El setembre de l’any 2022, el govern espanyol, amb el suport dels governs autonòmics, va anunciar un seguit de bonificacions i gratuïtats per al sistema de transport públic. En aquell moment, en el marc de la superació d’una crisi pandèmica mundial i l’entrada en joc de l’increment de preu del petroli, la mesura es podia arribar a comprendre malgrat el dèficit acumulat.
Tot i trobar-nos a les portes de 2024 encara no sabem què passarà amb aquesta mesura. Sí sabem, però que el dèficit que acumulen les administracions segueix incrementant. Per aquest motiu, i amb la voluntat de fer-hi front, s’anuncia una pujada del 6,75% en les tarifes de transport de l’ATM de Barcelona. Tal com va passar amb les bonificacions, tornem a poder arribar a comprendre la necessitat de prendre aquesta mesura de forma extraordinària. La pregunta que ens hem de fer és: fins quan serà sostenible aquesta situació?
Per a comprendre el finançament del transport públic, hem de tenir en compte que hi ha dos agents principals (actualment) en joc: l’administració i la persona usuària. Abans de la pandèmia aquesta simbiosi quedava repartida entre un 50% per cada part (situació que no hauria de donar-se), mentre que en sortir de la pandèmia els percentatges eren del 70% i 30%, respectivament. Aquesta darrera situació és molt més desitjable, ja que no recau gran pes del finançament en la persona usuària, però insostenible per part de l’administració ja que, actualment, no existeixen mecanismes de finançament estables que garanteixin l’estabilitat i sostenibilitat del sistema.
Una pujada del 6,75% de les tarifes no solucionarà els problemes de finançament.
Posem per cas que tenim un telèfon mòbil al qual la bateria ja no li funciona gaire bé i només li dura una hora. Si portem una bateria portàtil per anar-lo carregant quant es queda sense bateria, solucionem el problema? La resposta és sí, però no és una situació que vulguem allargar en el temps. El mateix passa amb aquesta pujada: una pujada és necessària per a fer front al dèficit actual de manera immediata però no pot ser l’única solució als problemes de finançament del transport públic.
De fet, el missatge que estem enviant a les persones usuàries és que per a fer front al dèficit de l’administració són ells els que han d’assumir l’increment del preu. Aquest missatge, a més, compta amb un agreujant: no se sap si les bonificacions es mantindran, fet que vol dir que els usuaris de T-jove o T-usual pot ser que vegin un increment de fins al 106,75% ja que tornaran a pagar el títol en la seva totalitat. La incertesa que causa no saber què passarà a 2024 pot fer que les persones usuàries perdin confiança en el propi transport públic. Una pujada com l’anunciada, cal que es faci amb el manteniment de les bonificacions per garantir que la persona usuària del transport públic no vegi un increment abrupte del preu que n’ha de pagar. Ara bé, mantenir les bonificacions no significa no buscar fonts alternatives de finançament.
És imperatiu que existeixi una llei que regeixi el finançament del transport públic i la tarifació social.
Entre els anuncis que sí s’han fet per part de l’Estat, i negociacions de la investidura, hi ha la gratuïtat del transport públic per a menors, joves i persones en situació d’atur. Aquests tres col·lectius anomenats formen part del que anomenem “tarifació social”, que inclou també la gent gran, sense llar, entre d’altres. Aquesta és una (mitja) bona notícia: quan oferim bonificacions aquestes han d’anar dirigides als col·lectius vulnerables i no a tota la ciutadania per igual. Tanmateix, i com passa amb la tarifació social en general, no hi ha equitat en aquesta mesura, deixant fora diversos membres del col·lectiu pertanyent a la tarifació social i sense definir qui tindrà l’autoritat final per a decidir aquesta gratuïtat. En el cas de Catalunya, la tarifació social està repartida entre administracions i operadors, i no sempre és igual per a tots els casos.
Amb aquest poti-poti hi sumem la inexistència d’una llei que garanteixi mesures de finançament per al transport públic. L’any 2022 es va iniciar l’avantprojecte de la “Ley de movilidad sostenible y financiación del transporte público”. Des del punt de vista del transport públic, la llei finalment presentada perd tota credibilitat: se’n desprèn la part del finançament del transport públic, no hi ha previsions de crear targetes úniques de transport, que facilitin els moviments de la persona usuària sense patir la desinformació que significa l’existència de diversos operadors i responsables del servei.
La llei, no preveu ni contempla mesures de fiscalitat ambiental que gravin els modes insostenibles. Ens cal una legislació que garanteixi el finançament creuat per mitjà de taxes i impostos d’aparcament i a l’aviació, zones verdes i blaves, peatges, etc. cap al transport públic, totalment o parcialment. Només amb aquest tipus de mecanismes podrem garantir solidesa i sostenibilitat del sistema de transport públic durant els propers anys.
Per tant, pujar els preus de les tarifes de transport sense unes mesures complementàries que garanteixin la viabilitat del sistema més enllà de l’avui no és una bona acció a llarg termini. Si a més hi sumem que la incertesa de la persona usuària creix en no saber quin serà el preu final que haurà de pagar, el missatge que estem transmetent és que la persona usuària no es posa al centre de la mobilitat.
