Un funeral en què van sonar el Virolai, la Internacional i el Cor dels esclaus. Aquesta imatge inicia i clou el llibre Isabel Roig i Fransitorra. Cristiana, comunista i lluitadora veïnal[Llop Roig i Barcelona Llibres, 2026], de la periodista d’elCugatenc Laia Coronado Nadal. És una biografia d’una activista veïnal de Sant Andreu de Palomar, militant del PSUC i de Cristians pel Socialisme, treballadora de l’extinta Oficina d’Informació Urbanística (OIU) del Col·legi Oficinal d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i posteriorment consellera del districte de Nou Barris. El llibre esdevé un retrat de la militància antifranquista, un text en què la vida personal es barreja amb la pulsió col·lectiva amb fites històriques com el funeral de Puig Antich, la tancada de les dones de la Motor Ibérica a l’església de Sant Andreu de Palomar, les primeres Jornades Catalanes de la Dona –de les quals enguany fa 50 anys– o la campanya per reparar la cúpula del temple, icona del barri, entre d’altres.
Coronado atén elCugatenc un cop ja ha fet la primera presentació del llibre a Sant Andreu i a les portes de les dues properes: el 18 de març a les 18.30h a la llibreria cooperativa la Capell del COAC i el 20 de març a les 19h al Centre Sociosanitari de la Floresta de la mà de l’Espai +60, Ràdio Floresta, l’Ateneu Popular de la Floresta i elCugatenc.
– Per què has fet un llibre sobre una santandreuenca?
– Quan feia pràctiques a quart de la carrera de periodisme, em va arribar l’oportunitat de fer-lo. Vaig parlar amb el Pau Vinyes, editor i fill de la Isabel. Des de la seva editorial, en coedició amb Barcelona Llibres de l’Ajuntament de Barcelona, que té la col·lecció Gent de Barcelona, volia fer una biografia de la seva mare. Ell volia donar l’oportunitat a una periodista jove i dona.
– La Isabel és la germana de la Montserrat Roig. Quin sentit té parlar d’una persona anònima o si més no amb menys reconeixement social que la seva germana?
– El seu fill fa servir l’expressió “de segona línia”. Les persones com la Isabel eren com formiguetes, presents al moviment veïnal en un moment de molts canvis com és la transició. D’aquella època hi ha persones amb una tasca molt pública, com la Montserrat, i que, per tant, coneixem més. Ara bé, és important parlar de les persones que van construir la ciutat però que la historiografia tot sovint obvia. Parlar de la Isabel és parlar de molts activistes veïnals que treballen des del seu barri amb una tasca tan important com la de les persones més públiques.
“Les persones com la Isabel eren com formiguetes, presents al moviment veïnal en un moment de molts canvis com és la transició”
– Al llibre expliques l’assassinat i el funeral de Salvador Puig Antich, abans de la mort de Franco, i també el soroll de sabres posterior, com el 23F en què el PSUC va ordenar a la Isabel que cremés l’arxiu, tot i que no ho va fer. Com era militar en un context de repressió i dubtes sobre la consolidació de la democràcia?
– Ella descriu la mort de Franco com una alegria en què van obrir el cava però també com un moment de molta por perquè no se sap què passaria. La legalització dels partits no va ser immediata. L’any 1975 no és un abans i un després. Hi va haver molta lluita abans i també després de la mort de Franco; i era molt arriscada. Les mobilitzacions per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, que van ser l’any després de la mort del dictador, van patir molta repressió.
Tot sovint es concep la dictadura franquista com una primera etapa molt dura i repressora i una segona, a partir dels anys 60, més laxa amb l’arribada del turisme i el desarrollismo. Però la dictadura va matar fins l’últim moment: l’assassinat de Puig Antich n’és bona mostra.
– Isabel Roig va participar a la tancada de dones a l’església de Sant Andreu de Palomar en suport a la vaga de la Motor Ibérica. L’expliques com un moment d’empoderament de les dones que hi van participar. Per què?
