Mentrestant, les mobilitzacions de joves, pensionistes, col·lectius socials i ciutadans que denuncien la deriva reaccionària i defensen una societat més justa, inclusiva i solidària queden invisibilitzades. És molt difícil veure a les pantalles les protestes que reclamen una democràcia viva, que no deixi ningú enrere i que planti cara a la corrupció i a les mentides dels populismes.
Aquest silenci mediàtic és especialment greu quan es tracta de denunciar el populisme de VOX o Aliança Catalana, uns partits que construeixen el seu discurs sobre la por, la manipulació i la demagògia. L’un i l’altre utilitzen consignes simples i incendiàries per dividir la societat, apel·lant a la nostàlgia d’una Espanya en blanc i negre, hereva del franquisme, i amagant sota proclames patriòtiques un projecte que erosiona drets fonamentals i alimenta l’odi contra la diversitat.
El seu populisme es basa en repetir mentides fins a convertir-les en titulars, en assenyalar enemics imaginaris -immigrants, feministes, col·lectius LGTBI- i en presentar-se com a “veu del poble” quan en realitat actuen com a altaveu dels interessos més reaccionaris. Aquesta estratègia busca desmobilitzar la ciutadania crítica i fer creure que no hi ha alternativa al seu relat.
Tal com ha denunciat l’actor i escriptor Carlos Bardem, fins i tot mitjans que es presenten com a progressistes acaben donant espai a l’extrema dreta, convertint-la en notícia i espectacle. El resultat és desmoralitzador i la ciutadania que lluita per la llibertat i la igualtat veu com les seves accions són ignorades, mentre els ultres gaudeixen d’un altaveu constant.
Però la realitat és ben diferent, ja que hi ha una majoria social que planta cara a aquesta deriva, que surt al carrer per defensar la convivència, la pluralitat i la justícia social. El problema és que aquestes mobilitzacions no tenen la mateixa cobertura mediàtica. Els mitjans, en lloc de donar veu a la resistència democràtica, amplifiquen els crits ultres i les consignes populistes, convertint-les en espectacle i fent que semblin més rellevants del que són.
La democràcia necessita que es visibilitzi la lluita contra el populisme i la intolerància. Ignorar les protestes que defensen els drets humans i la igualtat és un acte de manipulació que debilita la confiança ciutadana. El periodisme hauria de ser un mur contra la demagògia i la mentida, no pas un aparador per a la propaganda populista.
Inatge falsa de la realitat
Aquesta absència mediàtica transmet la falsa idea que la resistència democràtica és minoritària, quan en realitat és majoritària i persistent.
Donar publicitat als feixistes és un error històric que els converteix en protagonistes i alimenta la falsa percepció que estan “de moda”. La seva presència constant a les pantalles no reflecteix la realitat social, sinó una estratègia mediàtica que magnifica el soroll d’una minoria radical. La veritat és que som més, molt més, els que defensem la convivència, la pluralitat i la justícia social, i que treballem cada dia per construir una societat inclusiva que no deixi ningú enrere.
Per això, la responsabilitat dels mitjans de comunicació és enorme. No es tracta de censurar ni d’amagar la realitat, sinó de posar en relleu allò que construeix democràcia, cohesió social i esperança col·lectiva. Quan les televisions i els diaris decideixen mostrar només els crits, les desfilades i les consignes ultres, estan fent un acte de manipulació que debilita la confiança ciutadana i erosiona el compromís democràtic.
El periodisme hauria de ser un mur contra la intolerància, un espai que protegeixi la veritat i la dignitat, no pas un aparador per a la propaganda reaccionària. La seva funció és donar veu a la majoria que aposta per la convivència pacífica, per la igualtat de drets i per la memòria històrica que ens recorda el perill de repetir els errors del passat. Ignorar aquestes veus és invisibilitzar la lluita per una societat millor i transmetre la sensació que la democràcia és feble, quan en realitat és forta gràcies a la mobilització constant de la ciutadania.
Cada minut i cada imatge compten
Els mitjans han d’entendre que cada imatge, cada titular i cada minut de televisió té conseqüències. Convertir en espectacle les consignes ultres és legitimar-les. Donar espai a les protestes democràtiques, en canvi, és reforçar la confiança en el futur i demostrar que la societat no està resignada. El periodisme, si vol ser digne del seu nom, ha de ser part de la solució i no del problema: ha de ser altaveu de la llibertat, no pas caixa de ressonància de l’odi.
La democràcia no es defensa amb silencis ni amb neutralitats fingides. Es defensa amb coratge, amb memòria i amb la voluntat de donar veu a qui lluita per un futur millor i els mitjans tenen a les seves mans la responsabilitat d’escollir quin relat expliquen: el de l’odi o el de l’esperança.
I la societat, que és majoritàriament democràtica, no pot permetre que la intolerància marqui l’agenda pública.
Article original de l’Independent de Badalona
