centres més segregats, però no s’estan desplegant de manera generalitzada, i en molts territoris no s’està fent amb la contundència necessària. Eines com la protecció de matrícula viva, el bloqueig d’assignacions de nou alumnat amb necessitats educatives o el topall màxim d’alumnat vulnerable no són una realitat sistematitzada. Només un 30% de l’alumnat amb necessitats educatives rep la “motxilla econòmica” que li garanteix poder fer les diverses activitats escolars en igualtat de condicions. Cal que el Departament d’Educació prioritzi aquestes polítiques específiques amb urgència abans d’acabar el curs, perquè les dades ens diuen que amb les mesures desplegades fins al moment no n’hi ha prou. Ras i curt: si no s’apliquen mesures específiques per als centres segregats cada nou curs que comença sense mesures específiques complica la situació dels centres amb més segregació.
Només un 30% de l’alumnat amb necessitats educatives rep la “motxilla econòmica” que li garanteix poder fer les diverses activitats escolars en igualtat de condicions
Què demanen al Departament d’Educació?
Primer, un bloqueig general de les assignacions de matrícula viva als centres segregats. És una mesura contemplada a la normativa i que es pot aplicar d’avui per demà. No pot ser que la majoria de centres segregats encara rebin aquest excés de matrícula viva, especialment en el cas de Secundària, on la situació és més greu. Segon, que aquests centres matriculin només alumnat vulnerable amb germans al centre educatiu, és a dir, posar les mesures per evitar la incorporació de nou alumnat vulnerable primogènit. Si no, no es tancarà el cercle. Per això cal programar les places reservades per als germans que hi hagi en aquests centres aquesta preinscripció, ni una més. Per últim, activar a tots els municipis la mesura de l’oferta singular, que serveix per donar la possibilitat de matricular famílies més benestants en grup a centres segregats. Cal fer-ne un bon acompanyament, alguns municipis com Manresa o Vic ja han demostrat que funciona. Fins ara, només la fan servir els territoris que ho han volgut prioritzar, però la dessegregació no pot dependre d’això.
L’alumnat de matrícula viva que arriba un cop ha començat el curs, està ben atès?
La realitat que ens arriba és que en molts casos els centres no disposen de tots els recursos necessaris perquè sigui així, i per tant estem fallant com a sistema. Encara hi ha un marge de millora important en aquest sentit, especialment en l’acompanyament de les famílies nouvingudes quan arriben i en el seguiment de com estan al centre educatiu. Encara es tracta la matrícula viva com una qüestió sobrevinguda, de manera improvisada, tot i que estem en un pic d’arribades des de fa temps. Cal tenir mecanismes d’acollida més robustos i efectius. També cal ampliar les motxilles econòmiques que rep l’alumnat de matrícula viva vulnerable. Ara mateix només les gaudeixen els alumnes dels nivells inicials i la previsió és augmentar la cobertura progressivament. Mentre no es contemplin diners per cobrir les activitats i els serveis complementaris de tots els infants i joves, estarem deixant a la majoria exclosos de la vida escolar.
Quines són les principals necessitats actuals dels centres d’alta complexitat?
La millora de les condicions dels centres complexos és un repte pendent com a país que no s’està abordant. Molts d’aquests centres podrien reduir la seva complexitat només que s’apliquin les mesures ja contemplades al Pacte, perquè el 56% dels centres segregats en tenen al costat d’altres que matriculen principalment alumnat benestant. Encara hi ha molt marge dins els propis barris per garantir la mixtura social a les escoles. I, en paral·lel, cal millorar les condicions dels centres, començant per un finançament per fórmula que destini més recursos als centres amb més complexitat.
Més segregació és sinònim de fracàs del sistema educatiu i, per extensió, de la societat?
Un sistema educatiu que afavoreix la segregació escolar és un sistema que no funciona, i que no funciona especialment per a l’alumnat que més necessita les oportunitats que els pot aportar. Amb segregació escolar l’ascensor social no existeix, i a dia d’avui el sistema està perpetuant la vulnerabilitat dels infants ja des d’I3. La segregació configura societats fragmentades i injustes, que perjudica els sectors socials més vulnerables, però també la societat en el seu conjunt. Amb els alts nivells de segregació actuals de Catalunya, serà difícil millorar els resultats de tot el país. A més a més, comporta després problemes de discriminació i creixement dels prejudicis, especialment en un país cada dia més divers. L’escola és el principal espai de relació entre persones diferents, si es trenca en aquesta fase tan inicial de la vida haurem perdut una oportunitat d’or i les conseqüències seran nefastes a tots els nivells.
La segregació configura societats fragmentades i injustes, que perjudica els sectors socials més vulnerables, però també la societat en el seu conjunt
Aquesta setmana, han posat en marxa una campanya en què 80 escoles d’arreu de Catalunya alcen la veu contra la segregació escolar, amb motiu de les jornades de portes obertes. En què consisteix?
Tenim un drama amb les portes obertes, hi ha centenars de centres a Catalunya que no reben cap família durant aquestes jornades. Són portes obertes desèrtiques. Aquests centres pateixen molts prejudicis que fan que els seus veïns no s’apropin a conèixer-los, com si fossin invisibles. Amb la campanya Aquí comença tot, que impulsem conjuntament amb l’AFFAC, la Fundació Secretariat Gitano, el Col·lectiu d’Escoles contra la Segregació i la col·laboració de Save the Children, ja són més de 80 centres que alcen la veu per convidar el seu veïnat a conèixer els seus projectes. És una acció senzilla i revolucionària, en realitat, perquè moltes de les famílies que deixen enrere les seves idees preconcebudes queden sorpreses positivament pel que aquestes escoles ofereixen. Aquests dies moltes famílies busquen quin és el millor projecte per als seus fills i han de saber que aprendre al costat de persones de procedències, trajectòries, cultures i llengües molt diverses no només representa una gran aportació de valors com el respecte, la igualtat o l’empatia, sinó que també capacita per viure en un món cada vegada més heterogeni. També cridem les administracions locals a acompanyar aquestes famílies perquè vagin a totes les portes obertes; en aquest sentit, els ajuntaments tenen una responsabilitat molt gran i no tots l’assumeixen. Les conseqüències (poques visites, baixa demanda a la preinscripció…) les paguen els centres més vulnerables.
El 68% dels centres de Catalunya reflecteixen la composició del seu entorn, 9 punts més que el curs 19/20. És agosarat dir que, en uns anys, es pot acabar amb la segregació escolar?
És impossible acabar amb la segregació escolar si continuem només amb les mesures que s’estan desplegant. Si les mesures actuals fossin suficients, tindríem cada any menys centres segregats, i això no està passant. Si no es despleguen les polítiques necessàries, haurem tocat sostre. També tenim un grup de centres concertats que, tot i les mesures, no tenen més diversitat social que abans. Amb un desplegament intensiu de mesures específiques per als centres segregats i una millor regulació dels concerts, potser no acabem amb la segregació escolar però la reduirem fins que totes les escoles reflecteixin la composició dels seus barris. Dit així sona senzill, però cal molta intenció política per canviar l’statu quo.
L’entrada María Segurola: “Amb segregació escolar l’ascensor social no existeix” ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