– Perquè, tret de la Maruja Ruiz, que era militant abans de la tancada, la majoria d’elles no havien militat abans. En tot cas, els sindicalistes eren els marits, que en alguns casos els van demanar fer la tancada perquè la vaga fos més visible. Però després no tots estaven d’acord amb el que va passar durant la tancada. Hi havia molta politització a les fàbriques però les mestresses de la llar generalment no hi participaven, per això va ser tan especial. La tancada de la Motor Ibérica va ser el primer moment de politització d’unes dones que després van seguir lluitant tota la vida. Algunes d’elles encara es van mobilitzar contra les retallades a la sanitat del 2011.
“La tancada de la Motor Ibérica va ser el primer moment de politització d’unes dones que després van seguir lluitant tota la vida”
– Va coincidir amb les primeres Jornades Catalanes de la Dona. És l’inici de la segona onada feminista a Catalunya?
– Es pot concebre així tot i que també es podria entendre com la culminació perquè hi va haver una organització prèvia. Va ser un moment important per reivindicar públicament qüestions com el dret a l’avortament o el divorci. D’aquella època és la fotografia de la Pilar Aymerich en què surten la Montserrat Roig i la Maruja Torres amb un cartell amb el lema Jo també soc adúltera, una manifestació després que el marit de María Angeles Muñoz l’acusés d’adulteri per haver-se separat i ajuntat amb un altre home quan no s’havia legalitzat el divorci. Ara que fa 50 anys de les Jornades Catalanes de la Dona i que al juny es faran unes noves jornades per recordar l’esdeveniment, és important recordar totes les dones que es van tancar al Paraninf de la Universitat de Barcelona en un espai de formació feminista impensable en aquella època.
– En un context de tardofranquisme i amb una onada feminista més tardana que a la resta d’Europa, les dones estaven relegades a la llar i a les cures. Com era militar en aquest context?
– La Isabel va trencar molts rols però no tots. Ella seguia encarregant-se dels fills i de la casa tot i que tenia el privilegi suficient com per contractar la Beatriz Ruiz per ajudar-la en les tasques domèstiques. A més, els fills expliquen que quan eren més grans es feien ells mateixos els àpats. Sempre que va poder, no va prioritzar la cura dels fills però de vegades no tenia alternativa. Pau Vinyes explica que quan es van detenir els activistes de l’Assemblea de Catalunya, entre els quals la Magda Oranich, que ha escrit el pròleg del llibre, la Isabel hauria d’haver anat a la manifestació però no va poder perquè havia de cuidar dels fills. A un home no li hagués passat.
– La tancada de la Motor Ibérica va ser a una església, el que demostra que no tot el cristianisme catòlic era franquista.
– Per entendre els cures rojos ens podríem remuntar a principis del segle XX en què ja hi havia una part de l’església propera als obrers i amb un compromís social directe cap als barris, els sindicats i la lluita de la classe obrera. En la transició, hi havia diverses parròquies amb aquesta mirada, entre les quals la de Sant Andreu gràcies al mossèn Josep Camps i el vicari –tot i que ell mai utilitzava aquesta paraula– Ignasi Pujades.
– No vivien ser cristià i comunista com un conflicte?
– No. La Isabel té dos espais claus en què coneix altres comunistes i es forma: l’església de Sant Andreu de Palomar i el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Explica que amb Núria Gispert, de broma, deien que feien catecisme marxista. Això no vol dir que tothom que anés a l’església fos marxista sinó que estava molt oberta i aixoplugava l’organització social que estava prohibida.
– Què va representar Cristians pel Socialisme, on ella militava, en la lluita de la transició?
– Va ser un moviment liderat per l’Alfons Comín, pare del Toni Comín. Va ser l’organització barcelonina que seguia la línia dels cristians de base que qüestionaven les estructures jeràrquiques. Anys més tard, es van integrar al PSUC quan el partit encara era il·legal.
“Que la jerarquia eclesiàstica sigui de dretes o fins i tot d’extrema dreta no ens pot fer perdre de vista que hi ha molts creients d’esquerres”
– Per fer el llibre has parlat amb moltes persones que coneixien o fins i tot havien militat amb la Isabel. Moltes d’elles serien també comunistes i cristianes. Com viuen que ara el catolicisme es vinculi al conservadorisme, en gran mesura per la patrimonialització que n’ha fet la dreta?
– Moltes de les persones amb qui he parlat eren cristians i no comunistes i viceversa, o han canviat d’idees al llarg dels anys. De fet, he intentat parlar amb gent diversa de tot l’espectre antifranquista. No puc respondre per elles perquè no els vaig fer aquesta pregunta. Si bé, jo soc creient i d’esquerres, el que tot sovint es veu com una contradicció per la patrimonialització de l’església per part de la dreta. Alhora, els partits d’esquerres han estat comprensiblement laics i contraris a l’Església. S’ha de diferenciar que l’Estat i les institucions públiques siguin laiques, amb el que estic totalment d’acord, dels valors cristians que coincideixen amb valors de les esquerres, el que és innegable. Que la jerarquia eclesiàstica sigui de dretes o fins i tot d’extrema dreta no ens pot fer perdre de vista que hi ha molts creients d’esquerres.
També m’agradaria reivindicar que actualment hi ha espais de mobilització cristiana des del feminisme com Alcem la veu o des del col·lectiu LGTBIQ+ com l’Associació Cristiana de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (ACGIL), o la històrica Acció Catòlica Obrera. Són lluites que venen de lluny: Ignasi Pujades, el “vicari” de Sant Andreu de Palomar, era membre del Front d’Alliberament Gai de Catalunya i venia de Xile, on va beure de la teologia de l’alliberament i va col·laborar amb el govern de Salvador Allende. Es va lliurar del cop d’estat perquè estava a Catalunya i ja no va tornar.
– Isabel Roig va treballar a la OIU del COAC. L’expliques com un espai de transparència urbanística que ara no seria tan necessari perquè actualment hi ha molta informació urbanística pública. Però també era un lloc de suport a entitats veïnals i periodistes.
– És fascinant. Durant la transició va haver una junta del COAC que era molt d’esquerres. Va impulsar l’OIU i l’arxiu del Col·legi. L’oficina recorria tots els ajuntaments de Catalunya per fer fotografies de la documentació urbanística de cada municipi i així tenir la informació centralitzada i accessible.
Va ser enormement útil en un moment de disputa urbanística molt important. Per exemple, és quan es va fer el Pla General Metropolità (PGM), franquista però ja marcat per una lluita veïnal important en forma d’al·legacions i peticions de canvis per evitar la densificació d’alguns barris, preservar patrimoni històric com Can Serra –on ara es troba la Diputació–, molts xamfrans de l’Eixample… Hi ha lluites que es van perdre perquè no es va poder preservar tot el patrimoni i perquè molts xamfrans de l’Eixample van acabar construïts per Núñez i Navarro, el que a Sant Cugat ens ressona per l’interès de construir a la Torre Negra. Davant la dificultat d’accés a la informació, l’OIU era molt important per a activistes i periodistes.
“L’Oficina d’Informació Urbanística va ser enormement útil en un moment de disputa urbanística molt important”
– Seria més que l’actual mapa del Registre Urbanístic de Catalunya?
– Sí perquè els treballadors facilitaven l’enllaç amb els activistes veïnals i els periodistes. La mateixa Isabel tenia una relació directa amb el moviment veïnal. El Registre actual seria les fotografies que recopilaven però l’OIU anava més enllà, era una finestreta d’informació que també feia seguiment.
– Per què va caure en desgràcia?
– Va canviar la junta del COAC i ja no li va interessar. De fet, tot sovint entrava en conflicte amb altres arquitectes col·legiats: per exemple, arquitectes municipals que impulsaven projectes urbanístics que trobaven oposició veïnal i bloqueig amb el suport de l’OIU.
– Hauria d’existir una OIU ara?
– Com a periodista local, crec que seria molt útil. Si no es creés una OIU tal com va ser, com a mínim hauria d’haver una transparència més clara, és a dir, no només que la informació sigui consultable sinó accessible i comprensible per a la ciutadania. Tot sovint els periodistes locals hem de fer una feina que no necessàriament hauríem de fer nosaltres. Els ajuntaments i les administracions podrien ser més transparents i didàctics.
“Si no es creés una Oficina d’Informació Urbanística tal com va ser la de la transició, com a mínim hauria d’haver una transparència més clara”
– Era activista veïnal i treballadora de la OIU però també militant del PSUC. El partit tenia alguna estratègia per ser present a espais com aquests?
– Abans de la mort de Franco, el PSUC era un partit clandestí i, per tant, no tenia espais d’organització. Per això, especialment en els darrers anys del franquisme, va practicar l’entrisme, és a dir, tenia gent a tot arreu: del Sindicat Vertical a les associacions de veïns.
– Quan va ser consellera de districte va trobar moltes limitacions.
– Els consellers no eren regidors malgrat que llavors hi havia un marge més ampli d’actuació perquè estava tot per fer. El Consell de Districte no té moltes competències i això feia que no pogués respondre a totes les queixes. Per exemple, vaig trobar una notícia del Diari de Barcelona en què, davant de les queixes d’uns veïns pels sorolls d’una central d’autobusos, els havia d’animar a presentar queixes però sense capacitat de fer res com a consellera. Tot i això, estava contenta de la feina que havia fet durant aquella època. Va ser un front més.
– Acabes el llibre explicant que va lluitar fins al final de la seva vida amb la iniciativa Salvem la cúpula, per demanar la rehabilitació de la cúpula de l’església del barri. De fet, no va veure la reparació perquè l’empresa va fer fallida i, abans que s’adjudiqués de nou, va morir.
– Sí, i encara hi ha feina pendent perquè ha tornat a haver problemes estructurals i caldrà fer més obres. Quan ella va impulsar Salvem la cúpula, l’obra a fer era molt important perquè és una cúpula molt gran que tenia esquerdes i problemes estructurals. La campanya va servir per potenciar-la com a símbol del barri. Van vendre objectes per recaptar fons. En total van aconseguir uns 9.000 euros, absolutament simbòlic respecte al cost real, però va ser un impuls per fer les obres. Hi havia un desacord sobre qui havia d’assumir el cost: l’Arquebisbat, l’Ajuntament o la Generalitat. Quan per fi es van adjudicar les obres, amb la crisi del 2008 l’empresa que havia guanyat el concurs va fer fallida. Les obres es van reprendre molts anys més tard i després s’ha demostrat que no eren suficients.
“Hem de lluitar pel futur com la generació de la Isabel Roig va lluitar per nosaltres”
– En un moment d’ascens de l’extrema dreta, què aporta recuperar històries com la de la Isabel Roig?
– Que les persones que estiguem en qualsevol associació o organització ciutadana no donem res per garantit. En aquell moment no es podien fer reunions i segurament hi havia menys gent mobilitzada que ara perquè era molt més difícil. Hem de seguir-ho fent i valorar-ho. Tot i les limitacions, va ser un moment amb molta mobilització que va aconseguir molts avenços. Ara segurament estem més desmobilitzats en alguns sentits i fins i tot hi ha un cert punt de cansament però hem de posar en valor l’organització que tenim, fer-la créixer i fer servir les eines de l’organització col·lectiva per canviar les coses. Cal persistència però sense organització col·lectiva hi ha moltes coses que ara no tindríem. Hem de lluitar pel futur com la generació de la Isabel Roig va lluitar per nosaltres.
– Hi ha una generació de joves que ni ells ni els seus pares han viscut el franquisme. Segurament molts d’ells tampoc agafarien un llibre d’assaig històric si no se’ls explica la història i se’ls anima a fer-ho. Com es pot arribar a aquestes generacions?
– Els llibres tenen un públic específic. No cal que els llegeixi tothom. Hem de saber trobar els formats i els llenguatges dels joves però, per fer-ho, primer els hem d’escoltar, no tractar-los des del paternalisme ni com un tot homogeni. A més, si mirem enrere, quan eren joves els adults d’ara tenien unes idees i unes maneres de funcionar diferents a les actuals i a les de la generació anterior. Alhora, a cada generació hi ha sensibilitats molt diverses.
És preocupant el que passa en una part dels joves, sí, i, alhora, genera molta esperança veure que hi ha joves organitzats i que fan, essencialment i potser sense saber quines eren les lluites de llavors, el mateix que es feia durant la transició. És important reivindicar i recordar la memòria històrica sense idealitzar res perquè cada moment i cada lluita té virtuts i defectes. Hem de saber veure les virtuts actuals i, en tot cas, intentar corregir els defectes.
